29/6/08

i si el teloner és més bo que l'artista principal?

El món dels teloners és apassionant, i donaria per escriure molt extensament. Però com de moment aquesta no és la meva intenció, només parlaré d’uns pocs exemples. Ahir dissabte va actuar el grup G Love & Special Sauce per obrir el concert de Jack Johnson. No tinc res en contra del hawaià surfer, però aquest era un d’aquells casos evidents en què els teloners tenen més interès que els artistes principals. I el més indignant és que la majoria de mitjans de comunicació, amb honroses excepcions, ni tan sols en parlen a les seves prèvies o crítiques.

I qui són G Love & Special Sauce? El líder que dóna nom al grup (a la foto superior) canta amb una desgana tal que sembla estar penjat, i no es distingeix si toca bé la guitarra o només rasca las cordes i desafina; el bateria Jeffrey Clemens colpeja el seu instrument com si desfilés en una rua de Nova Orleans; i el baixista Jimi Jazz aporta el so d’un contrabaix carnós. Una broma? Doncs no, ja que G Love & Special Sauce constitueixen una de las propostes més originals de l’escena nord-americana: triturar el blues del Delta, el rap i el jazz i sortir-ne ben parat té el seu mèrit, encara que sigui a costa d’un so brut i dislocat i una instrumentació reduïda als mínims.

Aquesta és la seva cançó més popular, Baby's Got Sauce:


El trio de Philadelphia acostuma a gravar els seus àlbums en directe a l’estudi, i no només presenta recitats sobre esquelets de blues. El seu concepte trencador també inclou country emborratxat, melodies dels 50 deformades pel seu viatge a través del temps, miniatures folk, celebracions festives del Mardi Gras, i fins i tot efluvis soul.

Aquí podeu veure G. Love en el vídeo Booty Call:



I aquí amb la cançó Beautiful:


G Love & Special Sauce ha tret aquesta setmana un nou àlbum, Superhero Brother, el desè de la seva carrera. Han passat 15 anys des del seu debut homònim de 1994, publicat a un mític segell de blues com Okeh, i el grup ha viscut moltes coses. Com per exemple, una frustrada entrevista que els hi havia de fer fa anys per a Rockdelux, en ocasió de la seva participació, crec recordar, al Festival de Benicàssim. Com és habitual, es tractava d’un phoner. Tenia el telèfon mòbil del paio de la discogràfica espanyola que els acompanyava. Vaig trucar a l’hora prevista, i la resposta va ser acollonant: "Lo siento, los he perdido y no los encuentro". Fi de l’entrevista.

El cas de G Love & Special Sauce per il·lustrar aquestes situacions en què els teloners tenen més interès no és únic, malauradament. Per exemple, si la memòria no em falla la única vegada que l’estrella del country neotradicionalista Dwight Yoakam va actuar a Barcelona va ser com a teloner de... Bryan Adams!!!

Més casos: al geni de la sacred steel Robert Randolph (a la foto superior, el segon per l'esquerra, amb la seva Family Band) li va tocar obrir un concert d’Eric Clapton. A la botiga on acostumo a comprar CD, Disco 100, vaig sentir un comentari clarificador per part d’un client encorbatat: "el concert de Clapton, de puta mare... llàstima del teloner, que feia molt soroll".

Això demostra que el tema dels teloners és molt delicat: si no poses un grup de característiques similars a l’artista principal, els fans impacients passaran d’ell i fins i tot es poden rebotar. I a vegades, això també passa encara que el teloner tingui alguna cosa a veure.

Recordo que en un concert de Norah Jones a l’Auditori, el públic va passar olímpicament del teloner, l’estimable cantautor Amos Lee (per cert, triat especialment per la cantant i pianista). En el meu cas, no només el vaig descobrir aquella nit, sinó que a més vaig aconseguir una còpia signada del seu CD perquè, modest com pocs, Lee va atendre personalment a la seva paradeta de merchandising la poca gent que se li acostava.

Per això, el millor és una d’aquestes dues opcions: o no posar cap teloner, o posar un personatge tant avorrit com Eduard De Negri, un guitarrista que el promotor Gay Mercader col·locava a totes les gires d’artistes internacionals i que funcionava com a perfecte fil musical mentre un anava a buscar la cervesa.

27/6/08

menys cumbaià i més rapejar, Michael Franti

I com no vull acabar amb mal rotllo després de l’anterior post, ni pretenc amargar el cap de setmana a ningú, una recomanació musical, això sí, amb matisos: Michael Franti.

La trajectòria d’aquest personatge és exemplar: va jugar amb el caos amb Beatnigs (88), va industrialitzar el rap amb The Disposable Heroes of Hiphoprisy (Hypocrisy Is The Greatest Luxury, 92) i va posar música als deliris de William S. Burroughs (Spare Ass Annie, 93).

Aquí podeu veure, per exemple, el vídeo de la cançó més famosa de The Disposable Heroes of Hiphoprisy, Television:



En el seu actual projecte, Spearhead, va deixar el terrorisme sonor per abraçar amb passió la sensualitat que li proporciona una potent i nombrosa banda, aconseguint una riquesa rítmica impressionant.

Més orientades cap el funk que cap el jazz i el rap, les cançons de Spearhead freguen a vegades el raggamuffin, transiten per vies acústiques, i també es transformen en miniatures pseudofolkies.
El conjunt es completa amb referències a Gil Scott-Heron i, sobre tot, una veu greu, càlida i profunda com poques, que entregada a exercicis de vocalese, emulant els scats de George Benson i l’estil arrossegat de Johnny Guitar Watson, o contrastada con cors femenines, eleva el rap fins la categoria d’art poètic.

Però Franti té un problema: si els dos primers àlbums amb Spearhead (Home, de 1994 i Chocolate Supa Highway, de 1997) van ser una meravella, els següents treballs van baixar de nivell.

