28/5/08

el rei dels asteques, El Vez

Ha caigut a les meves mans un dels DVD que més he esperat i desitjat en tota la meva vida. Es tracta d’un concert d’El Vez titulat Gospel Show in Madrid, i recull una actuació en directe a la Sala Arena de l’any 2007 de l’artista nord-americà. I qui és El Vez? A primera vista, podria semblar un imitador més de l’Elvis Presley.

Però el sobrenom d’Elvis mexicà li queda massa petit: més enllà d’un simple impersonator - de fet, rarament modula amb la veu de Presley, encara que sí imita els seus moviments - és tot un personatge, un showman nat, una espècie de Prince llatí que no li fa fàstics a continus canvis de vestuari (entre el kitsch i el glam), coreografies impagables i arranjaments resultons per a fabricar un espectacle perfecte i tremendament divertit. Utilitzant quatre elements (una bandera mexicana, uns tridents o una cuirassa), aconsegueix unir les cançons en una mena de show pseudoteatral reforçat pel seu caràcter comunicatiu, malgrat el seu castellà pobre.

El Vez reconstrueix el cançoner de l’Elvis (Huarachas Azules, Chicanisma, Trouble, Immigration Time, Never Been To Spain) i l’adapta de tal forma a la cultura chicana que un fan radical de Presley s’estiraria dels cabells, però també reinventa a un Chuck Berry mariachi (Go Zapata Go), a un Santana filtrat pels Stray Cats (Black Magic Woman), i es permet l’audàcia de fondre en un mateix medley Sí, I'm A Lowrider amb Jesucrist Superstar.

D’acord, El Vez no existiria sense l’Elvis, però prefereixo al "rey de los aztecas" que al decadent de Memphis.

Per això, i aprofitant l’edició d’aquest DVD, rescato dels meus arxius una entrevista que li vaig fer el 1996 per a Rockdelux, quan va venir a actuar a la sala Savanah de Barcelona aquell any. Abans però aquí podeu veure un tràiler de Gospel Show in Madrid:

Només una observació sobre l'entrevista: la reprodueixo en castellà, perquè a la conversa El Vez parlava en un spanglish que val la pena conservar. Aquí la teniu:

El Vez: un pocho en el corazón de los hardcore fanáticos

En un universo paralelo, Elvis es el rey de los aztecas, calza huaraches azules, canta a la Virgen de Guadalupe y a Zapata, sufre con los pochos en el barrio, y es conocido como El Vez.

La Union Avenue de Memphis no es una calle, es una carretera. Y la distancia que separa el downtown del número 706, donde se encuentra Sun Records, es considerable si se emprende la travesía a pie. Estamos a primeros de agosto del 92, pocos días antes de celebrarse el 15 aniversario de la muerte de Elvis, y me siento como los japoneses de Mystery Train, bajo un sol de carallo en medio de un paisaje casi desértico.

Tras la visita comentada al austero estudio donde el héroe de Tupelo grabó sus primeras canciones, entre un grupo reducido de yanquis de la América profunda - ¡soy el único europeo! -, subo a la tienda de discos de Sun. Pregunto al dependiente si tiene algo de El Vez, el Elvis mejicano. Amigos, recordad que no estamos en España, y por eso el tipo no pone la cara de incredulidad y pasmo habitual en la mayoría de tiendas de nuestros lares, sino que conoce al personaje.

Al día siguiente, me apunto a un tour organizado hacia Graceland. Formo parte del turno número 15 que me llevará al interior de la mansión, a la tumba del gran hombre y a otros escenarios, entre ellos la barraca donde Elvis desarrollaba su afición por las armas de fuego, y la sala donde se guardan en vitrinas, cual cuerpos incorruptos de santos, sus trajes.

Precisamente allí, la sombra de El Vez vuelve a aparecerse. Al observar los monos de la última época, el guía explica que estaban ornamentados con motivos aztecas, símbolos de fuerza como el águila. Y justo en ese momento, comprendo la grandiosidad de El Vez.

A Robert López, un chicano de East L.A., le debió ocurrir algo similar cuando decidió hacer de su vida un homenaje perpetuo a la figura de Presley. Me lo cuenta poco antes de empezar la prueba de sonido, embutido en un mono rojo de trabajo.

"Es el rey del rock and roll. Empezó en el 56 siendo un hombre pobre, sin nada, como un punk rock, como un enemigo público, el muchacho malo, y terminó siendo respetado como el maestro de la música. Tiene muchos fans porque llega a diferentes personas en diferentes ways".

Ya estamos a punto de llegar a la conclusión inquietante: Elvis está en todas partes, pero con diferencias específicas en cada cultura. Sí, es casi... como Dios. "Es lo que se ve en sus películas: es un mejicano en 'Fun In Acapulco', o está en Alemania en 'G.I.Blues', o es un hillbilly en 'Kissin'Cousins'. Es una buena idea: para mí es un sueño americano, aunque de hecho es un sueño del mundo. Me gusta todo, de él: la historia tragicómica de su vida - primero fue pobre, y luego rico, pero muy triste, gordo y con problemas de drogas - y, especialmente, su música, en concreto sus primeros años: era muy fuerte y muy raw".

En Los Angeles, Robert regentaba una galería de arte, La Luz de Jesús. En 1988, organizó un show sobre Elvis con impersonators procedentes de todo el país, y esto le convenció de que cualquiera, incluso él, podía convertirse en Elvis: así nació El Vez. "Soy un fan de Elvis, pero necesitaba crear a El Vez, porque yo soy muy tranquilo y simple, mientras que El Vez es un viaje a Elvis Presley".

Para poner a prueba su nueva identidad, Robert decidió ir a un festival en Memphis. Su actuación el 15 de agosto en el Elvis Presley Boulevard saltó a las páginas de los periódicos y a la televisión. "Empecé, no como una broma, sino como un test: nadie me conocía, era sólo para una vez y nada más. Ahorita, con los discos, y las giras, es una gran parte de mi vida".

Al principio, El Vez actuaba sólo acompañándose de cintas. Poco a poco, fue incorporando distintos elementos, hasta reunir a una banda, los Memphis Mariachis, y a un grupo de impagables coristas, las Elvettes (Lisa Maria, Priscilita, Gladysita y Qué Linda Thompson), como muestra de su perpetua evolución.

