31/3/08

i si ens tornem a reunir...per fer calaix?

Quan un matrimoni se separa, sigui pel motiu que sigui, rarament es tornen a ajuntar i a casar, perquè saben que donar-se una segona oportunitat els portarà de ben segur al fracàs. Sempre trobarem la típica excepció de les parelles autodestructives que se separen i es tornen a ajuntar una vegada i una altra, com Frida Kahlo i Diego Rivera, però no n'hi ha gaires.

La història de la música és plena de grups que s'han dissolt per raons molt diverses: la mort del líder, el cansament creatiu, els problemes d'ego entre els seus components, les addiccions i un llarg etcètera. Per això, no té gaire sentit que, de sobte, hi hagi una epidèmia de reunions de bandes que ja estaven ben mortes i enterrades.

El Live 8 de l’any 2005 va ser una excusa perfecta perquè alguns d'aquests grups aprofitessin per reunir-se després d'anys sense actuar plegats o compartir un mateix espai. Així, en la monumental sèrie de concerts organitzada per Bob Geldof vam assistir al retrobament d'històrics com Pink Floyd i Roxy Music. I la veritat, vistos els resultats, més valdria que no s'haguessin reunit.

Però no són els únics: en els darrers anys hem estat testimonis de la tornada dels Pixies, The Who, Queen, Gang of Four, Duran Duran, Cream, Dinosaur Jr, Sex Pistols i de tota una colla més. Els més recents han estat els B-52’s (a la foto inferior), amb el disc Funplex acabat d’editar.

La pregunta és òbvia: quin és el motiu pel qual aquestes i altres bandes decideixin aplegar-se de nou i tornar a la carretera? En alguns casos podríem parlar d'una mena d'orgull personal per reivindicar allò que van inventar i que ara altres fan passar com a estil propi. Tots aquells que pensen que la barreja de punk i funk és una creació de bandes actuals com !!! o Franz Ferdinand, s'equivoquen, i per això els Gang of Four (uns dels pioners en aquesta barreja) tenen tot el dret a recordar-ho.

Però no ens enganyem, la majoria de bandes que es tornen a reunir ho fan bàsicament per motius econòmics i, tot s'ha de dir, amb resultats patètics en molts casos, que no aporten res de nou des d'un punt de vista creatiu i, al contrari, enterboleixen el bon record que havien deixat amb les seves obres clàssiques.

Estic convençut que si John Lennon i George Harrison fossin vius, els Beatles tornarien a reunir-se aprofitant un Live 8 o qualsevol altra excusa. I no cal dir que un esdeveniment d'aquestes característiques generaria uns guanys (gires, discos) astronòmics.

I a l'estat espanyol, també ha arribat la mania de les reunions? Doncs sí, i podríem citar casos com el dels Ronaldos (a la foto inferior) o els Hombres G, per exemple. Sense comptar amb els retorns més esperats pels fans, com el d’Héroes del Silencio.

Per això, caldria proposar algunes reunions més: per exemple, Teddy Bautista podria tornar amb Los Canarios per deixar de donar la llauna des de l'SGAE i sentir en la seva pròpia pell el problema del top manta (en el molt hipotètic cas que els seus discos s'arribessin a piratejar).

I uns altres que haurien fet bé de tornar, en el seu cas més per necessitat social que per motius econòmics (perquè justament aquest no és el seu problema), serien els components de La Trinca: les seves cançons iròniques i crítiques haurien estat un bàlsam durant l'època negra de la presidència d'Aznar, i de ben segur que haurien triomfat amb sàtires sobre la guerra de l'Iraq, el Prestige, l’11-M i totes les ficades de pota del Partit Popular.

30/3/08

músics al metro: pànic sota terra!!!

Ahir dissabte vaig veure en un informatiu de BTV una notícia sobre un càsting de músics del metro. La cosa consistia en que els aspirants havien de demostrar les seves aptituds davant d’un jurat i superar aquestes proves d’idoneïtat per poder tocar en algun dels 32 punts reservats a algunes estacions de la xarxa. No és el primer cop que es feia: és un procediment que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i l'Associació de Músics del Carrer (AMUC) va iniciar l’any passat, i que va provocar certa polèmica, perquè molta gent pensa que és injust que la gent que es vol guanyar la vida d’aquesta manera hagi de passar un examen.

Crec que això és molt discutible, i que una prova d’aquesta mena és necessària. Viatjar en metro sempre ha estat tota una experiència per als sentits... i no només els olfactius, els tàctils o els visuals, sinó sobre tot els auditius.

Abans, estàvem molt acostumats a la típica cantarella: "es triste pedir, pero más triste es robar". L'entonació i el contingut idèntic del missatge ens podia fer pensar que tots aquests personatges assistien a una mateixa acadèmia de dicció, com aquelles que prometen convertir-te en locutor de ràdio en quatre dies. Era massa coincidència que tots posessin la mateixa veu i diguessin el mateix.

Entre tanta poca varietat, a vegades sorgia algú que cridava l'atenció pel seu estil personal i inconfusible. Era el cas, per exemple, d'un home de mitjana edat que, a part d'expressar-se en català, revestia el seu missatge d'una vehemència i una interpretació tan forçada que recordava el Flotats protagonitzant La ferida lluminosa.

Però les modes passen, i ara el metro és el regne dels músics. Aquí cal distingir-ne dos tipus bàsics: els qui van de bolos (de vagó en vagó) i els qui actuen en un escenari únic (als passadissos).

A la primera categoria, és indubtable que l'instrument protagonista és l'acordió. De sobte, ha aparegut una nova generació d'acordionistes tan nombrosa que desbordaria les previsions de la Trobada Internacional d'Arsèguel organitzada cada estiu per l'Artur Blasco.

Malauradament, a aquests acordionistes els passa el mateix que als recitadors de l'"es triste pedir...": el seu repertori acostuma a ser sempre idèntic (de Les feuielles mortes a tangos, alguna ranchera, o l'inevitable tema d'El padrino) i, el que és pitjor, no destaquen especialment pel seu virtuosisme. I la cosa s'agreuja quan actuen en combinacions de dos acordions, o acordió i violí.

Dit d'una altra manera, algun crític musical seriós podria dir que, més que interpretacions, fan deconstruccions dels clàssics que, en alguns casos, poden provocar-te un atac de nervis. Un consell per no acabar ensordit és situar-se el més lluny possible de les portes centrals del vagó: aquest és el punt estratègic que escullen els artistes per actuar i ser vistos des de qualsevol angle.

Davant aquesta homogeneïtat, novament cal preguntar-se si tots aquests "músics" van a la mateixa escola; si és així, potser que canviïn de professor. Des d'aquí, suggereixo a l'Ajuntament de Barcelona que creï una mena d'acadèmia d'Operación Triunfo, i proposo que contractin a, per exemple, Flaco Jiménez per donar classes. D'acord, potser ell també es repeteix darrerament, però doneu-li una cervesa i farà meravelles. De tota forma, aquests grups de bolos són cada cop menys freqüents i estan més perseguits.

Parlàvem abans d'una segona categoria en els músics del metro, i és la dels qui actuen als passadissos, més concretament, en els llocs que TMB ha assignat per aquesta tasca. En aquest cas, sí que hi trobem molta més varietat (amb un sistema de rotació que permet que durant el dia passin diversos artistes) i, cal reconèixer-ho, més qualitat.