Everyone Deserves Music (2003) va ser un presagi: la proposta del cantant i activista perdia oli. Des de llavors, el raper d’exquisida modulació, el que tants bons records ens va deixar al front de Disposable Heroes Of Hiphoprisy, estava a anys llum.

Això empitjora en directe. Quan el primer tema d’un dels seus concerts serveix per a què el percussionista es llueixi amb un llarg solo, comencem malament: és un avanç d’una contínua successió d’exhibicions instrumentals innecessàries. La manca de definició és el problema: els músics són excel·lents, però la barreja final no té personalitat.

Avui dia, assistir a un concert de Spearhead és com veure, comprimit en dues interminables hores, un festival benèfic de bon rotllo amb Bob Marley (o en el seu defecte, el seu fill Ziggy), Sly & Robbie, Santana, Mano Negra, Sly Stone, i un llarg etcètera.

Franti ha arraconat gairebé completament la seva condició de recitador, i la veritat, per aquesta mena de cançons, és millor Ben Harper. I si el seu esperit combatiu, amb les seves batalletes sobre Irak, només l’inspira toves melodies de boy scout, val més que ho deixi. On és el Franti de Television, the Drug of the Nation? A aquest pas, aviat col·laborarà amb Macaco, Ojos de Brujo o, pitjor encara, Manu Chao.

Ara ens arriba el seu nou videoclip, Hey World (Remote Control Version), un avanç del nou àlbum All Rebel Rockers, que sortirà el 9 de setembre. I la veritat és que no és per tirar coets, ja que més aviat sembla una mala versió del Hey Ya d’Outkast (una cançó que ja de per sí no puc suportar).


Per això, em quedo amb la sensualitat de Love Me Unique, una de les cançons de l’àlbum Love Kamikaze (2008), integrat per material inèdit sobre l’amor i el sexe que Franti va considerar que no encaixava en la línia política dels seus darrers treballs.



Si voleu veure més vídeos de Franti i Spearhead, doneu una mirada al seu canal a YouTube.

la carta del falangista i els bars de heavy

L’altre dia parlava de la comunitat professional Xing i de com m’havia negat a afegir-me a un grup anomenat Xing Barcelona perquè hi formava part un alt càrrec falangista. I com no recordava el seu nom (Ángel Gómez Puértolas), vaig haver d’entrar al seu perfil.

Entre les utilitats que et proporciona Xing hi ha la possibilitat de saber qui ha visitat el teu perfil. Així que no m’hauria d’estranyar que aquest matí em trobés a la meva bústia de correu un email del senyor Gómez Puértolas. Al principi, ho he de reconèixer, m’he acollonit. Però després ja tenia més curiositat que una altra cosa, i he llegit el missatge, que reprodueixo aquí a continuació. (Nota: està escrit així, amb majúscules – com tothom sap, una manca d’educació en la comunicació a la xarxa, perquè denota un to cridaner - , i amb faltes d’ortografia que, tot i que puguin semblar frases del guió de Torrente, són així):

"MIQUEL BOTELLA DISTIONGUIDO SEÑOR :

EN PRIMER LUGAR LE AGARDEZCO SU VISTA A MI PERFIL
ESTUVE EN EL EVENTO XING DE AYER EN EL RESTAURANTE RIBELINOS DE DIAGONAL EN BARCELONA.

EL STANDING ES ALTO Y EL PRECIO TAMBIEN LO ERA , ESO ACASO RETROTRAE MUCHO A PERSONAS QUE NO TENGAN UNA EMPRESA PROPIA , O NEGOCIO O UNA FINANCIACION AUTONOMA QUE LE PERMITA CIERTAS DISPENSAS ECONOMICAS PERIODIA CAMENTE,PARA CIONTACTAR FISICAMENTE A TRAVES D EKLOS EVEWNTOS POR ELLOS PROMOCIONADOS .

PERO EL CONTACTO DE PUBLICDAD O INCLUSO DE MARQUETING Y AMISTAD QUE EN ESTA PAGINA DE XING SE CONSIGUE , ES MUCHISMO MAS SERIO QUE OTROS DE LA RED Y PODRIAMOS SEGUIR A TRAVES DE AQUI O EN BLOG D EL AUTOMOVIL O EN EL ASPECTO POLITICO SEGUN SEA SU IMNTERES CON TEMAS Y OPINIONES O INCLUSO SUGERENCIAS ,DE COMO DEBRIAN SER ESOS CONTACTOS Y ORIENTARLOS .

MUCHISIMAS GRACIAS DE NUEVO ."

No cal que digui que no tinc cap interès en respondre aquest senyor, ni incorporar-lo a la meva llista d’amics ni res de res. Ho sento, però crec un paio que presumeix de ser Sexto Presidente Historico de Falange Espanyola hauria d’estar a la presó fa anys.

Per què explico tot això? Perquè avui he llegit un article (el de l'esquerra) de la meva admirada (sí, una altra) Imma Sust al Diari Metro on parlava d’una altra comunitat virtual, Facebook, i la dèria per apuntar-se a les llistes d’amics que en realitat no coneixies, i com tot es reduïa a tafanejar la intimitat de les persones.

Canvi de tema: avui els diaris anaven plens de la presentació del Museu del Rock del Tardà. Res a destacar, sincerament: que si el porc volador inflable, que si el vestit de núvia de la Madonna, que si col·leccions dels Beatles i els Stones... Entre els convidats il·lustres a l’acte hi havia Ramoncín. No faré més comentaris.

Ah, sí, aquesta tarda he descobert l’adreça www.museudelrock.es/. Pertany a un blog anomenat Heavy Metal Bars (a la foto superior) que, com el seu nom indica, parla de bars de Barcelona, Catalunya, Europa i els Estats Units on sona aquest estil musical. Què significa això? Que quan el "senyor Paraula de Stone" vulgui posar en marxa la web de la seva obra faraònica, tindrà alguns problemes per trobar dominis lliures.