"Yeah, siempre es diferente. Ahorita es como 'Station To Station' de David Bowie: empiezo con el negro y termino con el blanco, el mal y el bien, el pecado y la redención, station to station, you know. El año pasado, en Alemania, la gira de 'Graciasland' fue muy mariachi, con 'La negra' y trajes de mariachi. Este verano, será la 'Rock & Revolution': Phil Ochs dijo que si hay una esperanza para la revolución, está en que Elvis becomes Che Guevara. Esta es la idea del show: una combinación de Elvis, revolucionario en la música, y Che Guevara, en las ideas políticas. Es muy fuerte, como la primera etapa de Public Enemy, con 'Say It Loud, I'm Brown And I'm Proud', 'Power To The People', y canciones de César Chavez y los zapatistas. Los trajes son militares, con el símbolo de la United Farmers, un símbolo rojo y blanco, con un águila negra en el centro; es muy nazi. Es la idea de cómo los opressed quieren tener los símbolos de los grandes opressors. Hay muchos mensajes distintos: ¿es fascista o revolucionario, militario o un chiste? También tiene mucho de glitter rock: utilizo platform shoes, make up, música de T.Rex: es una combination de militarista con glitter rock, revolución plus David Bowie. Como la película 'G.I.Blues', pero en Chiapas".

Posiblemente, muchos (entre ellos gran parte de la crítica musical) consideran a El Vez como un simple bromista imitador. Pero si se pararan a escuchar canciones como It's Now Or Never, donde el tema de Elvis se funde con los R.E.M. y la melodía de El Padrino con total naturalidad, verían que hay algo más, un estilo propio.

"Es una concepción lineal, todo al mismo tiempo. El sonido de la mandolin es el mismo de REM, de Rod Stewart ('Maggie May') y de 'The Godfather'. En mis discos utilizo música de mi childhood, música de mi corazón. Por ejemplo, 'Está Bien, Mamacita' es un rockabilly norteño. Pero también hay influencias de T.Rex, because 'Jeepster' es un poquito rockabilly. La música se sigue recycling: Chuck Berry influyó a los Rolling Stones, los Rolling Stones a los Black Crowes... La música es una simple recombinación y reciclyng. Uso influencias muy hábilmente, pero intentando hacerlo diferente, como una sorpresa". Más allá de Elvis, Robert reconoce en David Bowie su otra gran influencia: "Los dos nacieron el mismo día, el 8 de enero. Elvis y Bowie son como los dos lados: el rey y la reina del rock and roll".

Aunque parezca mentira, esta "irreverencia" hacia la figura del Rey - "voy a cambiar la cultura de Elvis como tú la conoces, y la voltearé" - se ha ganado el respeto y admiración de los fans más radicales. "They gusta. I mean, entienden las referencias de otras fuentes. Empecé en el corazón de los imitadores, en Memphis, so los conozco a todos, y me aceptan".

Por eso, Robert es otro ejemplo más de la dimensión universal alcanzada por Elvis. "Hay espacio para todos en el mundo de Elvis: como los Dread Zeppelin, haciendo reggae. En San Francisco hay una lesbiana, Elvis Herselves. Janis Key es otra Elvis femenina. Is bien, porque cuando empecé sólo habían hombres blancos y un poquito gordos: la primera vez, en la contesta en Memphis, no había nadie de color. Y en los últimos cuatro años, un japonés quedó en primer lugar, y Daniel Jackson, un blackman, en segundo. Está muy bien, porque en el centro de los hardcore fanáticos aceptan a un japonés y a un negro".

Otro tópico: El Vez sólo hace adaptaciones chuscas y graciosas del cancionero de Presley; en resumen, no hay contenido en sus canciones. "Cuando empecé era muy fácil, con canciones como 'Está Bien' y 'Chihuahua', era muy 'ay ay ay' y nada más. Después pensé que podía hacer mucho más: empecé con 'En El Barrio', y ahorita quiero hacer algo diferente, sobre la historia de los aztecas o los problemas. En Tejas o Arizona, los jóvenes del público son mixtos de blancos y chicanos, y todos quieren ser mejicanos por una noche, todos sienten orgullo de lo latino. Pero lo que está muy bien es que, por ejemplo, con el 'Rock & Revolution' estuvimos en Boston, donde todos son blancos, y cuando cantamos 'Say It Loud...', todos la coreaban".

Apóstol involuntario de un chocante spanglish - "bueno, es mas inglés que spang" -, El Vez también es la voz de los chicanos que se expresan habitualmente en inglés: "Hay muchos de segunda generación que no pueden hablar español, son los pochos. En mi nuevo disco hay una canción llamada 'Yo Soy Un Pocho'. Tienen orgullo de su raza, porque la raza es más que una lengua, hay una cultura. Hay muchos pochos en Tejas, Arizona, New Mejico, California... Los chicanos somos de ambos mundos. Es como buscar mis raíces, es parte de mi guerra artística".

Una guerra en la que no está solo, puesto que East L.A. acoge a otras bandas como Los Lobos y Blazers. "Conozco a Blazers de la última gira, toqué muchos shows con ellos. Pero hay nueva scene: vivo en un área llamada Silverlake, donde hay muchos músicos. Hay un nuevo grupo llamado Olin, es como rockabilly norteño punk latino loco. También están Lisa Flores y Alicia Armendáriz, con el grupo Las Tres. Cada año hay más musician chicanos".

Tras una gira europea al frente de los Zeros, Robert acabará las mezclas de su nuevo disco, G.Ay.Ay.Ay.Blues. "Es muy diferente: hay jazz, influencias de James Brown, Mott The Hoople, Bachman Turner Overdrive y Jesucristo Superstar. Hay una canción de Elvis llamada 'American Trilogy', convertida en 'Mexican American Trilogy'. También hay partes de T.Rex, con una versión de 'El Groover'. Y una versión de 'Cesar Chavez 96' muy noisy".

Pero ese no es su único proyecto: "Cada vez voy a Europa más a menudo. Conocí a dos productores de Austria, y tenemos una idea para una película de El Vez, como un road show kind of movie. En noviembre trabajaré en un nuevo disco como Robert Lopez, con mi grupo Bob. Tengo también otro character, Raul Raul, un chicano lowrider vato beat poet, un Kerouac chicano, un Henry Rollins pero con música beat. Es muy fuerte, humorístico pero con mensaje, como Lenny Bruce. Pero El Vez es por ahorita lo primero".

Y si el tiempo lo permite, tampoco descarta una colaboración con el realizador Robert Rodriguez. "Durante el rodaje de 'El mariachi' estábamos en Austin, Texas, al mismo tiempo, y él dice que me vio con mi Cadillac y me gritó 'alto, alto', pero I didn't see him. Quiere hacer algo, ojalá, con tiempo".

El mundo de Elvis es muy grande, pero el de El Vez es más ingenioso. Frente a los locos que coleccionan verrugas y uñas del Rey, Robert responde con curiosos ejemplos de merchandising, como tatuajes con su efigie, o bolsitas de plástico que contienen "actual lamé from El Vez pants": otra muestra más de su visión desmitificadora. Poco importa que su bigote sea pintado y su castellano una pesadilla para los puristas: El Vez es el verdadero Rey.