En un d'aquests escenaris soterranis hi poden actuar al llarg del dia, entre d'altres, un imitador de Serrat que faria furor a Lluvia de estrellas (per la seva veu, no per la semblança física); un cantant acompanyat de guitarra i gos, que interpreta temes dixie en francès evocadors de Nova Orleans; un guitarrista de flamenc; un cantautor en la línia del rock nord-americà i amb versions de Creedence Clearwater Revival; un saxofonista dedicat a la música lleugera; i una violoncel·lista clàssica que si fos més guapa resultaria més sexy amb l'instrument entre les cames.

Per completar el cercle, no estaria de més que els de TMB editessin un fulletó amb la programació dels passadissos, i per fer-ho encara més rodó, que els del top manta venguessin les gravacions dels artistes. Així tot quedaria a casa.

28/3/08

l’església contra el rock maligne

La notícia saltava als diaris fa pocs dies: el Vaticà no en té prou amb els habituals set pecats capitals, i ha decidit adaptar-se als nous temps ampliant-ne la llista. Així, ara hi ha noves formes de pecar com la contaminació ambiental, la manipulació genètica, l’acumulació excessiva de riqueses i el consum i tràfic de drogues.

Naturalment, és una mostra més del caràcter encartonat de l’actual papa Benet XVI, un personatge que, a diferència de Joan Pau II, té poca simpatia per la cultura pop i idees retrògrades sobre el rock.

Que Joan Pau II era un papa mediàtic no ho dubta ningú. Fins i tot el seu enterrament va convertir-se en un espectacle televisiu. I no oblidem els seus viatges arreu del món, organitzats amb una logística pròpia de l'enèsima última gira dels Rolling Stones. Deixant de banda les seves discutibles opinions sobre alguns temes, si alguna cosa se li ha de reconèixer a Karol Wojtyla és el seu apropament a la cultura pop.

El 1997 va convidar Bob Dylan a actuar per a ell durant el Congrés Eucarístic Mundial (al vídeo superior). Dos anys després, es va reunir amb Bono per discutir sobre el Jubileu 2000. El cantant dels U2 va declarar després que Joan Pau II era "el primer pontífex funky". Com a resultat de la trobada, el 2000 Bono va participar, juntament amb Eurythmics i Lou Reed, en un concert a Roma per demanar la reducció del deute mundial.

A més, Wojtyla organitzava cada any els concerts benèfics de Nadal al Vaticà, pels quals van passar artistes com B.B. King, Ricky Martin o Jewel. I el 2004, el papa va rebre un grup de ballarins de break del seu país natal, Polònia (al vídeo inferior).

Això sí, no tots els artistes veien Joan Pau II de la mateixa manera. El 1992, Sinead O'Connor va provocar un escàndol quan va estripar una foto del papa en el programa Saturday Night Live. I el 2003, durant el concert de Nadal, Lauryn Hill va llegir un comunicat contra els bisbes nord-americans acusats d'abusos.

Sigui com sigui, a Joan Pau II li agradaven el pop i el rock. Tot el contrari del seu successor, Benet XVI, enemic declarat de la música moderna.

En un article publicat l'1 de maig de 2005 a Variety, Nick Vivarelli començava amb aquesta frase: "Tot i que el papa Benet XVI ha estat comparat a Darth Vader pels catòlics liberals, l'associació del nou pontífex amb la indústria de l'espectacle aparentment s'atura aquí." El periodista descobria que Joseph Ratzinger no connectava amb la cultura pop i apuntava que al llarg de la seva època com a cardenal havia descrit el rock com un "vehicle contrari a la religió".

El 2005, pocs dies després del seu nomenament, diversos mitjans en línia van reproduir unes esgarrifoses paraules pronunciades per Ratzinger el 22 de novembre del 1994, durant una missa a l'església de San Carlo de Roma: "El rock dur ha de ser purificat de missatges diabòlics."

I és que, el 2000, en el seu llibre L'esperit de la litúrgia, en el capítol Música i litúrgia, el llavors cardenal Ratzinger arribava a dir el següent: "D'una banda, hi ha la música popular, que ja no és entesa per la gent en el seu antic sentit. S'adreça al fenomen de masses, es produeix de forma industrial i en darrera instància s'ha de descriure com un culte de la banalitat. El rock, d'altra banda, és l'expressió de les passions elementals, i als festivals de rock assoleix un caràcter de culte, una forma de culte oposada, de fet, al culte cristià. Les persones s'alliberen d'elles mateixes, per dir-ho d'alguna manera, amb l'experiència de formar part d'una multitud i pel xoc emocional del ritme, el soroll i els efectes especials de llum."

Fins aquí, els fets comprovables: són paraules escrites per l'actual pontífex i no les pot negar ningú. Ara bé, a alguns fòrums d'internet s'ha arribat a dir, a més, que el 1996 va advertir que el heavy era un instrument del dimoni i fins i tot, com un servei a la humanitat, va fer una llista dels grups de rock més nocius: Pink Floyd, Rolling Stones, Queen, Led Zeppelin, Black Sabbath, Beatles, Alice Cooper, AC/DC i The Eagles.

27/3/08

vamos a contar mentiras... tralalá

Com a persona, però especialment com a periodista, si hi ha una cosa que em molesta especialment i em posa malalt són les informacions errònies o incomplertes, o dit d’una manera més clara, les cagades monumentals que mereixen als seus autors lluir unes orelles de burro… català. Sí, ja sé que ningú no és perfecte, que tothom es pot equivocar (fins i tot un servidor), i que potser m’ho miro amb més atenció que la resta de gent, però m’indigna que aquesta situació es repeteixi a diaris considerats prestigiosos setmana rere setmana.

Comencem amb alguns dels casos més recents. Com és natural, amb l’estrena de la pel·lícula nord-americana The Eye tothom ha dit que es tractava d’un remake de la xinesa Gin Gwai (2002). Fins aquí tot correcte. Però el que ningú no ha dit és que el 2005 es va fer un altre remake angloindi, titulat Naina, dirigit per Shripal Morakhia i protagonitzat per Urmila Matondkar (a la foto inferior de l'esquerra), en el paper de la noia que, després d’un transplantament de còrnia, veu els morts.

Que consti que aquesta informació no és resultat de cap erudició cinèfila. El que passa és que el 24 de febrer 8tv va emetre Naina. I la secció de crítica de televisió de La Vanguardia la descrivia amb aquestes paraules: "Aunque se trata de una cinta discreta, es curioso el visionado de una producción de terror hindú. Una chica ciega recupera la vista que perdió de niña, aunque a partir de ese momento entrará en el periodo más oscuro de su vida".

Vaig veure Naina per casualitat, fent zapping. I aviat em vaig enganxar, més per l’argument (que, per cert, calcava escenes de la pel·lícula original), per la protagonista, una actriu més aviat baixa que, això sí, complia amb els requisits de tota actriu de Bollywood: superar els 100 centímetres de pitrera. A més, resultava molt exòtica pel fet de estar rodada a Londres amb actor hindús, i els efectes especials no estaven malament.

No és que vulgui estirar de les orelles a ningú, però crec que a vegades es tendeix a simplificar les informacions. O és que els crítics de cinema s’han posat d’acord per oblidar aquesta versió angloíndia de The Eye i així poder utilitzar el vell argument dels remakes nord-americans que no superen els originals asiàtics?

Segon exemple: suplement Culturas de La Vanguardia del dimecres 26 de març. A la secció Registros, dedicada a la crítica de CD i DVD, un tal Carles Gàmez comença la seva ressenya del disc North Star Deserter de Vic Chesnutt dient el següent: "¡Glup! El que escribe confiesa que antes de escuchar este disco no sabía de la existencia de Vic Chesnutt. ¡Glup ¡Este señor lleva quince años cantando y sacando discos."

