31/12/09

el millor de 2009, Paul Burch... i no és a les llistes

Per tancar l’any, una sorpresa, un personatge que segur no surt a cap de les llistes del millor de 2009 (bé, a les de No Depression és molt probable que sí hi aparegui, perquè la publicació nord-americana sí té criteri al marge de les modes).

Curiosament, a un altre grup que grava pel seu mateix segell (Ramseur Records) amb un àlbum que sí s’ha distribuït a l’estat espanyol -Nothing Gold Can Stay de Duke & The King- se li ha donat molt més de bombo sense merèixer-ho i ha acabat per convertir-se en un dels bluffs més sonats de l’any... al costat de The Pain Of Being Pure At Heart, Animal Collective i un llarg etcètera... però això ja és una altra història.

Paul Burch és el que els ianquis denominarien un “best kept secret”, un d'aquests músics en l'ombra –en el seu cas, com a bateria i vibràfon de Lambchop, encara que també toca guitarra, piano i harmònica– la carrera de la qual com a solista al capdavant de The WPA Ballclub –iniciada el 1998 amb Pan American Flash– supera amb escreix les seves aportacions als treballs d’altres.

I com sol succeir en aquests casos, és pràcticament un desconegut, encara que el seu setè àlbum, Still Your Man, hauria de descobrir-lo definitivament. Diguem-ho alt i clar: el cantautor establert a Nashville té similar talent (o més) que M. Ward o Joe Henry per a compondre clàssics que semblen d'un altre espai-temps.

Amb un gust i una elegància exquisides, Burch és un estilista del country i els sons que conformen això que anomenem americana, amb cançons tan esplèndides que semblen versions. No hi ha ni un sol tall de Still Your Man que sobri, cap que rebaixi l’estàndard de qualitat: del rockabilly de Like A Train al rhythm’n’blues de Nova Orleans de Honey Blue (basat en piano i percussions i amb picades d'ullet a Jerry Lee Lewis), del bluegrass de Still Your Man al cajun de Down To The Blackmarket i Saving All My Saturday Nights (amb el seu preceptiu acordió), del country-pop al’estil de The Mavericks de Little Bells i Waiting For My Ship (ambdues amb Kelly Hogan a les harmonies, la segona amb òrgan tex mex) al folk de Ballad Of Henry & Jimmy (amb Tim O’Brien al bouzouki), del romanticisme naíf com ho faria Jonathan Richman de Vena amore (on parla de “true love” i coses semblants) i Fallin’ al blues accelerat amb harmònica i òrgan de It Ain’t Right de Little Walter (l'única versió).

I si algú encara té dubtes sobre el talent de Burch, que escolti la balada de tremenda bellesa titulada Please Send For Me (només amb veu i guitarra elèctrica) o un Lead Me On que podria haver escrit Buddy Holly. Sí, d'aquesta classe de material estem parlant, gravat en un vell garatge prop de Music Row reconvertit en estudi (Pan American Sound), en directe amb la banda (Jim Gray, Fats Kaplin, Dennis Crouch, Jen Gunderman, i Marty Lynds) i sense gairebé mescles.

Paul Buch apareix en la portada ballant juntament amb la seva dona, abillada amb un vestit vintage: d'això es tracta, música per a seduir i ballar. Què més es pot demanar?

Si voleu veure un reportatge de la gravació del disc de Paul Burch, aquí el teniu:



I si el voleu escoltar en directe, aquí teniu tres cançons enregistrades als Stonewerks Studios de Hattiesburg (Mississippi) per al programa The Green Couch Sessions. La primera és Honey Blue:



La segona, Lovesick Blues Boy:



I la darrera, I’m A Takin’ It Home:



29/12/09

el francès estripat de Térez

Què és el que distingeix a una cantant d'una altra, estils a part, allò que li dóna personalitat? La veu. I en aquest terreny, a la vocalista i guitarrista de jazz Térez Montcalm no li guanya ningú: amb un forma única de manipular els ritmes i el so de les paraules creant en ocasions un peculiar scat, la seva veu rasposa tirant a ronca, esquinçada i/o estripada és el seu senyal d'identitat, no importa el que canti.

A Connection, la canadenca bilingüe s'enfronta a sis versions d'allò més divers: alenteix i jazzifica el Where The Streets Have No Name d'U2, infantilitza amb aires de paròdia el C'est magnifique de Cole Porter, es manté fidel i sensual però una mica exagerada en el My Baby Just Cares For Me de Nina Simone, emociona en les balades I'll Be Seeing You i el C'est extra de Léo Ferré, i aporta la suficient dosi de dramatisme en el Je n’attendais que toi, escrita per Charles Aznavour i Francis Lai per a l’Edith Piaf, encara que el Rossinyol de París mai la va arribar a gravar.

Si bé Térez aconsegueix dignificar i actualitzar aquestes adaptacions de temes escoltats mil i una vegades, les seves composicions pròpies resulten menys interessants, amb les honroses excepcions del swing Le requin danse (amb el violí convidat de Didier Lockwood) i el funk amb guitarra acústica Connection. La resta es co·loca en aquesta terra de ningú entre el jazz, el soul i el pop que, això sí, aconsegueix salvar amb la seva interpretació. Amb tot, Térez Montcalm és un nom que convé seguir amb atenció.

Aquí la tenim interpretant en directe diverses cançons de Connection:



8/12/09

no li diguis Mara Lee, és Bosque Brown

Descoberta per Damien Jurado i admirada per Josh Pearson (Lift To Experience), companya de gires de The National, Will Johnson i Two Gallants, la cantant i compositora Mara Lee Miller és l'ànima de Bosque Brown, un grup que pren el nom del riu que travessa la ciutat texana de Stephenville. Criada en un ambient baptista, va estar exposada als himnes religiosos i la seva mare, professora de piano, li va ensenyar a interpretar-los, encara que a la ràdio escoltava country.

Als 18 anys se’n va anar a Denton i aviat es va integrar en l'escena musical local, al mateix temps que descobria a artistes com Townes van Zandt, John Prine i Gillian Welch, tots ells influències en el seu estil i forma de compondre. Quan la seva primera maqueta va caure en mans de Jurado, aquest la va dur a gravar amb el seu productor Eric Fisher el seu debut Bosque Brown Plays Mara Lee Miller (2005), al que seguiria l’EP Cerro verde (2006).

Després d'aquells dos primers treballs d'estètica minimalista, el grup texà torna amb un Baby produït per Chris Flemmons (el cervell de Baptist Generals), incorporant un so més ric –encara que auster– i una major instrumentació en la qual destaca un tímid piano.

L'àlbum té diversos moments destacables, amb les balades com a marca de la casa: la preciosa White Dove; l'arrossegada Texas Sun, amb una pedal steel fantasmagòrica; les folk Whiskey Flats i Train Song, enriquides amb els jocs de veus de Mara i la seva germana Gina Milligan; la bluesy Oh River; la més clàssica a l'estil dels cinquanta Soft Love; i les tres parts del càntic a capella On And Off.

Baby és un d'aquests discos per a escoltar un dia plujós d'hivern, evocador dels paisatges texans que Mara Lee Miller coneix tan bé i ens transmet a través de les seves cançons una mica fosques i espirituals que entronquen amb la tradició dels storytellers de l'estat de l'estrella solitària.

Aquí tenim Mara Lee interpretant White Dove a l’església Sainte Marie-Madeleine de París.



I aquí amb el tema Oh, River, al Café de la Danse, també a París.