(Entrevista publicada el 1996)

I per acabar, un parell de videoclips d'El Vez. El primer és En el barrio, la seva adaptació d'In the Ghetto:

I l'altre és Say It Loud, I'm Brown And I'm Proud:

27/5/08

ella i ell, tant senzill com això

Curiosa reunió: el cantautor alternatiu M. Ward i l'actriu de culte indie Zooey Deschanel van coincidir en el rodatge de The Go-Getter (2007), i el director Martin Hayens els va convèncer perquè gravessin una versió del When I Get To The Border de Richard i Linda Thompson per a la banda sonora de la pel·lícula. La química entre tots dos va ser tan bona que, reconvertits en She & Him, han debutat amb el disc Volume One.

Encara que soni a tòpic d’una-altra-actriu-ficada-a-cantant, Deschanel duu anys en la música i, de fet, la majoria de cançons de l'àlbum estan compostes per ella. I el millor de tot és que no només és una bona autora, sinó una excel·lent intèrpret.

Amb Ward en el paper de productor i discret acompanyant, Zooey duu tot el pes d'unes cançons que beuen en el pop de noies dels 60 (les brillants Why Do You Let Me Stay Here?, This Is Not A Test, I Was Made for You, o Sweet Darlin', a l’estil de Phil Spector), i en el countrypolitan més elegant i menys edulcorat (Change Is Hard, Got Me, o la bellíssima balada Take It Back, un d'aquests clàssics que et posa la pell de gallina).

A més, s'atreveix amb tres versions: el soul You Really Got a Hold on Me de Smokey Robinson (només amb la seva veu, guitarra acústica i les harmonies de Ward), el I Should Have Known Better dels Beatles reconvertit en exòtic countrypolitan, i el càntic tradicional a capella Swing Low, Sweet Chariot.

Oblideu a Amy Winehouse i les seves imitadores, fins i tot a veteranes com Mary Weiss i Ronnie Spector. El que han fet Zooey i Ward només pot etiquetar-se d'una forma: excepcional. Esperem que aquest títol (volum u) sigui el principi d'una llarga sèrie de treballs.

I per corroborar les meves paraules, aquí teniu uns quants vídeos en directe. El primer pertany a la cançó Change Is Hard, i està gravat en el show de Craig Ferguson el passat 1 de maig:

El segon correspon a Why Do You Let Me Stay Here?, enregistrat en el show de Conan O'Brien el 22 d’abril, amb la col·laboració de Yo La Tengo:

I el darrer és Take It Back, gravat en un concert al Webster Hall de Nova York el 22 d’abril:

26/5/08

animem el dilluns amb Jamie Lidell

Avui no tinc temps per gaire cosa. Així que per començar amb ànims la setmana, res millor que Jamie Lidell, un dels millors artistes de funk i soul actuals, tot i ser britànic i blanc, dues característiques que fa anys l’haurien desqualificat per fer aquest tipus de música (i jo sóc el primer en reconèixer les meves reticències).

El Jamie acaba de treure un excel·lent àlbum titulat simplement Jim, i aquesta és la cançó Little Bit of Feel Good (una miqueta de sentir-se bé), dedicada a tots aquells que consideren el dilluns com el pitjor dia de la setmana (jo mateix, sense anar més lluny).

I de regal, un altre vídeo de Jim. Aquest és Another Day:

I això és tot fins demà. Ara m’espera el final de la tercera temporada de Prison Break.

25/5/08

un regal per als fans del Tom

Encara falten dies, però és millor prevenir. I en el pitjor dels casos, per a tots aquells que no puguin anar a cap dels dos concerts de Tom Waits a Barcelona, aquí tenen un regal.

Es tracta d’un disc en directe del cantant nord-americà, el que es coneix com a bootleg. Tot i que no es tracta d’una gravació barroera feta amb un cassette a mà alçada. El concert, celebrat el 13 d’agost de 2006 al Civic Theatre d’Akron (Ohio) en el marc de l’Orphans Tour, es va emetre per ràdio i per això el so és molt bo. El podeu descarregar (cançó a cançó) en aquesta pàgina.

El repertori és el següent:
Make It Rain
Shore Leave
Falling Down
Tango Till They're Sore
Tom Traubert's Blues
Eyeball Kid
Murder in the Red Barn
Trampled Rose
Bottom of the World
Til the Money Runs Out
Get Behind De Mule

La banda estava integrada per Bent Clausen (percussió), Casey Waits (bateria), Duke Robillard (guitarra) i Larry Taylor (contrabaix).

Per cert, un cop passada l’eufòria per la notícia dels dos concerts de Waits a Barcelona, crec que ha arribat l’hora de repassar les consideracions que feia fa uns dies.

En primer lloc, l’escenari on actuarà no és cap dels possibles que vaig proposar com a ideals. És més, com explicava l'amic Jordi Bianciotto en un excel·lent article a El Periódico, "el aspecto más delicado de la contratación fue encontrar el local idóneo. El artista exige un teatro o un auditorio de capacidad media, y desea que el local cuente con una caja escénica, algo habitual en los teatros tradicionales y recintos operísticos, pero que no existe en el Auditori del Fòrum. Por ello, se deberá construir una expresamente". O sigui, que entre tots els llocs possibles, han hagut de triar el que no reuneix les condicions demanades per l’artista. Qui ho entengui, que m’ho expliqui.

I en segon lloc, l’assumpte més polèmic: el preu. Ja vaig comentar que als Estats Units les entrades costaven entre els 85 i els 105 dòlars (és a dir, entre els 54,5 i els 67,3 euros). A l’estat espanyol ens clavaran entre 100 i 125 euros. En canvi, a París hi ha tres preus: 69,70 – 100, 50 – 139. Potser ens cobren les obres per construir la famosa caixa escènica?

I per no acabar amb mal rotllo, una última recomanació: la pàgina Tom Waits TV, que reuneix tot tipus de material audiovisual (videoclips, vídeos de concerts, gravacions) de l’artista nord-americà des dels anys 70 fins ara.

23/5/08

barba llarga i patilles: sí, això també és rap

I ja que comencem el cap de setmana, avui toca una recomanació. Qui diu que el hip hop ha de ser interpretat per afroamericans? A vegades et trobes sorpreses a d’altres països (malauradament, no seria el cas de l’estat espanyol, oi que no Porta?).

Aquí tenim a un parell de paios més blancs que la llet procedents d’Essex, Anglaterra. Responen al curiós nom de Dan Le Sac i Scroobius Pip, i acaben de treure un àlbum titulat Angles (Sunday Best Recordings, 2008) sota el nom conjunt de Dan Le Sac Vs. Scroobius Pip.

El seu hip hop és, per dir-ho d’alguna manera, força original. Si alguna vegada us heu preguntat com sonaria un rap sobre la taula periòdica d’elements, la resposta seria la cançó Development.