Bé, almenys se li ha de reconèixer que és sincer. Però com se li acut al responsable de la secció encarregar la crítica d’un disc a un paio que ni tan sols coneix l’artista? I quan se segueix llegint, un se n’adona que l’article en qüestió sembla escrit per un estudiant d’ESO, per la seva quantitat de vaguetats i llocs comuns. Exemple: "estamos ante uno de esos discos que hay que quitarse el sombrero, o lo que se tenga más a mano. Un puñado de canciones escritas desde la cabeza a los pies con el corazón en un puño". I més endavant: "El resultado, ya les digo, de esos que quitan el hipo. ¿De qué hablan las canciones? Pues de las cosas de la vida, del tiempo que pasa, la amistad, el dolor…" O sigui, el mateix es podria dir de gran part dels discos que es publiquen tots els dies. Impresentable.

Tercer cas. El passat 5 de febrer a El Periódico, en una notícia titulada Lenny Kravitz saca su octavo disco y en julio tocará en BCN, Núria Martorell assegurava el següent sobre el CD It Is Time For A Love Revolution: "Para el compacto, ha reclutado, entre otros, a artistas como Kanye West para Love revolution --la canción que abre el disco con tono de pop setentero--, Jay-Z para If you want It, Ne-Yo, para Dancin' till dawn --en la que brilla especialmente el sonido del saxo--, y Akon y Jamie Foxx, para A new door."

M’agradaria que em digués d’on va sortir aquesta informació, perquè a la meva còpia del disc de Kravitz no hi apareixen ni Kanye West ni cap dels altres rapers que cita en el seu article. O és que potser ella tenia una edició de col·leccionista? El més greu de tot és que després d’una errada monumental com aquesta, tothom s’ho va empassar i ningú no va dir res. Increïble!

Però Núria Martorell és una habitual de les errades. Potser no ho fa conscientment, i el seu problema és que se’n fia massa dels fulls promocionals de les discogràfiques o les promotores de concerts. El 29 de setembre de 2007 ens va tornar a regalar una altra perla, en l’article El otoño se consagra al jazz con dos festivales, on afirmava: "Pero si un nombre brillará especialmente en este escenario será Harry Connick Jr., que el 10 de noviembre debutará en Barcelona con su big band."

Atenció, pareu les màquines. Que Harry Connick debutaria a Barcelona el 10 de novembre? Si es així, em pot explicar la senyora Martorell qui era el cantant que va actuar al mateix Palau de la Música el 16 de novembre de 1994? Per als incrèduls, aquí sota podeu veure l’entrada d’aquest "misteriós" concert al qual vaig assistir. O potser ho vaig somiar?

El cas de Harry Connick va ser especialment rocambolesc. Pocs dies després de comentar-lo en el bloc Ritmes.freak, em va escriure Roger Roca, un company de Rockdelux, Ritmes i col·laborador també a El Periódico, per preguntar-me si havia vist personalment el Connick al Palau de la Música el 1994. Segons m’explicava, "els de l'organització del Festival de Jazz em diuen que algú altre els ha parlat d'aquest concert, però que ni al Palau ni enlloc en tenen constància". Absolutament genial. No només li vaig dir que sí, que hi havia anat, sinó que li vaig fer una llista del que el diari havia publicat sobre aquell concert: un reportatge a un dominical el 13-11-94, una entrevista de Larry Katz el 16-11-94, i la crítica de Carlos Núñez el 18-11-94 (que li vaig enviar en format PDF). No cal dir que quan el Roger va fer la prèvia del concert de Connick del 10 de novembre de 2007 ja va explicar que no era el primer cop que el pianista i cantant nord-americà tocava a Barcelona.

Ara bé, que consti que les cagades no són només patrimoni dels mitjans generalistes. A la premsa especialitzada també en trobem moltes mostres. Així per exemple tenim Mondo Sonoro, una de les revistes de música moderna per excel·lència, una de les bíblies venerades pels indies i els qui consideren a veteranes com Rockdelux com un cau de corruptes i venuts.

En el seu número d’octubre de 2007, a la crítica del disc de versions de Don Nino Mentors Menteurs!, el seu autor Luis J. Menéndez escrivia: "Tras dos trabajos magníficos en los que jugueteó con el neo folk, el pop brasileiro y sus orígenes after punk y post-hardcore, Nicolas Laureau -alias Don Nino- recupera una serie de favoritos que dejan bien a las claras su ADN musical: The Cure, Bauhaus y Sonic Youth por el lado oscuro, Syd Barrett, Leonard Cohen y Caetano Veloso como representantes de su faceta acústica, y algunas concesiones al kitsch -Like A Virgin de Madonna, Kiss de Tom Jones, o esa espantosa versión del Porque te vas de Jeanette…"

Què vol dir Kiss de Tom Jones? A veure, Menéndez, no saps que el Kiss de Tom Jones era una versió del Kiss de Prince, el veritable autor del tema? Saps qui és el Prince? O potser per la teva joventut desconeixes als grans artistes de la història del rock? Això sí, la Jeanette et sona perquè com ara l’han recuperada alguns artistes de culte – com Miqui Puig o Los Super Elegantes - , doncs queda bé posar-la en una frase, no?

En tots els casos citats, el més greu no són les errades dels redactors, sinó la ignorància dels caps de secció o redactors en cap que deixen publicar pífies com aquestes. I, novament, tot això no deixa de ser una altra confirmació de la teoria del "cercle de confiança de Jack Byrnes".

quan la música és, literalment, una tortura

Avui fa una setmana (el passat 20 de març), es complien cinc anys de la guerra d’Iraq, i l’impresentable del José María Aznar va fer aquelles simpàtiques declaracions on deia que la situació actual del país després de la invasió per part de les tropes nord-americanes "tot i no ser idíl·lica, és molt bona". M’abstindré de dir el que penso d’un personatge tan nefast com aquest.

Totes les guerres són il·legals i immorals, i la de l'Iraq n'és un exemple perfecte. Però, al marge dels conflictes bèl·lics i les tragèdies humanes, aquesta guerra es farà famosa per acumular un seguit d'anècdotes relacionades amb la música (sense comptar les polèmiques generades per artistes crítics amb el poder com Steve Earle, Dixie Chicks o Willie Nelson, entre molts altres).

Una d’aquestes anècdotes la va explicar l'agència Associated Press: els marines nord-americans a Fallujah van retransmetre missatges a través d'altaveus per agitar els insurgents iraquians, on deien coses com "sou uns covards per amagar-vos darrere les dones i els nens. Sortiu i lluiteu", mentre sonaven cançons de heavy metal, entre les quals hi havia Shoot to Thrill d'AC/DC.

L'estiu de 2003 Lars Ulrich (a la foto de dalt), el bateria de Metallica, es va emprenyar molt quan va descobrir que els militars ianquis utilitzaven les seves cançons per fer perdre el control als captius iraquians a Bagdad. Els interrogadors posaven diversos temes de la banda, com Enter Sandman, amb l'esperança d'extreure informació sobre les armes de destrucció massiva.

Ulrich va manifestar que "em sento molt malament per això. No entenc perquè ens hem de veure implicats en aquesta merda. Què se suposa que he de fer, trucar a George Bush i dir-li que ordeni als seus generals que posin Venom o alguna banda noruega de death metal?"

Però les cançons de Metallica no eren les úniques utilitzades per a la tortura. El gener de 2004, la revista Newsweek afirmava que els nord-americans interrogaven els presoners iraquians amb bluegrass posat a un volum molt alt. Segons declarava un sergent especialista en operacions psicològiques, "es tornaven bojos quan ho sentien."