25/6/08

algú ha vist la meva llibertat emocional?

Acabo de venir d’una de les experiències més surrealistes de la meva vida. Resulta que com molta gent estic apuntat a Xing, una mena de comunitat virtual per establir contactes professionals.

De tant en tant, rebo invitacions per apuntar-me a estranys grups, algunes amb sorpresa inclosa (com la d’unir-me a un anomenat Xing Barcelona, oferta que vaig refusar en descobrir que un dels seus components, un tal Ángel Gómez Puértolas, va ser o és president de Falange Española Auténtica).

La invitació més recent la vaig rebre fa pocs dies, i me l’enviava una noia anomenada Sandra I., de professió terapeuta, i em convidava a assistir a una xerrada gratuïta sobre Llibertat Emocional.

En altres circumstàncies, hagués passat del tema, però em va cridar l’atenció el currículum de la noia (amb un passat com a cap de màrketing a importants empreses, que de sobte va deixar per dedicar-se a la medicina alternativa). En concret, Sandra ensenya una tècnica de creixement personal anomenat Mètode Sedona.

Després d’investigar per internet i aclarir que no es tractava de cap mètode de captació sectària o afí a la cienciologia, com aquesta tarda no tenia res a fer m’he apropat a una llibreria de Gràcia on es feia la xerrada.

En total érem nou persones: la Sandra, tres nois i cinc noies. Primera nota a peu de pàgina: crec que el món aquest del creixement personal obre moltes possibilitats a l’hora de lligar, perquè hi predomina l’element femení, força interessant en la majoria dels casos.

Al llarg d’hora i mitja, la Sandra ens ha explicat la seva experiència personal i com va arribar a descobrir el mètode Sedona (amb una gran acceptació en el mercat anglosaxó, com és natural), i el pitjor ha arribat quan ha volgut que el poséssim en pràctica amb un exercici.

Si hi ha una persona que és incapaç de relaxar-se (no només anímicament sinó físicament, i si no que li preguntin als meus entrenadors personals, quan provaven sense èxit que em relaxés per fer estiraments), és un servidor.

Ho sento, però totes aquestes tècniques d’"ara tanca els ulls, ara concentra’t en el teu cos, ara visualitza el que et preocupa, ara deixa-ho anar...", em deixen totalment fred, no em serveixen de res. No he visualitzat res, no he sentit cap sensació física ni espiritual, ni cap alliberament d’energia, ni res per l’estil. He sortit igual que he entrat. I això que algun que altre problema al cap sí el tinc, i darrerament té nom de dona.

No ho sé, potser sóc una persona massa racional, massa pràctica, per trobar utilitat a aquestes coses. No vull dir que siguin xorrades, però a mi no em serveixen, malauradament.

En fi, que ha estat una tarda entretinguda on he entrat en contacte amb un món que desconeixia i que, pel que he vist, no m’atreu massa... excepte per l’element femení, com ja he dit.

24/6/08

... i no oblidem el Waiting For Waits de Mallorca

Tant parlar de Tom Waits i seria injust no mencionar que, des de fa vuit anys, a la meva estimada Mallorca se celebra el festival Waiting For Waits. Aquesta iniciativa, obra de l’esperit emprenedor de Tomeu Gomila, va néixer el 2001 com a tribut al cantant nord-americà i amb l’esperança que algun dia actués a les illes.

La particularitat del festival, pel qual han passat algunes de les figures més destacades de l’Americana (Hugo Race, Chris & Carla, Dayna Kurtz, Steve Wynn, Willard Grant Conspiracy, Howe Gelb, Neal Casal, Lisa Germano, Josh Rouse o Bonnie Prince Billy, entre d’altres), és que els concerts són acústics i es convida als artistes a què al final de la seva actuació facin una versió de Waits.

Enguany, els protagonistes de Waiting For Waits són els següents:

5 de juliol - La Búsqueda - Claustre del Convent (Muro)
15 de juliol - Dawn Landes + Devon Sproule - C.C. "Sa Nostra" (Palma)

Dawn Landes
Devon Sproule
26 de juliol - Richard Hawley - Castell de Bellver (Palma)

Per cert, que ja que finalment Tom Waits actuarà aquest estiu a l’estat espanyol, però malauradament passarà de llarg per Mallorca, Gomila es planteja canviar el nom del seu festival pel d’Orphans of Waits. Esperem que, en qualsevol cas, amb o sense Waits, continuï endavant.

No podria acabar de parlar de l’edició 2008 de Waiting For Waits sense mencionar que el cartell d’aquest any l’ha fet el genial dibuixant i il·lustrador Max. El podeu veure a la imatge que obre aquest post.

I per animar-vos a anar al festival, aquí teniu uns quants vídeos dels seus protagonistes. Em primer lloc, Dawn Landes amb Twilight.


Aquesta és Devon Sproule amb Old Virginia Block en directe.


I per acabar, Richard Hawley amb Valentine.


escalfant motors pel concert de Waits

Ara fa temps que no parlem de Tom Waits, i quan falten exactament vint dies pel primer dels seus concerts a Barcelona, podem donar més detalls de com pot anar la cosa.

Com la gira nord-americana va començar el 17 de juny a Phoenix (la foto superior, cortesia de Pitchfork; en podeu veure més en aquesta pàgina), ja porta uns quants concerts fets. El blog The Eyeball Kid ens informa puntualment dels repertoris. Així, per exemple, en el seu concert a Houston del 22 de juny (és a dir, diumenge passat), Waits va interpretar les següents cançons:

Lucinda
Down in the Hole
Falling Down
November
Dead and Lovely
Lie to Me
Day After Tomorrow
Hoist that Rag
Get Behind the Mule
Cemetary Polka
Trampled Rose
Jesus Gonna Be Here
Lucky Day
Tom Traubert's Blues
House Where Nobody Lives
Innocent when you dream
Make it Rain
Murder in the Red Barn
Come on up to the House
Eyeball Kid
Dirt in the Ground
Goin' Out West
All the World is Green

Pel que fa a la banda que l’acompanya, hi ha hagut un petit canvi: Seth Ford Young (a la foto de l'esquerra), un músic que va participar al disc Orphans, substitueix Larry Taylor al baix. La resta de components són els que ja s’havien anunciat: Patrick Warren als teclats, Omar Torrez a les guitarres, Vincent Henry als metalls, i Casey Waits a la bateria i percussió. S’ha de dir, a més, que Tom ha fet nous arranjaments que proporcionen una nova perspectiva al seu material, tant el més antic com el més recent.