Però el veritable hit de l’àlbum és aquest Thou Shalt Always Kill, amb una lletra que reprodueixo a sota perquè val la pena.

Thou shalt not steal if there is direct victim.
Thou shalt not worship pop idols or follow lost prophets.
Thou shalt not take the names of Johnny Cash, Joe Strummer, Johnny Hartman, Desmond Decker, Jim Morrison, Jimi Hendrix or Syd Barret in vain.
Thou shalt not think that any male over the age of 30 that plays with a child that is not their own is a peadophile… Some people are just nice.
Thou shalt not read NME.
Thall shalt not stop liking a band just because they’ve become popular.
Thou shalt not question Stephen Fry.
Thou shalt not judge a book by it’s cover.
Thou shalt not judge Lethal Weapon by Danny Glover.
Thall shalt not buy Coca-Cola products. Thou shalt not buy Nestle products.
Thou shalt not go into the woods with your boyfriend’s best friend, take drugs and cheat on him.
Thou shalt not fall in love so easily.
Thou shalt not use poetry, art or music to get into girls’ pants. Use it to get into their heads.
Thou shalt not watch Hollyoakes.
Thou shalt not attend an open mic and leave as soon as you're done just because you’ve finished your shitty little poem or song you self-righteous prick.
Thou shalt not return to the same club or bar week in, week out just ’cause you once saw a girl there that you fancied but you’re never gonna fucking talk to.
Thou shalt not put musicians and recording artists on ridiculous pedestals no matter how great they are or were.

The Beatles - Were just a band.
Led Zepplin - Just a band.
The Beach Boys - Just a band.
The Sex Pistols - Just a band.
The Clash - Just a band.
Crass - Just a band.
Minor Threat - Just a band.
The Cure - Just a band.
The Smiths - Just a band.
Nirvana - Just a band.
The Pixies - Just a band.
Oasis - Just a band.
Radiohead - Just a band.
Bloc Party - Just a band.
The Arctic Monkeys - Just a band.
The next big thing - JUST A BAND.
Thou shalt give equal worth to tragedies that occur in non-English speaking countries as to those that occur in English speaking countries.
Thou shalt remember that guns, bitches and bling were never part of the four elements and never will be.

Thou shalt not make repetitive generic music
Thou shalt not make repetitive generic music
Thou shalt not make repetitive generic music
Thou shalt not make repetitive generic music
Thou shalt not pimp my ride.
Thou shalt not scream if you wanna go faster.
Thou shalt not move to the sound of the wickedness.
Thou shalt not make some noise for Detroit.
When I say “Hey” thou shalt not say “Ho”.
When I say “Hip” thou shalt not say “Hop”.
When I say "he say, she say, we say, make some noise" - kill me.
Thou shalt not quote me happy.
Thou shalt not shake it like a polaroid picture.
Thou shalt not wish your girlfriend was a freak like me.
Thou shalt spell the word “Pheonix” P-H-E-O-N-I-X not P-H-O-E-N-I-X, regardless of what the Oxford English Dictionary tells you.
Thou shalt not express your shock at the fact that Sharon got off with Bradley at the club last night by saying “Is it”.
Thou shalt think for yourselves.
And thou shalt always kill.

I aquí tenim Dan Le Sac Vs. Scroobius Pip amb una altra cançó, Look For The Woman:

22/5/08

el vodevil de l’hotel de Tricky

Suposo que m’estic guanyant fama d’apagafocs. M’explico: la meva situació actual de freelance sense horaris establerts em permet fer coses – des d’un punt de vista professional - que altres periodistes que treballen en un mitjà a temps complet o en una altra empresa no poden.

Així, darrerament, sempre que surt alguna emergència a Rockdelux m’acostumen a avisar. Això vol dir fer necrològiques (les més recents, les del cantant de country Eddy Arnold i del pioner del rock & roll Freddie Bell) i altre tipus d’articles d’un dia per l’altre o, en el millor dels casos si tinc un dia creatiu, poques hores després de l’encàrrec.

Aquesta setmana ha passat amb una entrevista, i que consti que tots els problemes que explicaré són responsabilitat del segell discogràfic, no pas de la revista. Resulta que dimarts a la tarda em truquen de RDL per oferir-me una entrevista telefònica amb Tricky... per fer al matí següent. Em costa uns cinc minuts decidir-me, perquè tot i que aquest músic de Bristol m’agrada bastant (al menys, el seu primer disc Mayinquaye, de 1995), té una certa mala fama de malcarat amb la premsa.

Al final accepto i comença la carrera: m’envien el CD, titulat Knowle West Boy (una còpia supersecreta amb, se suposa, tota mena de mesures de seguretat perquè no la filtri a internet, amb el típic símbol dels pirates – la calavera amb els ossos creuats, a la imatge superior) i preparo el qüestionari. Poc després, rebo un mail del paio de la discogràfica de Madrid que distribuirà el disc on em diu que "te llamo ahora porque hay que seguir unas instrucciones curiosas". La situació em comença a mosquejar.

Pocs minuts després, em truca per dir-me l’hora de l’entrevista (les 13.50), i les següents instruccions: cal trucar a un número d’un hotel de Londres, demanar per l’habitació 631 i, en el cas que em preguntin el nom de l’hoste, dir que és Adrian Thaws (el nom real de Tricky). Tinc 20 minuts per la conversa.

Aquests instruccions es repeteixen diverses vegades a través de trucades i mails perquè tot quedi molt clar. I per la meva part, així va ser. El problema va ser per part de l’artista.

Dimecres, amb la gravadora preparada, truco a les 13.50 (una mica abans, de fet) a l’hotel. Demano per l’habitació, m’hi passen: el telèfon sona i sona, però ningú no l’agafa. Al final salta un contestador. Penjo.

Truco a Madrid i explico la situació: em diuen que no passa res, que potser s’ha allargat l’anterior entrevista i que quan salta el contestador és perquè està comunicant. Espero uns cinc minuts, torno a repetir la jugada, i torna a passar al mateix. Però aquest cop, com el contestador em dona l’oportunitat de parlar de nou amb l’operadora, ho faig. Li pregunto si té constància que el Tricky està a l’habitació: li explico que sóc un periodista de Barcelona que l’havia de trucar a aquesta hora, etc. Molt amablement la May (aquest és el nom de la recepcionista), em diu que enviarà algú a comprovar si el paio està a la 631, i que en uns quinze minuts em podrà dir alguna cosa.

Torno a trucar a Madrid: ara em diuen que el Tricky ha canviat d’habitació, i està a la 831. Nova trucada a Londres, i malgrat demanar per la suposadament habitació correcta, es repeteix tot: el telèfon sona i sona i salta el contestador. Repeteixo l’operació unes quantes vegades, amb intervals per trucar a Madrid i informar de la situació: em diuen que saben que ara el Tricky està parlant per telèfon, i que provi en cinc minuts.