I encara n'hi ha més: l'espanyol internat més de dos anys a Guantánamo Hamed Abderraman va explicar que va ser obligat a sentir durant tot el dia música considerada "patriòtica" com, ara el Born in the USA, de Bruce Springsteen: "Ens havíem de posar tovalloles mullades al cap per suportar la calor i no sentir la música." Segur que al Boss no li devia fer massa gràcia.

Aquestes anècdotes, més que respondre a estratègies militars planificades als despatxos, tenen tot l'aspecte de nyaps improvisats. En el cas de les tortures psicològiques, potser sí que hi ha estudis sobre el tema, però pel que fa a difondre música pels altaveus, més aviat sembla obra d'algun fanàtic d'Apocalypse Now a qui se li acut emular l'escena dels helicòpters, però, com que no té gravacions de Wagner a mà, agafa una cinta d'AC/DC a un pobre soldat que la duia per evadir-se del mal rotllo de la guerra.

La pregunta que es planteja en aquests casos és: què fa l'ASCAP (la SGAE americana) amb relació als drets d'autor? Perquè no m'imagino els sergents xusqueros demanant permisos per posar aquesta música als altaveus.

A més de les qüestions econòmiques, hi ha els aspectes ètics. De la mateixa manera que un artista pot negar-se que es faci servir una cançó seva en un anunci, també hauria de tenir dret a negar-se que s'utilitzi en una guerra.

Segur que hi ha artistes que cedirien encantats les seves cançons (patriotes com Ted Nugent o Toby Keith), però a la majoria no els faria gaire gràcia.

Encara que, si tenim en compte que en un videojoc bèl·lic anomenat Battlefield Vietnam se senten cançons de Creedence Clearwater Revival, Kinks, Deep Purple, Jefferson Airplane i altres mentre se sobrevolen els camps d'arròs, un no sap què pensar.

26/3/08

el cercle de confiança de Jack Byrnes

En una entrevista en el programa Telemonegal, Eleuterio Sánchez El Lute explicava que sempre que el truquen per anar a la televisió és per parlar de delinqüència, com si l’haguessin encasellat en un rol que l’impedeix donar la seva opinió sobre qualsevol altre tema.

Això demostra que, en general, els mitjans de comunicació, les institucions i els organitzadors de qualsevol esdeveniment cultural o lúdic sempre pensen en les mateixes persones quan busquen gent per parlar o per fer alguna cosa. Evidentment, em refereixo en concret al tema musical, però també seria aplicable al cinematogràfic i teatral, per posar altres exemples.

No m’agradaria parlar de màfia, perquè la cosa no funciona ben bé així: evidentment, no hi ha un capo o un “jefe de jefes” (en terminologia de narcorrido) que mogui els fils, no hi ha una estructura de capitans i totes les jerarquies habituals de la Cosa Nostra. No. Més aviat parlaríem del que jo anomeno com "el cercle de confiança de Jack Byrnes".

Aquesta expressió està treta de la divertida pel·lícula Meet The Parents (2000), traduïda aquí com Los padres de ella, on Robert DeNiro interpreta Jack Byrnes, un antic agent de la CIA que no se’n refia del promès de la seva filla (Ben Stiller). En un moment determinat, li parla del que ell anomena "el cercle de confiança", i de la importància que suposa pertànyer-hi.

La forma de funcionament de la premsa musical té alguna relació amb aquest cercle de confiança. Cercle, perquè és una comunitat sovint tancada i poc inclinada a admetre nous socis si no acceptes les seves normes. Un exemple molt característic el vaig viure en moltes ocasions als concerts de Zeleste, avui Razzmatazz. Aquesta sala disposava del que anomenàvem "privat", un espai amb bar on abans, durant i després del concert es reunien els periodistes a comentar la jugada. El resultat d’això és que, dos dies després, quan es publicaven les crítiques als diaris, gairebé totes deien el mateix, com si durant aquelles reunions en el privat s’hagués acordat les línies generals del que s’havia de d’explicar.

Naturalment, tot i que freqüentava aquest ambient, entre la meva timidesa i la meva condició de petit salvatge poc habituat a la vida social, no vaig voler entrar mai en aquesta mena de corrillo. Les meves crítiques rarament coincidien amb el que deien els altres, quan no eren radicalment oposades. Per això, mai no vaig ser acceptat del tot en aquest cercle de confiança i se’m veia (se’m veu) com una rara avis.

El principal efecte d’aquest funcionament de la premsa musical és que els components del cercle es reparteixen tot el pastís. Això vol dir que sempre veus les mateixes cares i els mateixos noms en programes de televisió, conferències, cursos, i festivals. Els trobes com a jurats de concursos, experts en qualsevol tema musical d’actualitat (o no), ponents en congressos, responsables de la programació artística d’ajuntaments, autors de llibres, i fins i tot com a DJ!!

Hi ha dues coses que em molesten especialment d’aquests personatges:

1. Normalment tenen feina fixa a mitjans de comunicació importants (diaris, televisió) i cobren un bon sou i, com si no en tinguessin prou, els trobes col·laborant a mil llocs, desenvolupant tasques que podrien fer altres (entre els quals m’incloc) que no tenen els seus contactes o no pertanyen al cercle.

2. Estic fart de trobar-me’ls i que em preguntin "com va la vida?", per afegir a continuació que són "malos tiempos para la lírica", i per fer-se les víctimes. Això sí, sempre encongeixen les espatlles i et diuen "la cosa està molt xunga", però a cobrar en els mil llocs on col·laboren!

L’any passat em vaig trobar en una situació il·lustrativa de tot això que explico. La Biblioteca Vapor Vell de Barcelona, especialitzada en música, organitza fa temps un cicle anomenat Music Spy Club que consisteix en el següent: un dia al mes, un periodista o crític musical presenta les que per ell són les deu millors cançons dels darrers mesos. És doncs una sessió d’audició amb comentaris de la persona que ha fet la selecció.

Vaig descobrir-ho casualment en un flyer a la botiga Disco 100, on sovint vaig a comprar material. Com és habitual, els noms que hi participaven eren els de sempre. Així que, com dirien en castellà, "ni corto ni perezoso" vaig decidir enviar un mail als organitzadors on, a aquestes alçades de la pel·lícula, quan porto més de vint anys dedicat a això, em presentava, resumia el meu currículum i expressava el meu interès per participar en una futura edició del cicle.

Curiosament (i això és d’agrair), els responsables del Music Spy Club em van respondre, en un amable mail on, bàsicament, agraïen el meu interès per la seva iniciativa, i asseguraven que em llegeixen a Rockdelux. I res més, perquè un any després, han tornat a organitzat una edició del cicle i han tornat a caure en el parany dels mateixos noms de sempre. Encara estic esperant que em diguin alguna cosa...

La única vegada que he participat en un d’aquests bolos dels que viuen els quatre acaparadors de sempre va ser a l’FNAC. A través de Rockdelux, em van trucar de la botiga per si volia fer la presentació de Maceo Parker. La història és que el músic nord-americà venia aprofitant l’edició del seu disc School's In! (2005), i volien algú que el presentés amb una introducció i li fes una petita entrevista, de cara al públic de l’auditori del FNAC Triangle.

Vaig acceptar, i preparar tota la història em va portar unes deu hores: escoltar el disc, escriure la presentació, redactar les preguntes de l’entrevista, etc. Crec que el resultat va ser força bo. Només una pega: no vaig veure ni un duro. No és que sigui un pesseter, però aquelles deu hores de feina les hauria pogut aprofitar fent altres coses remunerades. Com a mínim, m’esperava un xec regal per a comprar a FNAC, però ni això. Gràcies i poca cosa més. A més, estic segur que el traductor que portava Parker sí va cobrar (no de la botiga, sinó de la discogràfica).