Per als més impacients, aquí hi ha un vídeo enregistrat en el primer concert de Phoenix, amb la cançó Way Down In The Hole. La imatge no és molt bona, però el so sí:


23/6/08

Emmylou i Stacie: visca el factor femení!

Em fa molta gràcia perquè com en el recent Sónar hi havia diverses artistes femenines, alguns il·luminats han començat a escriure articles – gairebé tesis doctorals – sobre el factor femení en la música, on diversos "experts" donaven la seva opinió.

Quina xorrada més immensa. Se suposa que pel fet de tenir la menstruació, de poder donar a llum, o de tenir mamelles (quina gran paraula rescatada pels nois de Muchachada Nui), la música que fan les dones sona d’una manera diferent? Com de diferent: més sensible, més intel·lectual, més recargolada? És estúpid.

Pel que a mi respecta, el fet que la cantant sigui una dona només m’influeix en un factor: que estigui bona, el que contribueix a admirar-la més. Això no vol dir que totes les cantants espatarrants m’agradin (ni Shakira, ni Jennifer Lopez, ni Rihanna, etc etc), però que sí, a l’hora de comprar (o baixar-me) un CD em fa valorar més el producte, com diria el Risto Mejide. En el cas contrari, m’agraden cantants que de guapes no en tenen un pèl, com les lesbianes k.d.lang o Mary Gauthier.

Avui, per exemple, parlaré de dues dones ben diferents i que m’agraden per motius diversos. La primera és una veterana, en termes de carrera i d’edat, i des del primer dia em segueix enamorant per la seva veu i, per què negar-ho, perquè encara té un punt. És l’Emmylou Harris (a la foto superior).

L’Emmylou no enganya: "sempre m'he considerat una descobridora de cançons". I d'això va el seu nou disc All I Intented To Be: només tres temes propis, i versions de Patty Griffin, Billy Joe Shaver, Tracy Chapman i Merle Haggard. La cantant ha tornat a comptar amb el productor Brian Ahern, amb qui va treballar en els seus primers onze àlbums, en clàssics com Elite Hotel i Pieces of the Sky. A més s'ha envoltat d'un planter de col·laboradors impressionant: Dolly Parton, Vince Gill, Buddy Miller, Kate i Anna McGarrigle, i Glenn D. Hardin (teclista de la seva Hot Band), entre molts altres.

Lluny de les produccions atmosfèriques de Daniel Lanois, All I Intented To Be és un àlbum clàssic en el millor dels sentits, on Emmylou aborda tots els sons que han forjat la seva trajectòria: dels aires cèltics mariners (Shores of White Sand) al storytelling (Broken Man’s Lament), de les tonalitats cajun (Moon Song) al sabor fronterer (Old Five And Dimers Like Me, un duet amb John Starling), dels càntics dels Apalaches (How She Could Sing The Wildwood Flower, dedicada a June Carter) al folk (Not Enough). Quan tens el talent d’Emmylou, no importa si no hi ha sorpreses. I si inclou joies del calat de la magnífica balada Gold (amb les harmonies de Parton), no cal afegir res més. Aquí la podeu veure en directe, amb Buddy Miller, interpretant How She Could Sing The Wildwood Flower:


L’altra dona és Stacie Collins (a la foto inferior). Deixant a un costat el seu atractiu físic (que el té sens dubte), feia temps que no es veia (i escoltava) una artista femenina amb tant poderío. Criada a Bakersfield, des de la seva arribada a Nashville el 2001 es va guanyar una reputació com una de les intèrprets en directe més potents de l'escena de la ciutat.

A The Lucky Spot, el seu segon àlbum després del seu debut homònim autoeditat de 2001, Stacie ha tingut ni més ni menys que a Dan Baird (Georgia Satellites, The Yayhoos) com a productor, guitarrista i moltes coses més. De fet, quan no està de gira, Baird toca amb la banda de directe de la cantant, així com Warner E. Hodges (Jason & the Scorchers). Amb un padrí així, la qualitat està assegurada.

La proposta de Stacie és simple, però no per això deixa de ser molt efectiva: barreja el rock & roll de garito de carretera, el blues de Chicago i el honky tonk, en una combinació explosiva propulsada per la seva harmònica, amb una conjunció de guitarres tan perfecta com no s'escoltava des dels millors temps de Dwight Yoakam amb Pete Anderson.

Ja sigui en greixós country rock amb guitarres afilades (It Ain’t Love, Show Your Mama), en balades soul (Sorryville) o country folk (Do You Miss Her), en rock & roll (Baby Sister) o rockabilly (Ramblin’), o en sensual honky tonk (acompanyat amb palmes a Never Ever o amb piano tavernari a Top of That Mountain), Collins ens fot una puntada al cul amb la seva veu i la seva harmònica trencadora.

"No intentis posar a Stacie Collins en cap categoria. És una combinació entre The Rolling Stones, Dwight Yoakam i James Cotton", han dit d'ella en la premsa nord-americana. Quanta raó tenen.

22/6/08

dissabte, Flowers i la suicide girl del bar del Loco

Sóc un mal amic. No, a veure, no vull dir que sigui un cabró que puteja les seves amistats, sinó que me’n preocupo poc. És a dir, puc estar mesos (o anys) sense trucar-los o quedar amb ells. Sí, ja sé que existeix un invent anomenat email, i un altre que es diu telèfon mòbil... però què passa quan algun dels teus amics no disposa d’aquests elements?