Cinc minuts després, Londres, l’amable May, el contestador. Em començo a cagar en tot. He fet unes deu trucades a un hotel anglès per no obtenir cap resultat.

Són les 14.25. A Madrid em diuen que no cal que ho intenti més, perquè a les 14.30 venen a buscar el Tricky per portar-lo a una televisió. I després, la frase més genial: "a lo mejor no ha contestado porque se estaba fumando un canuto o se estaba haciendo una paja o qué se yo.."

En resum: unes quantes hores perdudes (escoltar el CD, preparar l’entrevista, les trucades...). I la sensació d’haver viscut un vodevil dolent, d’aquells on s’obren i tanquen portes i la gent entra i surt sense trobar-se mai.

No sé què passarà: el de la discogràfica em va dir que intentaria concertar una entrevista per un altre moment. Com estava fart, avui he passat el dia fora de casa, sense telèfon mòbil perquè no em localitzessin i m’amarguessin el dia, badant per l’FNAC i la botiga Disco 100 del meu barri.

Per cert, el de Madrid no m’ha dit res.

Ah, el disc pot ser molt secret (de fet no es publica fins el 7 de juliol) però ja es pot veure el primer vídeo, aquest Council Estate:

21/5/08

pareu màquines: Tom Waits dos dies a BCN!!!

Sembla mentida, però al final el tindrem, i no un dia, sinó dos!

La notícia ja s’ha confirmat: Tom Waits actuarà els dies 14 i 15 de juliol a l’Auditori del Fòrum de Barcelona. Les entrades es posaran a la venda a partir del dilluns 2 de juny, per telèfon al número 902 10 12 12 i per internet a www.telentrada.com.

Les altres dades de la gira europea del cantant nord-americà són les següents:

12 de juliol – Sant Sebastià, Auditori Kursaal

17, 18 i 19 de juliol – Milà, Teatro Degli Arcimboldi

21 i 22 de juliol – Praga, KCP

24 i 25 de juliol – París, Grand Rex

27 i 28 de juliol – Edinburgh, Playhouse

30 i 31 de juliol i 1 d’agost – Dublín, The Ratcellar, Phoenix Park

Per sort, aquesta confirmació acaba amb algunes especulacions que deien que la gira passaria per Manchester, Londres, Amsterdam, Paris, Madrid i Milà.

"Tinc una banda estel·lar: Larry Taylor (contrabaix), Patrick Warren (teclats), Omar Torrez (guitarres), Vincent Henry (vents) i Casey Waits (bateria i percussió)", avança Waits. "Toquen amb la precisió d’un cotxe de carreres i són veritables prestidigitadors. Estic fent cançons amb ells que mai no havia provat fora de l’estudi. Tots són multinstrumentistes i toquen la polka com homes de veritat", afegeix.

Per anar avançant esdeveniments, aquí teniu uns vídeos en directe de Waits, probablement enregistrats a la seva gira de 2006. Comencem amb el tema Day After Tomorrow:

I aquí Bottom of the World:

I per últim, aquí tenim Trampled Rose:

fascinat per un fuet

Ja en vaig parlar en aquestes mateixes pàgines en recordar els meus anys a la universitat: la única matrícula d’honor que vaig treure a la carrera de Periodisme (i de fet, en tot el meu historial acadèmic) va ser a l’assignatura de Història del Cinema. El que no vaig explicar és com va anar: de fet, havíem de fer un treball de tema lliure per arrodonir la nota final. Tot i que el meu professor, el Tomàs Delclòs, em va dir que ja tenia matrícula pels meus exàmens, el vaig fer igualment. El tema? En busca del arca perdida. Per això entendreu la meva emoció a l’espera de la nova pel·lícula d’Indiana Jones que s’estrena aquesta setmana, Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull.

Avui dia, pensar en fer un treball sobre aquell film de 1981 pot semblar molt fàcil. Però us posaré en antecedents:

1. En aquella època no existia internet, per la qual cosa havies de tirar de biblioteca per documentar-te. I la bibliografia que es podia trobar no era massa extensa (pensem que tampoc no hi havia tant accés a obres en anglès com ara).

2. I per acabar-ho de complicar, en aquella època no tenia vídeo a casa. Això em va obligar a recórrer a l’amic d’un amic que en tenia, i haver de fer excursions a casa seva per poder visionar la pel·lícula una i altra vegada (crec que és el títol que he vist més cops). I ara un incís: el tipus del vídeo era un freak amb totes les lletres, un d’aquells que es gravava els programes de l’Eva Nasarre i altres presentadores. Anys després, sembla que va acabar internat en un manicomi...

Si a les dificultats abans esmentades li afegim que en aquella època no utilitzava ordinador sinò màquina d'escriure, i que si volia incorporar imatges no em quedava altre remei que retallar-les, enganxar-les i fer fotocòpies, ja podeu imaginar el que em va costar fer un treball com aquell, que actualment es faria amb un cop de polla.

És una llàstima perquè no conservo cap còpia d’aquell treball ( o si la tinc, deu estar molt amagada). Pel que recordo, a part de centrar-me en la pel·lícula i analitzar els seus antecedents i referències cinematogràfiques i les influències del còmic (de Doc Savage a Tintín), vaig dedicar una part a parlar del què en aquella època es coneixia com a nou cinema nord-americà, la generació de George Lucas, Steven Spielberg, Martin Scorsese, Francis Ford Coppola i altres. I repeteixo, era molt difícil trobar llibres que en parlessin. Les meves obres de capçalera van ser Nuevos directores norteamericanos (Anagrama, 1973) d’Augusto M. Torres, i El nuevo cine americano (Zero, 1979) d’Antonio Weinrichter.

Potser a les noves generacions, tan acostumades als efectes digitals i a passades com Matrix, els hi costi d’entendre per què em va fascinar tant Raiders of the Lost Ark (el títol original del film). És fàcil d’explicar: allò era (i encara és) cinema d’acció en estat pur, descendent de les pel·lícules d’aventures de sèrie B però amb una qualitat tècnica excepcional, amb tots els ingredients necessaris: nazis, arqueologia, paisatges exòtics, elements sobrenaturals, noies fortes a l’estil de Howard Hawks...

I és clar, per sobre de tot hi havia un personatge tant genial i ben elaborat com l’Indiana Jones, amb el seu fuet i barret com a trets distintius, moltes vegades heroi per obligació, però un heroi humà, que era apallissat, torturat, s’emborratxava i, el més important, tenia un sentit de l’humor més aviat cínic. Escenes tant divertides com aquella en la que, cansat de lluitar, es carrega d’un tret a un paio que fa exhibicions amb una espasa (a la foto superior), són d’aquelles que es recorden sempre (per cert, en una recent entrevista el mateix Spielberg deia que la citada escena avui dia podria provocar protestes, en tractar-se d’un tiu amb un turbant, per les connotacions islàmiques).