Insisteixo, no es tracta d’un assumpte de diners, però sí de dignitat professional: vaig preparar l’entrevista tant rigorosament com si me l’haguessin de publicar a Rockdelux, vaig escoltar el disc amb atenció... Crec que si tot això no es valora, anem malament. Vaig pensar que potser el problema havia estat meu, en no plantejar el tema quan em van fer la proposta. Però ho donava per suposat, i vaig creure que se’n parlaria després. Hauria fet la presentació del Maceo si hagués sabut que era per la cara, per molt que admiri al músic? Possiblement, no. Com he dit moltes vegades, la vida del periodista és dura, i no pots regalar el teu talent i la teva feina alegrament... no quan portes tants anys. Una altra cosa és si ets un becari o acabes de començar.

Més o menys tothom coneix o ha sentit parlar de "la teoria dels sis graus de separació", coneguda popularment com "la teoria de Kevin Bacon", que estableix lligams entre persones molt diverses i fins i tot separades per milers de quilòmetres. Però crec que la del "cercle de confiança de Jack Byrnes" explica molt millor com funciona aquest món professional.

23/3/08

el museu en obres, i el Tardà desemmascarat

No porto ni tres mesos amb aquest bloc, i ja m’estic plantejant fer canvis. Sí, ja sé que el que més importa en una pàgina o en un bloc és el contingut i no l’estètica (almenys això és el que penso que hauria de ser), però després de treballar-hi gairebé cada dia ja començo a cansar-me de veure sempre el mateix.

Però com això és una cosa que porta molt de temps (sobre tot si vull canviar la capçalera i altres elements gràfics), he començat amb les petites coses. D’entrada, he eliminat la llarga columna d’etiquetes de comentaris, perquè no servia de gaire cosa. I d’altra banda, he redistribuït la llarga llista d’enllaços per categories temàtiques: cinema i televisió, literatura, filies i fòbies, música, blocs amics, etc.

El que passa és que, seguint amb la conya del nom del bloc, he agrupat els links sota títols relacionats amb el que es troba a la web d’un museu, com ara “amics del museu”, “exposicions”, “publicacions” i altres. Suposo que sereu prou hàbils com per descobrir a què correspon cada cosa.

Un últim incís. Algunes persones m’han preguntat si el nom d’aquest bloc té alguna relació amb el Jordi Tardá. Doncs sí, pretén ser una crítica al seu futur Museu del Rock, per demostrar que qualsevol pot tenir el seu museu personal, sense haver-se gastat fortunes en comprar ampolles de whisky d’on suposadament ha mamat Mick Jagger o vàters on suposadament ha cagat el John Lennon.

Per cert, parlant del senyor Paraula de Stone i la seva relació amb el grup geriàtric, vull recordar el que per a mi va ser un moment revelador: el dia que va ser desemmascarat públicament... pels propis Rollings!!!! L’11 de setembre de 2005, El País Semanal publicava una entrevista de Diego A. Manrique amb Mick Jagger. L’article incloïa aquest gran moment:

“El entrevistador está a punto de revertir al (reprimido) papel de fan maravillado y pedirle, por ejemplo, que autografíe la botella de Perrier que acaba de vaciar, como reliquia del encuentro.

Por España circula una exposición llamada ‘The Rolling Stones. 40 años’, con objetos de la colección de Jordi Tardà.

¿Quién? [Se le explica: un fan fatal de los Rolling Stones]. ¿Qué tipo de objetos?

Cosas suyas, una tarjeta de crédito caducada. O una lata de cerveza que supuestamente tocó sus labios…

[Risas]. No es ésa la inmortalidad que uno desearía. ¿De verdad que la gente paga dinero por ver en una vitrina una cerveza que yo bebí?

Bueno, era una exposición de entrada gratuita, en un centro cultural…

[Sarcasmo]. ¿Eso se considera cultura en Espanya?”

Bé, suposo que no cal afegir res més.

20/3/08

contra les pelis religioses, sexe i violència a "Roma"

Des que era petit, sempre recordo l’època de la setmana santa per una cosa: com n’era, d’avorrida, la programació televisiva. Perquè a part de les diferents retransmissions de misses, processons, triduos sacros o com es diguin, la tragèdia s’agreujava amb la projecció de pel·lícules bíbliques o de l’època dels romans. Així, eren clàssics títols com La túnica sagrada, Ben-Hur, Los diez mandamientos, Jesús de Nazaret i vint-i-cinc més de temàtica semblant.

És clar, això passava quan només hi havia dos canals: el primer i l’UHF. Però l’arribada de les cadenes privades no va canviar la situació, sinó que la va multiplicar, afegint a més a l’esmentada llista de pel·lícules un seguit de minisèries sobre Jesús, la verge, o qualsevol altre personatge bíblic. Aquesta obsessió religiosa arriba fins el punt que divendres sant el Canal + no emet la seva esperada peli porno de la matinada... i això sí que és imperdonable!

Per això, aquesta és una bona època per veure coses alternatives. Una bona recomanació és la sèrie que, condensada en tres dies, ofereix Cuatro avui, demà i dissabte. Es tracta de la segona temporada de l’excel·lent Roma, una coproducció de la nord-americana HBO (sí, la mateixa de The Sopranos, Big Love o Sex and The City), de la BBC i de la RAI.

I algú em preguntarà: però no deies que les pel·lícules i sèries de romans són un clàssic de la setmana santa? Sí, però és que Roma és especial: primer, perquè no tracta de religió, i segon, perquè compta amb generoses dosis de sexe i violència, intrigues polítiques, precedents de la màfia, i un gran guió que barreja personatges històrics (Cèsar August, Marc Antoni, Cleopatra) amb altres inventats, en una hàbil combinació de les vides dels personatges il·lustres i les de la gent més quotidiana.

Sense comptar, és clar, amb un gran elenc d’actors, i una ambientació impecable. Que potser es pren algunes llicències històriques? Bé, això es pot perdonar. La nota negativa la van posar els italians, que un cop més van donar la nota, i van emetre una versió molt censurada de la sèrie, perquè la trobaven massa forta pel seu gust... sense comentaris...

Per cert, jo no veuré Roma a Cuatro perquè em vaig avançar, i la vaig comprar en DVD fa setmanes. Només us puc dir que és totalment addictiva, i que deixa la sempre tan lloada Yo Claudio com Els Pastorets fet per un grup d’aficionats. Llàstima que només hagi durat dues temporades. Pel que sembla, resultava massa cara... i a més, gran part dels enormes estudis de Cinecittà on es rodava es van cremar poc després de rodar la segona temporada. El que sí sembla que es prepara és una pel·lícula per al cinema.

I per que us acabeu d’animar, aquí teniu un muntatge amb algunes de les escenes clau de la segona temporada de Roma, amb el fons sonor d’A Perfect Circle i la seva versió del conegut Imagine.

19/3/08

escriptora i amant del jazz: es pot demanar més?

Suposo que els qui sou uns viciosos d’internet com jo ho entendreu. Sigui per curiositat o per algun interès, un s’acaba apuntant a tota mena de webs: des de les xarxes socials tipus MySpace, Facebook i similars (on sembla que hi hagis de tenir la teva pàgina si vols ser algú en aquest món virtual), a les xarxes professionals com Neurona o Infojobs. Normalment, quant t’hi apuntes ho fas per rutina, i no esperes que per aquest simple fet et canviï la vida. Però a vegades et portes sorpreses.