És el cas del meu amic Lluís B., a qui conec des de l’època de la universitat (ja n’he parlat aquí) i que, per més inri, és gairebé veí (viu a cinc minuts de casa). Aquest dissabte, després de molts mesos sense saber res d’ell, vaig decidir trucar-lo per quedar. La cita: a les dotze de la nit, al bar Heliogàbal de Gràcia.

Amb una puntualitat britànica ens vam trobar davant del local, i vam cometre el primer error de la nit: entrar-hi. I per què dic error? Perquè en aquell moment sortia el Flowers (a la foto inferior), carregat amb les seves bosses habituals. Pels qui no el conegueu, el Flowers és un dels personatges més peculiars de la nit i de l’ambient musical de Barcelona. Oficialment, és fotògraf de concerts, però quan el sents parlar te n’adones que és moltes coses més que no sabria ben bé com definir. És com si l’Obélix, en lloc de caure a l’olla de la poció màgica que donava força als gals, hagués caigut a una olla amb LSD.

Hi ha diverses llegendes urbanes al voltant del Flowers: una diu que era venedor d’enciclopèdies a domicili (fins i tot hi ha persones que juren haver rebut la seva visita quan eren nens). Una altra, fruit d’alguna ment pertorbada, assegura que era un confident de la policia que s’infiltrava en ambients juvenils durant el franquisme, però no mereix cap credibilitat. El cert és que Flowers corre pel món des dels anys 60, carregat amb les seves bosses on no se sap ben bé què porta, i els seus monòlegs sobre els seus mites particulars (Jimi Hendrix, Bob Dylan, els Who i altres velles glòries).

Sempre que em trobo amb ell em diu coses sorprenents. Ahir per exemple: "Escolta Miquel, que m’han dit que treballes per l’Enderrock i que t’han encarregat un article sobre el rock laietà i Sopa de Cabra" (com si es poguessin barrejar tots dos conceptes). En altres ocasions, els confidents de Flowers m’havien situat a Bòsnia en una emissora de ràdio i en altres situacions insòlites, que no sé si se les inventa o és que realment hi ha un fill de puta pel món que explica coses sobre mi.

La situació d’ahir tenia un perill afegit: em volia vendre el seu nou llibre, una genialitat titulada Dream of 1967. London Pop. Hendrix. Jones. Bob. Si no m’equivoco, és el tercer llibre autoeditat que treu, després dels dos anteriors amb fotos de concerts. En aquest cas, es tracta d’una al·lucinant col·lecció de collages acompanyada de textos manuscrits i impressionants imatges d’ell quan era jove... sí, perquè Flowers també va ser jove. Em dona la impressió que el llibre pretén oferir proves d’un dels rumors més insistents sobre la seva vida, aquell que diu que va conèixer a Hendrix a Eivissa... però no sé si ho aconsegueix.

Com és normal, em va voler vendre el llibre. "Te’l dedicaré i et regalaré un CD", em va dir per acabar de convèncer-me. De fet, li vaig comprar els dos llibres anteriors i li hagués volgut comprar aquest fins que em va dir el preu: 45 euros!!!! El pressupost per emborratxar-me per aquella nit era de 25 euros, o sigui que li vaig dir que no, que un altre dia. Després d’aquesta trobada surrealista, vam decidir amb el Lluís que el millor era anar a un altre bar. A més, pel Heliogàbal també corria el Víctor Nubla, i no crec que hagués aguantat una xerrada sobre música experimental després del Flowers.

I llavors va començar el que és com una tradició amb les sortides amb el meu amic: una peregrinació pels carrers de Barcelona a la recerca d’un bar. Sí, ja sé que a Gràcia n’hi ha a patades, però som una mica especials.

Vaig decidir de provar d’anar al Tribbiani, un lloc on fan moltes sessions de DJ i a vegades concerts. Però a les 12.30 de la nit, estava amb la persiana mig baixada, i donava la impressió que hi feien una festa privada.

Després, un clàssic que ens havia donat bons resultats en anteriors ocasions: el Badlands. Una altra cagada: no només estava tancat (a les 12.30 d’un dissabte!!!) sinó que no tenia molt bona pinta, com si ja no existís.

I llavors, la gran idea. El Loquillo tenia un bar o local de reunió a Gràcia, però fa poc es va traslladar al Guinardó. El camí era una mica llarg, però tenia la impressió que aquest cop l’encertaríem.

Un incís: el bar, anomenat Lips, es troba a l’avinguda Mare de Déu de Montserrat, prop de la plaça del Nen de l’aro, com se la coneix popularment. És una zona que freqüentava molt fa uns anys, perquè allí vivia la meva ex, i si no era per acompanyar-la a casa o per espiar-la quan temps després em va agafar la vena paranoica, sempre corria per allà (aquesta és una llarga història que algun dia explicaré, perquè forma part de la trilogia de sexe, drogues i rock & roll). Però ara feia més de 15 anys que no hi anava, i va ser tot un shock tornar a trepitjar aquells carrers.

Per fi vam arribar al Lips Biker Bar que, com es pot imaginar, és un local freqüentat per amants de les Harley Davidson, amb barra de fusta, decoració motard i l’inevitable taula de billar. En el bar hi havia dues cambreres, una més suicide girl que l’altra, una més simpàtica que l’altra. Per sort, em va tocar la simpàtica. Li vaig demanar una cervesa negra. "¿Tienes Negra Modelo?", i em va respondre "No, aquí la única modelo soy yo", una sortida que vaig trobar enginyosa.