Les següents pel·lícules de la trilogia em van agradar, però potser no tant: Indiana Jones and the Temple of Doom (1984, a la foto sobre aquestes línies) tenia un inici brillant amb una escena musical combinada amb l’acció d’un James Bond, però a partir de l’aparició del nen protagonista la cosa s’afluixava. En canvi, em va resultar molt més interessant Indiana Jones and the Last Crusade (1989), on la química de Harrison Ford amb el seu pare a la ficció, Sean Connery, era increïble.

Amb la quarta part de la nissaga molts posaran en dubte la credibilitat d’un Indiana interpretat per un actor de 65 anys. Aquest és un tema del qual en parlaré un altre dia: la punyetera mania de la indústria cinematogràfica i televisiva actual de voler rejovenir els seus herois. Per sort, Spielberg ha passat d’aquesta tendència... o potser no...

Una darrera recomanació: la pàgina de la comunitat de fans de l’estat espanyol d’Indiana Jones, una veritable meravella amb una gran quantitat de continguts sobre el personatge i la nissaga. De moment, aquí teniu el tràiler d’Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull.

20/5/08

els creuers, una alternativa als festivals

Cada any, quan arriba el bon temps, a l'estat espanyol es produeix l'habitual onada de festivals: el Festimad, el Primavera Sound, el Sónar, el FIB, el Senglar Rock i molts més (sobre tot aquest 2008, en què els nous festivals han sorgit com a bolets... veurem si aguanten fins l’any que ve). I la majoria pateix dels mateixos mals: les incomoditats (cal fer llargues cues per a tot: per entrar, per pixar, per comprar una birra, etcètera), la impossibilitat de veure dos grups que t'interessen perquè actuen a la mateixa hora en escenaris diferents i, en el fons, la repetició d'un tipus de festival que sempre és el mateix i en el qual només canvien els noms.

Per això, caldria pensar en noves fórmules per a aquest tipus d'esdeveniments. Per variar, els ianquis són els que fa temps s'han inventat un nou tipus de festivals: els creuers musicals, que, curiosament, no es fan a l'estiu sinó a finals o a principis d'any.

Més d'un, en sentir parlar de creuers es pot imaginar la típica escena amb una orquestra carrinclona que interpreta estàndards per a la tercera edat com Los pajaritos. Evidentment, no es tracta d'això.

Agafem, per exemple, una iniciativa com la del Xingolati Groove Cruise of the Pacific, un creuer de tres dies entre Los Angeles i Ensenada (Mèxic) que en la seva primera edició de 2005 va acollir els concerts de The Flaming Lips, G Love & Special Sauce, Medeski Martin & Wood i The John Popper Project. Malauradament, sembla que ara ja no funciona. Aquí teniu un vídeo del 2005, on hi surten els Flaming Lips.

Un altre clàssic dels creuers musicals és el Jam Cruise, dedicat a les jam bands i que en la seva setena edició, entre el 4 i el 9 de gener de 2009, comptarà amb Michael Franti, Les Claypool, Medeski Martin & Wood, Ivan Neville i Galactic, entre altres, en un recorregut d'una setmana des de Ft. Lauderdale (Florida), passant per Belize i Costa Maya (Mèxic). Aquí teniu un vídeo amb Michael Franti i la cançó Love Is Da Shit, rodat en l’edició 2004 del Jam Cruise:

Encara n'hi ha més: el cantautor Delbert McClinton oferirà del 17 al 24 de gener de 2009 la quinzena edició del seu creuer Delbert McClinton & Friends, amb Al Anderson, Marcia Ball, Fred Eaglesmith, Raul Malo, Tab Benoit i molts més, amb sortida a San Diego (Califòrnia) i un recorregut fins els ports mexicans de Manzanillo i Zihuatanejo.

I del 5 al 12 d’octubre d’enguany i amb una ruta semblant cap a diferents ports de la Riviera mexicana, se celebrarà el Legendary Rhythm & Blues Cruise, amb les actuacions d’Etta James, Dr. John, Los Lobos, Koko Taylor, Chris Thomas King i altres destacades figures del blues. El mateix festival compta amb una altra edició, prevista entre el 24 i el 31 de gener de 2009, amb un itinerari diferent, i amb la participació de Taj Mahal, The Fabulous Thunderbirds, John Hammond, The Holmes Brothers i Guy Davis, entre d’altres. Aquest és el vídeo publicitari del Legendary Rhythm & Blues Cruise:

La particularitat d'aquests festivals marítims és que tenen com a escenari transatlàntics de luxe (cadascú té la seva pròpia cabina, que en cas de lligar pot facilitar molt les coses i no cal buscar un lloc incòmode per cardar; a més, es poden combinar els concerts amb tractaments d'spa, partides al casino i àpats de bona qualitat). I a diferència d'altres esdeveniments amb més de 40.000 persones, aquí només hi ha espai per a unes mil o com a molt dues mil persones. L'únic inconvenient és el preu, d’uns quants milers de dòlars (entre mil i set mil o més, depenent de la categoria del camarot).

Res a veure amb els festivals convencionals, amb menjar dolent, vàters portàtils, cerveses calentes, pudor de pixats i vomitades per tot arreu. A més, els creuers tenen un altre avantatge, la possibilitat de confraternitzar amb els músics, ja sigui a través de sessions de signatures d'autògrafs, tallers o fins i tot sopant amb ells. I en el cas que vinguin maldades i el vaixell s'enfonsi, la teva família, sempre podrà explicar amb orgull que vas morir en el mateix naufragi que un dels teus ídols.

Ara faltaria veure si aquest concepte de creuers musicals es podria adaptar a les aigües mediterrànies. Hi ha alguna experiència, com quan l'any 2002 el Festival Isladencanta de Calvià (Mallorca) va organitzar l'anomenat Love Boat, un vaixell per a 700 persones de Barcelona a Mallorca, amb actuacions i diversos DJ.

O sigui, que si a algú se li acudeix fer un creuer per les Balears amb una selecció de grups catalans, reclamaré els meus corresponents drets d'autor com a inspirador de la idea.

Per cert, com a component de la llista de correu del Club de Fans de Miqui Puig (que ningú no s’equivoqui, no sóc fan seu en absolut, tot el contrari), m’ha arribat un mail amb el títol Crucero Miqui Puig DJ.

El missatge explica que el dissabte 5 de juliol, a les 16 h, hi haurà una excursió-creuer des de Port d'Alcúdia fins a Formentor, amb parades a la Platja del Coll Baix, Cap de Pinar i Formentor.