Aquesta mateixa tarda, jo me n’he endut una, després de rebre un missatge de Neurona on una noia em convidava a unir-me a la seva xarxa de contactes. Fins ara, la gent que m’havia enviat propostes d’aquest tipus tenia poc interès per a mi: o volia demanar-me consell perquè els col·loqués a Rockdelux o a TV3, o volia que m’incorporés a algun mètode fantàstic per guanyar calés de forma miraculosa.

Però el cas d’avui és molt diferent: es tracta de Mónica Gutiérrez Sancho (a la foto de l'esquerra), una escriptora nascuda a Sevilla però resident a Saragossa, després de passar per Mallorca i Tarragona.

Apart de mantenir des de fa tres anys un interessant blog, Melancolía Anónima, Mónica ha tret una novel·la titulada Si vuelves te contaré el secreto, publicada per l’Editorial Caballo de Troya (Random House Mondadori) el gener d’aquest any.

Aquesta obra (de fet la seva segona novel·la) té com a protagonista el jazz. Com la mateixa Mónica m’ha explicat en un mail, “intenté escribirlo como si se tratara de una partitura, de una pieza impredecible de jazz. A veces melancólica, otras dura, vertiginosa y siempre con ese importante punto de improvisación. Incluso no pude evitar nombrar temas de los más grandes al inicio de cada capítulo. Los que en ese momento consideraba que me inspiraban para describir la calle, las vivencias... Sin el jazz se quedaría en nada.”

No és estrany aquesta presència de la música en l’obra de Mónica, si tenim en compte que va estudiar 13 anys la carrera al Conservatori de Saragossa. Per tot això, com podreu entendre, haver-la conegut representa per a mi un doble plaer: per la seva faceta d’escriptora i per la seva vinculació a la música, dues de les coses que més m’estimo.

En fi, us recomano que passeu pel seu blog, i també per la web dedicada a Si vuelves te contaré el secreto on, entre d’altres coses, hi ha una pàgina on es poden escoltar les músiques que van acompanyar l’autora durant la creació de la novel·la, amb joies de Miles Davis, Billie Holiday i Duke Ellington, entre d’altres.

I si voleu saber més sobre Mónica, aquí podeu veure una entrevista que li van fer al programa Borradores d’Aragón Televisión poc abans de la publicació del seu llibre:

I coneixent més o menys els gustos musicals de l’escriptora, aquí li dedico aquest vídeo de la gran Madeleine Peyroux interpretant Don't Cry Baby (de Bessie Smith), i Don't Wait Too Long en un programa de la televisió italiana.

Per cert, tornant al tema de les xarxes socials, fa dies que vaig escriure a la Diablo Cody perquè m’afegís a la seva llista d’amics a MySpace, i encara estic esperant!!!

18/3/08

le solfió la catalana y le junó las gomas

Fa pocs dies parlava en aquest blog d’un cantant argentí anomenat Daniel Melingo i de la dificultat que suposava entendre algunes de les lletres, perquè utilitzaven moltes paraules de lunfardo.

Però què és el lunfardo? Doncs per resumir, l’argot que originàriament empraven, a la ciutat de Buenos Aires i els seus voltants, els delinqüents. El que passa és que part dels seus mots i locucions es van difondre posteriorment entre les altres classes socials i a la resta del país.

Com li vaig recomanar que llegís aquell post sobre Melingo, la meva argentina preferida, la Myriam, m’ha enviat un mail on em defineix algunes de les paraules que jo posava com exemple (punga, gratarola, mishé i escracho, per ser més concrets).

Això m’ha portat a fer una investigació per la xarxa fins a trobar el diccionari on line d’on ella ha tret les definicions. Es tracta del Diccionario Lunfardo del portal Todo Tango, una meravella amb més de 12 mil veus i locucions lunfardes i que des d’aquí recomano.

O sigui, que ara ja no teniu cap excusa per dir “és que no entenc les lletres”. I si voleu saber què significa el títol d’aquest post, només cal que ho busqueu al diccionari.

17/3/08

la vella excusa d'ensenyar la col·lecció de discos

Aquesta tarda he convidat l’Enid, la protagonista de Ghost World, el còmic de Daniel Clowes, perquè vingués a casa a veure la meva col·lecció de discos.

Com es pot apreciar (pel CD de Taj Mahal de fons), ha demostrat un especial interès pels discos de blues, mentre jo em fixava en altres parts més interessants de la seva anatomia.

Al final, l’Enid se n'ha adonat, s'ha posat la seva màscara de bondage, ha tret la seva pistola de raigs i m'ha convertit en cendres. És el que té ficar-se amb una noia intel·ligent: no pots mirar-la com un objecte sexual. Lliçó apresa.

Bromes a part, em va encantar Ghost World, la pel·lícula de Terry Zwigoff basada en el còmic de Clowes. Em vaig enamorar d’Enid, interpretada per la meravellosa Thora Birch. D’acord, ja sé que això potser és corrupció de menors... Què hi farem! Sempre he defensat que en un home, el principal senyal que es fa gran no és l’alopècia ni la corba de la felicitat, no... és que es fixa més en les jovenetes. En el meu cas el canvi va ser brusc, jo que sempre havia estat en els braços de la dona madura, i ara... condemnat a ser esclau de les lolitas com un Humbert Humbert qualsevol...

Seguim: no només em vaig enamorar d’Enid, sinó que també em vaig identificar amb ella, per no parlar de Seymour, el personatge interpretat per Steve Buscemi, el col·leccionista de discos freak que, no ens enganyem, també va al que va.

I clar, no puc oblidar que en aquesta pel·lícula vaig descobrir a la tremenda Scarlet Johansson. Sí, l'havia vist de nena a El hombre que susurraba a los caballos, però la seva eclosió com a adolescent de veu aiguardentosa i cos d'infart a Ghost World és senzillament impressionant, encara que el seu personatge - Rebecca Doppelmeyer, l'amiga íntima de la protagonista - és una mica borde, si el comparem és clar amb el de l'Enid.

Per cert, que ara que vaig veure Juno, el caràcter de la noia protagonista em va recordar força al de l’Enid, encara que aquesta darrera potser té una visió més negativa de les coses.

Pels qui no heu tingut l’oportunitat de veure Ghost World (encara que està editada en DVD), aquí en teniu el tràiler:

16/3/08

chapeau pels nipons... i al Porta que li donin porta

Li vaig comentar fa poques setmanes a l’Arianna Puello quan la vaig entrevistar. Fa uns anys, vaig participar en un debat radiofònic sobre el hip hop, i recordo que vaig mantenir una discussió dialèctica amb un raper català (no recordo si era de Girona). Mentre jo defensava les fusions del rap amb altres estils, aquell personatge em va arribar a dir que per ell el rap només era un DJ amb un MC, i que totes les fusions desvirtuaven el gènere. La cosa va anar més lluny quan em va dir tot convençut que un grup com Public Enemy no només no feia rap (en aquella època començava a utilitzar instruments o feia mescles amb metall com el Fight The Power) sinó que, a sobre, eren racistes. Amb això va quedar retratat el nivell del hip hop a l’estat espanyol.

Per sort, l’Arianna té les coses molt clares, i em va respondre això: “El hip hop és una cultura que està oberta a qualsevol raça, és a tot arreu…com no el fusionarem amb altres tipus de música que ens representin? El hip hop ve de la música negra, del jazz… llavors si no ets negre, tampoc facis rap, si ens posem així. És una contradicció total i absurda. El hip hop ha de fusionar-se amb tota aquella música que és pura i d’arrels. Hi ha gent que per a fer un tema de hip hop ha agafat samplers de la Índia, de Camilo Sesto… absorbim de tot arreu. S’ha d’evolucionar: el hip hop és això, absorbeix totes les cultures, és inevitable.”