Després de dues cerveses, vam decidir passar a coses més fortes. I aquí va venir la primera sorpresa. Demano un Jim Bean. La pregunta de la cambrera simpàtica: "¿Sólo?" "Sí, y sin hielo". Vaig notar una certa cara d’estupefacció. I per què dic que em va sorprendre? Perquè suposava que en un bar com aquell, freqüentat per motards durs, el bourbon es beuria a pal sec, sense cocacoles ni glaçons ni res. Però es veu que no, perquè fins i tot no sabien el que m’havien de cobrar.

Segona sorpresa: la música. Estem d’acord en què en un bar que funciona com a seu dels seguidors del Loquillo, han de sonar les seves cançons. Perfecte, tot i que nodrir-se tan sols del repertori del Loco pot ser una mica massa. Però almenys, deixa que soni rock & roll, coses potents.

Dues cerveses i dos Jim Beans a pèl després, amb els meus sentits encara en perfecte estat, vaig poder escoltar des del Raphael interpretant l’Aquarius de Hair als Rammstein, i fins i tot una cosa que em va recordar el Fran Perea!!!!! Això és un bar de rock & roll??? Només va haver-hi un moment d’esperança quan la cambrera més suicide girl va posar un tema de rock & roll clàssic.

En resum, potser vaig triar una mala nit, però em va fallar la música. Una llàstima, perquè el local promet, les cambreres tenen el seu punt i els preus són assequibles. Per això, des d’aquí m’ofereixo per punxar música més adient a la filosofia del bar. Loquillo, si llegeixes això, contracta’m.

20/6/08

posa't calent amb el jazz de José James

Ni Barry White ni hòsties. Fa anys, la millor música ambiental per cardar era la de Teddy Pendergrass. Les seves balades, redescobertes als anys 80 per la pel·lícula d’Alan Rudolph Choose Me (1984), eren irresistibles i creaven l’ambient necessari pels moments més íntims.

I ara? El meu descobriment més recent per aquest tipus de maniobres amoroses, tot i que ja ha sortit fa uns mesos, és el novaiorquès José James, descobert pel productor i DJ britànic Gilles Peterson, fundador del mític segell Talkin’ Loud, i fitxat per a la seva nova companyia Brownswood Recordings. Encara que el 2001 va publicar l'àlbum Jungle To Jungle, The Dreamer és el disc que ha donat a conèixer James a nivell massiu.

Profundament arrelat en la tradició del jazz vocal, el cantant de Brooklyn incorpora també elements de blues urbà, hip hop, soul, spoken word i drum & bass. Amb el seu peculiar estil, evoca a mites del jazz soul dels 70 com Gil Scott-Heron i Terry Callier.

The Dreamer és, com el seu títol indica, un àlbum relaxat per a somiar i per a fer l'amor, amb una instrumentació mínima (el contrabaix d’Alexi David, la bateria de Luke Damrosch i Steve Lyman, el piano de Nori Ochiai, i trompeta i guitarra ocasionals) encara que afeccionada als solos extensos.

Perquè en el fons el que importa és la veu sensual, càlida i xiuxiuejant de James, excepcional en sedoses balades jazz com la qual dóna títol a l'àlbum (amb la magnífica trompeta solista d’Omar Abdulkarim) o Velvet, o en ritmes més accelerats propers al drum & bass (Love).

Les versions triades per José tampoc tenen desaprofitament: el Park Bench People del grup de rap Freestyle Fellowship (la concessió "moderna", amb un so més elèctric i la guitarra de Gal Ben Haim a l’estil d’un George Benson dels bons temps); el Spirits Up Above de Rashaan Roland Kirk (amb el piano convidat de Junior Mance i un espectacular joc de veus); i el Nola de Bill Lee (un tema de la pel·lícula She’s Gotta Have It, o Nola Darling com es va estrenar en alguns països, compost pel pare de Spike Lee).

Per tot això, no és estrany que alguns es refereixin a José James com el cantant de jazz per a la generació del hip hop.

Tot i que el 22 de setembre el cantant actuarà a la sala Bikini de Barcelona en el marc de la programació del BAM, aquí podeu veure’l en concert al Paradiso d’Amsterdam:


I aquí el teniu en el seu vídeo més recent, Park Bench People:


I els qui tinguin algun rotllo pel cap de setmana (que NO és el meu cas), ja saben quina música poden posar.

18/6/08

jo de gran vull ser com el Billy Bob

Billy Bob Thornton és un personatge digne d'admiració: està, primer de tot, el seu triple talent com actor, guionista i director. Així, ens ha regalat grans papers, com el retardat de Sling Blade (1996), el barber cornut de The Man Who Wasn't There (2001), el sheriff racista de Monster’s Ball (2001), o el Santa Claus borratxo i follador de Bad Santa (2003), per citar-ne només alguns.

A més, en el seu currículum té dues gestes que provocarien l’enveja de qualsevol home amb dos dits de front: una, haver estat casat amb l’Angelina Jolie, a qui va conèixer en la magnífica pel·lícula Pushing Tin (1999) on feia de controlador aeri freak. I l’altre, haver-se enrotllat (al menys a la ficció, tot i que alguns rumors van apuntar que la cosa va anar més lluny) amb una altra de les dones més desitjables del planeta, Halle Berry, a la citada Monster’s Ball.

Al marge d’aquests fets anecdòtics, Billy Bob també m’ha interessat per la seva faceta com a cantant, amb uns resultats que superen amb escreix els capritxos d'altres actors que fan discos. La vinculació de Billy Bob amb la música ve de lluny: va formar diversos grups, entre ells Tres Hombres, una banda de tribut a Z.Z.Top amb la qual va telonejar els Humble Pie, MC5, Hank Williams Jr i Ted Nugent, entre d’altres. El 1981 va deixar els concerts i se’n va anar a Califòrnia per a iniciar la seva carrera d'actor. Vint anys després, durant una estada a Nashville, va tornar a un estudi de gravació i va tocar amb músics locals. Aviat començaria a compondre les cançons del seu debut Private Radio (2001).