Com és fàcil imaginar pel títol del correu, la gràcia d’aquest creuer, d’una durada aproximada de quatre hores, és que inclou una sessió de DJ a càrrec de l’ex cantant dels Sencillos i, el més important, barra lliure.

19/5/08

benvinguts a l’harem de Prince

Mai no he amagat que el Prince és un dels meus músics preferits. I al marge de les seves cançons, sempre he admirat la seva capacitat per envoltar-se dels millors músics, un talent que compartia amb un altre geni, Miles Davis, especialista en descobrir artistes que després tenien carreres brillants.

En el cas de l’artista de Minneapolis, sempre ha cridat l’atenció les seves acompanyants femenines. Molt abans que es parlés de les noies Almodóvar, existien les noies Prince.

I és que des de principis de la seva carrera, sempre va incloure a les seves bandes noies impressionants que, a més del seu aspecte, tenien un talent musical. Encara que, tot s’ha de dir, algunes més que altres.

Apollonia, Vanity i Sheila E.
Candy Dulfer, Rosie Gaines i Jill Jones
Carmen Electra, Nona Gaye i Cat
Ingrid Chavez, Mayte Garcia i Támar
Per les mans de Prince han passat, entre d’altres, Apollonia Kotero (després en el trio Apollonia Six – sempre em vaig preguntar d’on venia el sis del seu nom... sis cames? sis pits?), Vanity (després a Vanity 6, i avui reconvertida en l’evangelista Denise Matthews), Sheila E. (de la nissaga Escovedo, filla del percussionista de Santana Pete Escovedo), Candy Dulfer (saxofonista amb Van Morrison i Maceo Parker), Rosie Gaines, Jill Jones, Carmen Electra (després actriu a Los vigilantes de la playa), Nona Gaye (filla del gran Marvin Gaye), Cat Glover (coreògrafa i rapera), Ingrid Chavez (poetessa i cantant), Mayte Garcia (amb qui es va arribar a casar), la més recent Támar, i fins i tot la veterana Mavis Staples. Moltes d’elles van formar part dels seus grups, i algunes privilegiades van aconseguir independitzar-se i iniciar carreres en solitari, això sí, sempre sota la producció de l’artista.

Però una de les millors formacions femenines sorgides en l’entorn de Prince va ser sense dubte la integrada per la cantant, guitarrista i baixista Wendy Melvoin i la cantant i teclista Lisa Coleman, Wendy & Lisa per a la posteritat, o també conegudes com Girl Bros. Allunyades de Prince (tot i que darrerament van colaborar en el disc Planet Earth (2007), les noies es dediquen ara a fer bandes sonores, entre elles la de la sèrie de televisió Heroes.

Amb tot, quan van iniciar carrera en solitari van gravar excelents discos de funk com Fruit at the Bottom (1989), això sí, encara molt influïdes pel so de l’home que les va descobrir.

Per això, és una meravella retrobar-les a YouTube. L’estètica dels 80 fa una mica de mal als ulls, però les cançons encara són increïbles, com aquesta, Satisfaction (per sort res a veure amb el mateix títol dels Rolling Stones):

O aquesta altra, Are You My Baby?

Per cert, algú s’imagina una banda integrada per totes les noies Prince? Això sí que seria irrepetible.

16/5/08

a Waits li van els teatres... i no miro ningú

Poc a poc surten més detalls de la gira estiuenca Glitter and Doom de Tom Waits: avui mateix, divendres 16 de maig, s’han posat a la venda les entrades als Estats Units a través de Ticketmaster.

Apart de les estrafolàries justificacions de la constel·lació Hidra que va avançar a la seva roda de premsa, el cantant ha explicat l’elecció de la ruta pels Estats Units dient que "anirem al sud profund on encara estimen un home que porta pantalons vermells i el fan sentir benvingut".

En aquesta gira, Waits s’acompanyarà de col·laboradors habituals com Larry Taylor (baix), Omar Torrez (guitarra), Patrick Warren (teclats), el seu fill Casey Waits (bateria i percussió) i un instrumentista de vent, encara indeterminat. No hi ha previst cap grup teloner.

Com en la seva anterior gira, l’agent nord-americà de contractació i director de gira de Waits, Stuart Ross, ha invertit un gran esforç per lluitar contra els revenedors d’entrades. Això és el que ha explicat: "D’acord amb el vell desig de Waits de permetre als fans el millor accés possible als seus concerts, l’organització està implementant un altre cop un programa anti-revenda per assegurar als patrocinadors que les seves entrades només es poden adquirir al valor nominal (a més dels càrrecs normals i despeses de manipulació). A la majoria de concerts d’aquesta gira, Ticketmaster està introduint el seu sistema Paperless Ticket™. Abans d’entrar al local, els fans només han de mostrar la tarja de crèdit que han utilitzat per comprar les entrades, juntament amb un document d’identitat. Els acompanyants han de ser presents en aquest moment. Un empleat comprovarà la tarja de crèdit i proporcionarà un rebut per la transacció. Tot el procés és ràpid, segur i simple. Les entrades només es vendran per internet i per telèfon i estan limitades a dues per persona."

Per cert, crec no està de més donar una ullada al tipus de llocs on actuarà Waits a la seva gira nord-americana. Tot són teatres: L’Orpheum (Phoenix, amb 1364 seients, foto 1 superior esquerra), The Plaza Theatre Performing Arts Center (El Paso, amb 2039 seients, foto 2 superior dreta), Jones Hall (Houston, amb 2911 seients, foto 3 inferior esquerra), Ohio Theatre (Columbus, foto 4 inferior dreta), Times Union Center Moran Theater (Jacksonville, amb 3000 seients, foto 5 superior esquerra), Saenger Theatre (Mobile, amb 1921 seients, foto 6 superior dreta), Alabama Theatre (Birmingham, foto 7 inferior esquerra), o el Fox Theatre (Atlanta, foto 8 inferior dreta), entre d’altres.

Ah, i un altre detall important: el preu de les entrades oscil·la entre els 85 i els 105 dòlars (és a dir, entre els 54,5 i els 67,3 euros), depenent del lloc, tot i que a la majoria de teatres és de 85 dòlars.

I ara un parell de consideracions:

1. Esperem que a la gira europea (especialment si ve a l’estat espanyol, i a Barcelona en concret), els promotors busquin un local amb condicions, del mateix tipus (un teatre). Idees? El Liceu, l’Auditori, el Palau de la Música, el Teatre Grec o el BTM (Barcelona Teatre Musical). Això vol dir que s’abstinguin de portar-lo a festivals a l’aire lliure o a llocs tan impresentables com el Poble Espanyol, el Palau Sant Jordi o qualsevol altre recinte esportiu.