Tota aquesta introducció ve per un grup que acabo de descobrir: es tracta dels japonesos Teriyaki Boyz (a la foto superior), un quintet de Tokio integrat per quatre MC (Ilmari, Ryo-Z, Verbal i Wise) i un DJ i productor (Nigo). El seu nou single es diu Zock On!, i hi col·laboren els nord-americans Busta Rhymes i Pharrell:

No cal dir que la diferència és abismal amb la majoria dels rapers d’aquí, sobre tot amb aquest fenomen (i mai millor dit) anomenat Porta, un impresentable que ha tingut la sort de comptar amb el recolzament d’una multinacional i amb un impressionant muntatge publicitari, com un canal de vídeos a MySpace. Darrera tot aquest soroll, hi ha un personatge amb poques idees, un niñato sense cap valor musical i amb una veu fastigosa com la de molts dels rapers espanyols, que creuen que el rap només consisteix a cridar frases que rimin sense cap mena de ritme ni gràcia. I el pitjor de tot, a sobre van d’autèntics. Ah, i l’excusa que cinc milions de persones han descarregat les seves cançons a MySpace no em serveix: aquest mateix canal també ha portat Rodolfo Chikilicuatre a Eurovisió. Crec que amb això està tot dit. (I que consti que l’intèrpret de Baila el ChikiChiki em mereix més respecte que Porta, al menys és divertit i no es creu el rei de l’univers).

14/3/08

lliçons de rock & roll amb Deke Dikerson

Un bucle temporal et fa retrocedir als anys 50, i et trobes en un bar de carretera de l'Amèrica profunda, envoltat de tipus amb jaquetes de cuir i tupè i noies perilloses amb tatuatges. A l'escenari, un trio integrat per guitarra, baix i bateria té muntada una festa on sona rock & roll primitiu, rockabilly, surf, western swing, honky tonk, hillbilly i himnes western. El cantant i guitarrista, Deke Dikerson, llueix un Stetson blanc i és una improbable barreja entre l'home del temps de TV3 Tomás Molina i Santiago Auserón. El baixista, Crazy Joe Tritschler, és un nerd amb ulleres de pasta, ratlla al costat i camisa blanca, prototip del que rep les collejas a l'institut: per alguna cosa li diuen The King of Nerdabilly. I el bateria Chris Sugarballs Sprague sembla sortit d'una espanyolada d’Esteso i Pajares. Però aquesta atribució de papers és només aparent: de cançó en cançó, s'intercanvien els instruments i tots acaben tocant guitarra, baix i bateria, com en un joc de les cadires musical.

A més de repassar temes del seu últim disc King Of The Whole Wide World com Deep River o Misshapen Hillbilly Gal (dedicada a les noies “deformes”, segons una desafortunada traducció d'un espontani del públic, quan en realitat volia dir “grans i curvilínies”), Deke i els Ecco-Fonics recorren les fites del rock & roll i el country. Així sonen Blistered de Johnny Cash (amb impostació de veu inclosa i un especial deteniment en el ritme chick-a-boom), Hot Dog de Buck Owens, Be-Bop-A-Lula de Gene Vincent, I’m On Fire de Jerry Lee Lewis, Wooly Bully de Sam the Sham & the Pharaohs, i Mule Skinner Blues de Jimmie Rodgers, entre d’altres.

Malgrat la seva versatilitat com instrumentistes, Deke i el Loco José són sobretot guitarristes, i tots dos tenen diversos moments de glòria: el primer amb el llatí El cumbanchero, i el segon amb Flight of the Bumblebillies, un eixelebrat medley del Vuelo del moscardón i la sintonia de la sèrie The Beverly Hillbillies. Però sens dubte el més espectacular arriba amb el que Dikerson anomena “rockabilly homosexual style”, amb la seva guitarra de dos màstils tocada a quatre mans, amb Joe assegut en un monitor i Deke a la seva esquena. Encara que al final, quan li demana al de les ulleres fragments de cançons de tot tipus per provar els seus coneixements – del Sweet Child O’Mine de Guns & Roses al Crazy Train d’Ozzy Osbourne, passant pel Misirlou de Dick Dale - , sembla més aviat un ventríloc amb la seva marioneta.

Tremendament entretingut, variat i divertit – entre els moments àlgids hi ha fins i tot un “solo de Jack Daniels”, o el que és el mateix, un solo de bateria de Cojones de Azúcar mentre beu a morro d'una ampolla de bourbon - , el show de Dikerson i els Ecco-Fonics és una classe magistral d'història del rock & roll.

Quan acaba el concert, la tribu rockabilly parla de DVD, de les excel·lències de YouTube i exhibeix els seus mòbils d'última generació. Estem el 2008: la música no ha canviat, però sí els seus seguidors.

Per a tots aquells que no poguéssiu anar al concert de La [2] d’ahir, aquí podeu veure Deke Dikerson & The Ecco-Fonics en directe, amb el famós número de la guitarra a quatre mans:

13/3/08

els malsons musicals de David Lynch

Aquest matí he demanat a Amazon l’edició nord-americana del DVD d’Inland Empire, la darrera pel·lícula de David Lynch. Sí, ja sé que s’ha editat a l’estat espanyol, però en una pobre versió d’un sol disc, res a veure amb la ianqui, amb un bonus disc d’interessant material extra. Segons em va explicar Quim Casas, un dels màxims experts en el director nord-americà, inclou molt metratge descartat del film, així com el curt Ballerina i altres coses d’interès, més si tenim en compte que l’edició ha anat a cura del propi Lynch.

Inland Empire és la darrera genialitat d’un dels millors directors actuals. Molts el consideren un freak i creuen que les seves pel·lícules no tenen ni solta ni volta. El que està clar que no deixa indiferent ningú: o el defenses a mort (com és el meu cas), o l’odies a mort.

Com a la resta de les seves produccions, la música té una especial importància a Inland Empire. I és que Lynch és un dels directors que millor cuida aquest aspecte: no només en la tria de cançons que escauen perfectament en els complicats arguments dels seus films - com In Dreams de Roy Orbison, Falling de Julee Cruise, Wicked Game de Chris Isaak, o Llorando de Rebekah del Río - , sinó en la seva participació directa, al costat del seu compositor preferit, el gran Angelo Badalamenti.

Qui no recorda la famosa banda sonora de Twin Peaks, per exemple? En aquesta pàgina hi ha una llista de les versions que diversos artistes (des de Moby a The Pixies), van fer d’alguns dels seus temes, amb mp3 inclosos.

Al marge d’això, Lynch també ha col•laborat amb altres grups. Per exemple, va dirigir el vídeo Rammstein del grup del mateix nom, una cançó inclosa a la banda sonora de Lost Highway.

I durant la presentació del seu llibre Catching The Big Fish, on parla de la importància de la meditació transcendental en el seu procés creatiu, es va acompanyar del trio femení Au Revoir Simone (a la foto superior) mentre ell recitava. En aquest vídeo es pot veure un moment de l’acte.

La passió de Lynch per la música va fer que l’any 2003, al costat del guitarrista John Neff, edités el disc BlueBob, un projecte que ajuntava la sonoritat industrial amb la cruesa del rock & roll primitiu i el blues. Una música “inspirada per màquines, foc, fum i electricitat”, per al “primer àlbum de blues industrial”, segons la seva descripció.

El primer vídeo extret de l’àlbum va ser Thank You Judge, interpretat per l’actriu Naomi Watts i amb Lynch en el paper del monstruós mutant Billy Groper que acompanyava Neff.