Per a gravar aquest àlbum, Thornton va recórrer a diversos amics: Marty Stuart (autor del score del seu film All The Pretty Horses), com a productor i coautor de la majoria de temes, a més d'aportar guitarra i mandolina; Dwight Yoakam, com a coautor de Starlight Lounge; i Randy Scruggs, com a guitarrista i coautor d’Angelina, una cançó dedicada a la Jolie. Stuart va explicar que la gravació va sorgir de forma espontània: "jo tocaré i tu em contes una història", li va dir a Billy Bob.

Aquesta va ser la clau de Private Radio, un àlbum estructurat com històries curtes, amb un estil qualificat com "gòtic del sud". És important destacar aquest caràcter narratiu: fill dels 60 i autodefinit com a hippie, Billy Bob considera la seva música com una extensió del seu desig d’explicar històries de l'home comú, a través de cançons a vegades fosques que reflecteixen les seves variades influències i les experiències de la seva pròpia vida.

Des d'un punt de vista musical, Thornton s'inspirava en àlbums de rebels dels 70 com Waylon Jennings i Kris Kristofferson. La seva veu greu i profunda, descrita com "un encreuament entre Leonard Cohen i Tom Pettty" per la revista Rolling Stone, està treballada per anys al capdavant de bandes de carretera, i el seu talent com a guionista es tradueix en unes lletres molt cinematogràfiques. No és estrany que rebés els elogis de Daniel Lanois, Robbie Robertson o Earl Scruggs.

I per deixar clares les seves influències, al costat dels seus temes propis, Billy Bob ens obsequiava amb dues versions: el He Was A Friend Of Mine dels Byrds, i el Lost Highway de Hank Williams. Com va dir el gran Johnny Cash, "escoltar el disc de Billy Bob és com escoltar a un vell amic que torna a casa".

Després de Private Radio, vindrien Edge of The World (2003), Hobo (2005) i Beautiful Door (2007), i pel camí Thornton col·laboraria en discos com The Wind de Warren Zevon, Earl Scruggs and Friends i Anchored In Love: A Tribute to June Carter Cash.

I ara acaba de presentar el seu nou projecte, anomenat The Boxmasters (a les dues fotos superiors). El grup està integrat per Thornton (veu i bateria), J.D. Andrew (guitarres, baix, cors), i Mike Butler (guitarra elèctrica, lap steel, dobro). En directe, el trio s’acompanya de Brad Davis (guitarra i mandolina), Teddy Andreadis (guitarra acústica i armónica), Marty Rifkin (pedal steel), Chuck Garric (baix), i Mike "Bubba" Bruce (bateria).

The Boxmasters acaben de publicar el seu debut homònim, que inclou dos CD, un amb material original i l’altre amb versions de Michael Nesmith (Some of Shelley's Blues, Propinquity), Ian Hunter (Original Mixed Up Kid), Lee Clayton (Memories of You and I), Mel Tillis (Sawmill), els Who (Kids Are Alright), Chad & Jeremy (Yesterday's Gone), els Louvin Brothers (Knoxville Girl), els Wilburn Brothers (She's Lookin' Better by the Minute), els Beatles (I Wanna Hold Your Hand), i Loggins & Messina (House at Pooh Corner).

El so del grup barreja les influències de Johnny Cash, Merle Haggard, Buck Owens, Roy Acuff, Hank Williams, els Beatles, els Rolling Stones, els Kinks, i els Animals. O dit d’una altra manera, el so Bakersfield del country amb el pop britànic. A més, destaca la seva estètica dels anys 60, gairebé mod, amb corbates estretes i vestits, i el contrast entre els ritmes moguts de les cançons i les lletres fosques.

Billy Bob diu que "electric hillbilly és probablement la millor descripció dels Boxmasters". I afegeix: "la veritable idea darrera els Boxmasters va ser tan musicalment com en directe com veure una combinació dels shows televisius dels 60 de Dean Martin i Johnny Cash, tots aquells shows de varietats, amb hillbilly elèctric. És una gran barreja".

Si voleu veure els Boxmasters en directe, aquí el teniu amb la cançó Build Your Own Prison.

I en aquesta pàgina hi trobareu molts més vídeos de la gravació del disc.

17/6/08

toca'm l'acordió, Yoanna!

Abans, quan freqüentava més les botigues de discos, moltes vegades feia descobriments només guiant-me per la foto de la portada o per algun detall concret en els crèdits (un productor, un músic, etc.)

Amb internet, aquesta dinàmica no ha desaparegut, i pràcticament cada dia descobreixo nous artistes que d’una altra manera potser no hagués conegut mai. El més recent és, com és habitual, una noia.

El seu nom és Yoanna Ceresa, encara que tothom la coneix simplement com Yoanna, i als seus 23 anys, la cantant, acordionista i compositora suïssa ja ha esdevingut un fenomen. Amb el seu cos petit i aparentment fràgil, és capaç d’arrossegar un instrument de gairebé 40 quilos com si fos una ploma.

El seu mèrit? Una irresistible i energètica presència escènica que combina l’actitud (i a vegades l’estètica) punk amb el seu virtuosisme a l’hora de tocar l’acordió i el millor de la chanson francesa, amb una barreja de romàntiques melodies i accelerats ritmes ska.

Amb un passat amb experiències en el teatre d’improvisació i el circ (com a trapezista), va començar la seva carrera tocant sola l’acordió pels bars i el carrer, abans d’envoltar-se d’un grup de músics: Marion Ferrieu (piano i violoncel), Florent Diara (percussions), Baptiste Vallet (contrabaix, trombó, guitarra), i Fabien Daïan (guitarra, piano).

El primer àlbum de Yoanna porta per títol Moi Bordel!, i s’ha publicat el passat mes d’abril. No cal dir que aquesta show woman va ser una de les grans atraccions del festival Printemps de Bourges 2008.

Aquí teniu Yoanna en un recent reportatge on es parla del nou disc:

I aquí en un vídeo de 2007 on apareix amb els seus músics, tocant pel carrer i a l’escenari:

16/6/08

el chill out, o Luis Cobos v.2.0.