2. Esperem també que els preus s’ajustin als dels Estats Units, i no s’inflin aprofitant l’avinentesa de l’arribada d’un artista tant esperat.

I ara només queda creuar els dits i confiar en què els dos desitjos anteriors es compleixin.

el naixement del rock & roll segons John Sayles

Vaig descobrir John Sayles (a la foto superior) fa molts anys, quan vaig veure – crec que al cinema Casablanca - una de les seves primeres pel·lícules, The Brother From Another Planet (1984), la curiosa història d’un extraterrestre de raça negra que anava a petar al barri de Harlem de Nova York. Forjat en la factoria de Roger Corman, Sayles va finançar la majoria de les seves obres escrivint guions de pel·lícules de sèrie B com Piranha o Alligator. De fet, va fer un guió per a un film que no es va arribar a produir titulat Night Skies, i que inspiraria el projecte que més tard es convertiria en l’E.T. de Steven Spielberg.

Sigui com sigui, el realitzador i guionista nord-americà em va cridar l’atenció i me’l vaig guardar a la meva llista interna de "personatges a seguir". Anys després, vaig veure altres pel·lícules seves que també em van interessar molt, veritables exemples del bon cinema nord-americà independent, el que no ha perdut les idees originals ni la capacitat narrativa. La primera va ser Passion Fish (1992), la història d’una actriu de culebrots que, després de quedar paralitzada per un accident de cotxe, tornava a la seva casa familiar de Louisiana.

Després vindria Lone Star (1996), un thriller ambientat a un poble fronterer de Texas on un sheriff investigava la mort d’un dels seus predecessors. I per últim Limbo (1999), el relat d’una antiga estrella del basquet universitari que anava a viure a un poblet perdut d’Alaska i s’enrotllava amb la cantant d’un bar, amb una posterior intriga relacionada amb un crim, traficants de drogues i supervivència extrema. Reconec que no he vist altres títols posteriors com Sunshine State (2002), Casa de los Babys (2003) o Silver City (2004).

Un dels elements que trobo més destacables del cinema de Sayles és el seu bon gust amb les bandes sonores, una qualitat que el situa al costat de Martin Scorsese, Quentin Tarantino o fins i tot David Lynch. De fet, ha arribat a dirigit diversos videoclips per a Bruce Springsteen, com Born in the U.S.A., I'm on Fire i Glory Days.

Des del començament de la seva carrera, ha format tàndem amb el músic i compositor Mason Daring, autor de gairebé totes les seves bandes sonores. La seva habilitat consisteix a crear temes que evoquen l’escenari o la comunitat en la qual la història es desenvolupa: així, va escriure torch songs per a Dee Dee Bridgewater a The Brother From Another Planet i balades dels Apalaches a Matewan, va evocar l’edat daurada del jazz a Eight Men Out, va explorar els sons cajun de Louisiana a Passion Fish, la música celta irlandesa a The Secret of Roan Inish, el tex mex i el norteño a Lone Star, la cumbia i el folk colombià a Men With Guns, i altres ritmes llatins a Casa de los Babys. Fins i tot a Limbo, va fer que l’actriu protagonista Mary Elizabeth Mastrantonio interpretés diverses cançons (com el You Never Can Tell Aka C'est La Vie de Chuck Berry o (Lookin' For) The Heart Of Saturday Night de Tom Waits), i va aconseguir que Springsteen gravés un tema exclusiu, Lift Me Up.

I precisament avui divendres s’estrena la darrera creació de Sayles, Honeydripper (a la foto de l'esquerra), una pel·lícula on la música és més protagonista que mai, en retratar un període concret: l’evolució del blues rural cap a l’èlèctric, com a precedent del rock & roll a principis dels anys 50. Rodada a Alabama, explica la història del propietari d’un club de blues que s’està enfonsant fins que contracta a un jove guitarrista. Aquí en podeu veure el tràiler:

Al costat d’intèrprets veterans com Danny Glover, Mary Steenburgen i Stacy Keach, a Honeydripper hi trobem figures del blues com Keb' Mo', la cantant Mable John o la nova estrella del gènere, Gary Clark, Jr. La desapareguda diva del rhythm & blues Ruth Brown va gravar algunes cançons per a la pel·lícula i fins i tot hi havia d’actuar, però va morir abans que el rodatge comencés.

No cal dir que la banda sonora de Honeydripper és una delícia, amb cançons dels artistes abans citats, a més de clàssics de Hank Williams i Memphis Slim, entre d’altres.

A més, a partir de la pel·lícula, s’ha creat un grup amb diversos músics que van participar-hi, Honeydripper All-Star Band, que ja ha fet diverses actuacions. Aquí en podeu veure un fragment en directe al New York City’s River to River Festival, amb Gary Clark Jr. i la cançó Don’t Throw Your Love on Me.

15/5/08

no, aquesta no és la veu de la Scarlett

Fa un parell o tres de dies que ja es pot veure a YouTube el tràiler de l’esperada pel·lícula Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen. Al marge de l’interès que pot tenir veure algunes escenes de llit amb la meva estimada Scarlett Johansson entre imatges de postal de Barcelona, el que més ha cridat l’atenció a molts és la cançó que sona, res a veure amb el que el director nord-americà ens té acostumats (és a dir, o jazz primitiu o, darrerament, música clàssica).

En un primer moment, la veu femenina i dolça en un castellà amb accent estranger pot recordar la Cathy Claret. En realitat és un grup anomenat Giulia y Los Tellarini.

La cançó, titulada Barcelona, es pot escoltar a la pàgina del grup a MySpace, al costat d’altres d’un àlbum suposadament titulat Eusebio (2007), com Tramontana, La ley del retiro o Buenos Aires (aquesta darrera en anglès).

I qui són Giulia y Los Tellarini? Doncs un nombrós grup de Barcelona que aplega músics de la ciutat al costat d’altres procedents d’Itàlia (Giulia) i l’Argentina (Alejandro). Com ells mateixos es descriuen, "una formació íntegrament acústica de folk fronterer, és a dir, amb reminiscències mexicanes, cabaret europeu, chanson francesa, napolitana, bolero, rumba i moltes coses més... encara que això sí, SENSE DJ!"

La banda pertany a La Colazione, una plataforma nascuda "amb el propòsit d’agitar la escena underground sorgida a Barcelona", en la que també hi ha grups com Albaialeix, Le Pianc, Los Carradine, Manos de Topo i ZA. També va participar a l’àlbum col·lectiu La Colazione, distribuït per BCore.

Si voleu conèixer millor Giulia y Los Tellarini, aquí teniu un dels seus vídeos, de la cançó No quiero crecer. A YouTube n’hi ha uns quants més.

I és clar, no podia acabar sense penjar l’esmentat tràiler de Vicky Cristina Barcelona. Aquí podreu sentir la cançó Barcelona.