BlueBob va fer el seu primer i únic concert a l’històric teatre Olympia de París. En aquesta pàgina es poden veure fotos d’aquella nit irrepetible, realitzades per Sophie Hay (per cert, tot i que els thumbnails no surten, si es cliquen apareixen les imatges en format gran).

I per rematar el tema de David Lynch i la música, només una última curiositat: Michael J. Anderson, l’inquietant homenet de l’habitació vermella de Twin Peaks, també tenia una banda de rock a Nova York anomenada Wayward Gene and the Natural Selection. Però a internet no n’hi ha ni rastre. Llàstima, perquè seia digne de veure alguna foto o vídeo de les seves actuacions.

Però tant parlar de Lynch, i encara no he justificat per què m’agrada. Com la seva obra té molta relació amb la d’un dels meus autors preferits, Barry Gifford, aquí us deixo un fragment d’un article que vaig escriure sobre l’escriptor a Rockdelux:

"... Como es natural, la relación de Gifford con el director de "Blue Velvet" es uno de los aspectos de su carrera que más interés suscitan. A este respecto existen diversas confusiones: el escritor no participó en absoluto en el guión de "Corazón salvaje" (90), y Lynch introdujo muchos cambios respecto al libro en el que se basaba, "La historia de Sailor y Lula", entre ellos un final de cuento de hadas. En lugar de encolerizarse como muchos otros harían, Barry le dijo: "Mira, estará mi versión y tu versión, y eso es genial. Coge el balón y echa a correr".

Más tarde, Lynch dirigió "Hotel Room" (92) para el canal HBO, una trilogía con dos de los relatos escritos por Gifford, "Tricks" y "Blackout", que apenas retocó. Por eso, su primera colaboración real juntos llegó con "Lost Highway" (97): Lynch sacó la idea del libro de relatos de Gifford "Gente nocturna", donde aparecía esa frase, y le fascinó tanto ese título que le dijo a Barry que debían escribir algo juntos. En su biografía "David Lynch por David Lynch", el director explica que "nos sentamos en torno a una taza de café, y le conté a Barry algo sobre lo que había pensado, y él me contó algo sobre lo que había pensado. Y los dos odiamos las ideas del otro! Y después odiamos nuestras propias ideas!". Gifford aporta algo más de luz a su colaboración con Lynch: "Cuando trabajas con otra persona, el método tradicional consiste en que uno camina por la habitación y el otro escribe. Nosotros caminábamos los dos y a veces hasta chocábamos. Nuestras mentes funcionan de forma similar: nos sentamos uno junto al otro, y la idea de uno es la chispa que lo inicia todo". Y es que, en el fondo, ambos comparten la misma idea sobre lo que supone la experiencia de ir al cine: "entras en un sueño y debes entregarte a ese sueño, rendirte a él del todo. No es una visión muy distinta de la que tenía Buñuel: cualquier cosa es posible, dejas de preocuparte por los parámetros convencionales de cualquier película".

No es de extrañar que David Lynch se haya sentido atraído por el fascinante mundo de Gifford, cuya principal virtud consiste en crear grandes personajes sin florituras, sin descripciones farragosas, apoyándose en la fuerza de los diálogos y en elementos que ayudan a situar la acción en tiempos y lugares muy concretos (a través de una canción, una ubicación real, una película, o el detalle más banal), por lo que adquieren un carácter muy cinematográfico. La clave de todo está en su proceso creativo, ya que según reconoce concibe sus historias a partir de imágenes (una foto o una imagen mental). Con ello, describe una América de fantasía que suena muy verdadera, un país aún sin civilizar, con el "corazón salvaje": divertido y melancólico, surrealista y violento a la vez, donde conviven el crimen y la religión. Como suele decir Gifford, "Lynch hace que lo corriente parezca extraordinario, y yo hago que lo extraordinario parezca corriente".

12/3/08

els plaers musicals i gastronòmics de l’Argentina

La meva amistat amb una argentina (sí, l’apassionant Myriam de la que parlava fa uns dies) m’ha portat a investigar la música que es fa en aquell país. I és clar, he caigut en el tòpic del tango, aquest gènere que el meu pare va batejar fa anys com “el lamento del cabrón”.

La pregunta és: existeix un tango modern? I no em refereixo a aquests invents que utilitzen l’electrònica com Gotan Project o Bajofondo Tangoclub.

Doncs sí: almenys, això és el que pretén Daniel Melingo, un cantautor argentí amb passat rocker (Los Abuelos de La Nada, on també hi militava Andrés Calamaro, i Los Twist) i nuevaloero (Lions In Love). De moment ja porta quatre àlbums: Tangos Bajos (1998), Ufa! (2003), Santa Milonga (2005), i el més recent, Maldito Tango, acabat de publicar.

A Maldito Tango, el cantant de veu aiguardentosa adapta a poetes clàssics (Enrique Cadícamo, Celedonio Flores, Dante A. Linyera) i contemporanis (Luis Aposta), i desplega el seu vocabulari lunfardo (algú em pot dir què signifiquen paraules com punga, gratarola, mishé o escracho, per citar-ne només algunes?) en tangos i milongas protagonitzats per lladregots agafats per la policia in fraganti, prostitutes que recorden el passat, ionquis que viuen al carrer entre escombraries, noies de barri amb una doble vida, amants abandonats, nens orfes, argentins que enyoren el seu país, i vells puteros.

Al costat del quartet Los Ramones del Tango i de col·laboradors com Vicentico (Los Fabulosos Cadillacs) i Cristóbal Repetto, Melingo enriqueix el gènere amb cors jocosos i instruments inusuals com acordions i guitarrones mexicans, metalls, cajón i serra, el theremin dels pobres. Així, aconsegueix estranyes combinacions com un Julepe en la tierra tenyit de texmex, Pequeño paria (amb elaborades percussions) o Eco il mondo (amb un extens desenvolupament jazzístic). Tot això, al costat de tangos meravellosos com En un bondi color humo, A lo Magdalena (amb el brillant contrast de la veu de Repetto), Fabriquera, o Montmartre de hoy.

Per comprendre com n’és de gran Melingo, aquí teniu la lletra d’una de les cançons de Maldito Tango, En un bondi color humo:

En un bondi color humo,
que al trocén se dirigía,
presencié una fulería
que resultó una función.
Vi como un pobre chabón
palpándose la sotana,
le batió a un punga la cana,
y éste, al verse acorralado,
buscaba desesperado
aligerarse del paco,
fruto digno del atraco
que le fuera deschavado.

A pesar que el gratarola
le dio a la declamación,
no lo convenció al botón,
que se mostró intransigente.
En medio de tanta gente
y ya frente a un oficial,
teniendo corrido el dial
se le acabó el reportaje,
y al revisarlo de ultraje,
en una forma fulera,
lo portaron en galera
y el bondi... siguió su viaje.

I aquí teniu un vídeo de Narigón, una cançó del disc Santa Milonga:

Representa Melingo el tango del futur? Amb la condició que sigui fresc i imaginatiu en el present, ja em conformo.

I ara, deixant el tango a un costat, acabaré amb una altra música de l’Argentina ben diferent. Es tracta de José Bohr y los Cuatro del Sur amb Cuchi-Cú (La danza de Isabel Sarli), una cançó dedicada a l’explosiva actriu argentina coneguda per la mítica pel•lícula Carne, on era violada en un magatzem sobre vedelles congelades mentre el seu atacant cridava la poètica frase “carne sobre carne”.

Us recomano esperar fins al final, perquè hi ha fins i tot unes paraules de la Sarli.