La premsa diària, en la seva lluita constant per aconseguir més vendes, ofereix cada cop més regals i promocions. Una de les més recents la fa el diari El País, i és una col·lecció de 24 CD de chill out sota el lema "Más que un género, todo un estilo de vida".

Per vendre millor el producte, un tal Lino Portela escriu un article on explica què és això del chill out, amb fragments realment magistrals: "Es la música que no se escucha, se siente. Ésa podría ser una rápida definición de chill out -literalmente, enfriarse -, un estilo musical que en apenas 20 años ha pasado de actor secundario a estilo de vida. La historia de este curioso ascenso de categoría musical habría que buscarla a principios de los noventa en las fiestas celebradas al aire libre. Herederas de las comunas hippies de los setenta, estas ceremonias de música electrónica encontraban el sitio ideal en playas, minas abandonadas o bosques aislados. No había vecinos a los que molestar con los potentes equipos de sonido que escupían música electrónica en todas sus variantes. Trance, break, house... Pero no nos atragantemos con las etiquetas. Inevitablemente, las drogas jugaban un papel importante en aquellas reuniones capaces de alargarse varios días. Y, como en muchas cosas en la vida, el subidón acarrea un bajón. Éste había que contrarrestarlo de la manera más suave y esponjosa posible. Se crearon entonces esos espacios acolchados para que la mente, tras los excesos, volviese a la normalidad. En esas mullidas y cálidas zonas de relajación sonaba también música electrónica, sí, pero mucho más tranquila, más suave, más relajada... Era la música chill out."

La llista de CD de la col·lecció inclou lliuraments dedicats al chill out barrejat amb tots els estils (tango, flamenc o reggae), i totes les procedències geogràfiques (africà, asiàtic, grec, mediterrani, llatí, celta, italià, hawaià, francès, mexicà, etc.)

Retrocedim una mica en el temps: el 2004, en un episodi d'El cor de la ciutat, l'impagable personatge que responia al nom de Gus - per als qui no se’n recordin, un compositor amb aficions escatològiques que era capaç de qualsevol cosa per lligar -, renegava de la música chill out i de les barreges que havien sorgit darrerament amb aquest estil, i acabava proclamant que el proper invent seria la "sardana chill out".

Això, que podria semblar exagerat, no està gaire lluny de la realitat. Segons les llistes d'èxits de finals del 2003, un dels discos més venuts al nostre país va ser Opera Chillout.

Anem per parts: què és el chill out? Si fem cas del que deia el text que acompanyava la promoció d'aquell disc en una coneguda cadena francesa de productes culturals, "el terme chill out, que es podria traduir com "de bon rotllet" o "zona de descans", es va començar a encunyar en l'ambient nocturn de les discoteques com a alternativa a l'estrès i a l'electrònica pesada."

En el cas d'Opera Chillout, la cosa consistia a agafar, com deia en la portada, "les àries d'òpera i de clàssica més chill i lounge", posar-hi ritmes i textures electròniques i relaxants que en fan irreconeixibles els originals, i a córrer. A més, amb la particularitat que al costat de les adaptacions de Nabucco, Madame Butterfly, Tosca, Don Giovanni o Turandot, hi trobaves La llista de Schlinder de John Williams!!! El més bo de tot (millor dit, el més alarmant) és que l'invent era català, estava editat per una discogràfica catalana i comptava amb intèrprets catalans (la soprano Júlia Farrés, el tenor Sergi Bellver, o l'Orfeó de Sabadell i la Coral Nova Egara, entre d'altres).

A qui satisfà un producte d'aquestes característiques? Als amants de l'òpera, per descomptat que no, ja que es tracta dels aficionats més fonamentalistes que hi ha (juntament amb els del jazz), capaços de muntar un escàndol cada cop que a algun director escènic se li acut introduir una innovació en una òpera clàssica. I si no, que ho preguntin al pobre Calixto Bieito. D'altra banda, els que escolten chill out estan massa penjats per notar qualsevol barreja.

I és que el chill out amb totes les seves variants (tango, flamenc, òpera, clàssica, etc., etc.) no deixa de ser una posada al dia (adaptada a les darreres modes musicals i a les noves tecnologies) d'aquells nyaps que feia Luis Cobos en incorporar un bombo de música disco a qualsevol gènere (dels valsos a les cançons ranxeres, tot valia), encara que també es podria considerar com una evolució de la pallissa del new age.

I els que compren l'Opera Chillout o qualsevol altre subproducte similar són els que abans també compraven els treballs del Cobos: gent sense criteri, que es deixa guiar pel que veu a la televisió (sobretot, que no hi falti l'adhesiu "Anunciat a TV"), per les promocions descarades a programes de gran audiència. Gent que ha llegit o ha sentit parlar d'alguna cosa anomenada chilao i que vol estar a la moda. Una altra cosa seria preguntar per què utilitzen aquest tipus de música: per fer l'amor? Per fer la becaina? Per estudiar? Per relaxar-se després d'un dia de feina dur?

Només queda fer hipòtesis sobre quin serà el proper pas d'aquest despropòsit de fusionar el chill out amb altres estils. La sardana chill out, com deia abans el Gus d'El cor de la ciutat? Val més no remenar-ho. La darrera vegada que, sota els efectes de l'alcohol, em vaig imaginar una aberració musical va ser que la Núria Feliu gravava un disc de country... I uns mesos després ho va fer!!!!!!!

Per cert, totes les imatges d’aquest article estan tretes de portades reals de CD de chill out.

Una última cosa: recomanar les lectures de dos articles de la premsa d’avui amb els quals estic totalment d’acord. El primer és Cómo asistir a un concierto de Radiohead, d’Empar Moliner, publicat a El País, i el segon, Algo huele a podrido en Fraguel Rock, de Loquillo, publicat a El Periódico.