29/2/08

per què et venen la mateixa moto dues vegades?

L’altre dia vaig rebre un email de la llista de correus de Lost Highway Records, un interessant segell nord-americà centrat, sobre tot, en artistes d’Americana (de Mary Gauthier a Lyle Lovett, de Johnny Cash a Ryan Bingham, de Willie Nelson a Lucinda Williams).

Dons bé, l’email en qüestió m’anunciava la propera edició de la versió “de luxe” del mític àlbum de Whiskeytown Stranger’s Almanac, de 1997. Pels qui no ho recordin, en aquesta banda hi militava Ryan Adams (tot i que després ha renegat bastant d’aquella època), i puc afirmar sense temor a equivocar-me que, en la seva carrera en solitari, mai no ha superat el nivell i la qualitat d’aquell grup.

La reedició de Stranger’s Almanac és una més d’aquestes tàctiques de les discogràfiques que no acabo d’entendre, m’emprenyen i, és més, em fan justificar que la gent es descarregui CD d’internet. Aquesta tècnica de les Deluxe Editions consisteix en publicar l’àlbum original (això sí, remasteritzat), acompanyat d’un altre CD amb cançons que no van entrar, rareses i directes de l’època. Em sembla perfecte, sempre i quan no tinguis el CD original, com és el meu cas. Que se suposa que he de fer? Comprar-me aquesta Deluxe Edition pel material extra?

El que jo em pregunto és que, si el material extra és de l’època en la que es va editar originàriament el disc, per què no el van incloure en aquell moment? Crec que les companyies s’ho fan molt malament, i podrien optar per solucions alternatives. Per exemple, si tens el CD original i vols comprar-te l’edició ampliada, haurien de donar l’opció de poder anar a la botiga, lliurar el teu disc, i a canvi fer-te un important descompte en el nou. Però no, la qüestió és guanyar diners com sigui. I després es queixen...

Això ja em va passar amb les reedicions de luxe del Guitars, Cadillacs, Etc Etc de Dwight Yoakam, y el Car Wheels On A Gravel Road de Lucinda Williams. Tenia els CD originals i vaig picar comprant-los.

En resum, aquest cop no penso caure un altre cop amb els Whiskeytown, i si alguna anima caritativa el penja a internet, no dubteu que me’l baixaré sense cap càrrec de consciència.

Si no, que n’aprenguin de la indústria del DVD, que quan publica un nou títol et dona l’opció d’endur-te’l en la seva edició bàsica o l’ampliada amb tota mena de xorrades que, a l’hora de la veritat, no acabes veient mai. Però això ja és un altre problema.

28/2/08

una tarda amb l’Arianna i un tastet de la Mavis

Aquesta setmana l’he tingut complicada. Se m’han ajuntat tres entrevistes – tres! – per a la revista Rockdelux. Dues ja les havia fet – telefònicament – fa uns dies, però ara tocava transcriure-les, traduir-les i convertir-les en articles presentables: eren les de Mavis Staples i Alela Diane, de les que ja vaig parlar-ne. La tercera l’he fet aquesta mateixa tarda a Barcelona (per fi, una presencial!!), amb la rapera gironina d’origen dominicà Arianna Puello (a la foto de l'esquerra). Ara m’estic barallant perquè encaixi en els 5400 caràcters que em demanen, i la veritat és que ja no sé per on tallar-la. A vegades perds més temps en suprimir coses que en escriure-les.

Totes aquestes entrevistes les podreu llegir (espero), i si voleu, és clar, al Rockdelux del proper mes d’abril. Però com que falta molt, us deixo aquí un petit avanç de la de Mavis Staples, la part de la conversa que més em va sorprendre, la de la seva col·laboració amb Chuck D de Public Enemy.

"Ja que parlem de cançons reivindicatives, què penses del rap en general, i del rap polític de Public Enemy o Michael Franti? Crec que Michael Franti és molt bo. De fet jo hagués volgut que participés un raper en el meu disc. Vam contactar amb Chuck D per a una cançó. El conec molt bé, és un esperit molt bell. Vam fer un tema per al nostre àlbum, i Chuck D hi va cantar, però no ho vam poder utilitzar. Ry Cooder em va dir “Mavis, no crec que sent la senyora que ets et sentis còmoda fent això”. I li vaig dir, “d'acord, no puc dir aquestes coses”. El títol de la cançó era “Freedom Got a Shotgun”. Vam haver de treure la cançó de Chuck D, però jo realment hagués desitjat tenir a un raper, com Kanye West, perquè fes una de les meves “cançons de llibertat” amb mi. Perquè els nens, els joves, escolten rap, i haguessin escoltat a un d'aquests rapers cantant “llibertat ara”. Encara podem fer un remix d'una d'aquestes cançons amb un raper. Tant de bo més artistes interpretessin cançons polítiques."

I com acostumaven a dir, “hasta aquí puedo leer”.

Però el que són les coses, em va cridar l’atenció el títol de la cançó de Chuck D, Freedom Got a Shotgun, i vaig fer una recerca a Google. El resultat va ser una sorpresa força interessant: el 1990, un grup de rap polític anomenat Movement Ex va treure una cançó titulada així, Freedom Got a Shotgun. El vídeo no té desperdici: és d’aquells que, si s’hagués fet a l’estat espanyol, seria qualificat d’”apologia del terrorisme” per algun jutge retrògrad. En fi, a disfrutar-lo:

27/2/08

el diari que no es venia als quioscos

Retorn al passat. El 1990, després de l'etapa a l'AVUI, la meva següent aventura professional també seria un diari. Però no un diari qualsevol, no. Avui dia, tothom està acostumat a que uns paios reparteixin premsa al carrer. Però fa 18 anys, no.

Malauradament, els creadors de LAS NOTICIAS (així es deia l’invent) es van equivocar. L’idea era fer un diari popular – tirant a sensacionalista – amb una particularitat: no es venia als quioscos, sinó que d’això s’encarregava una brigada de venedors al carrer. Però el projecte es va trobar amb dos problemes: un, el perfil dels venedors no era el dels polits repartidors dels actuals (i gratuïts) ADN, Què! o Metro, sinó que semblava el resultat d’un càsting per a una pel•lícula de Santiago Segura, entre ionquis i delinqüents acabats de sortir de la Model. I dos, es va trobar amb l’oposició i el boicot de la màfia dels quiosquers de Barcelona, indignats perquè el diari no el podien vendre ells (una actitud curiosa, tenint en compte que ells venen de tot, de tabac a piles, de DVD a bonolotos).

Per culpa d’aquests problemes, Las Noticias va durar uns quatre mesos, i va acabar amb un conflicte laboral impressionant, perquè ens devien els darrers mesos de sou. A més, els venedors ambulants es van rebotar i van provocar alguns aldarulls, amb llançaments d’ous inclosos contra els periodistes.

Com vaig anar a parar a un projecte com aquest? Doncs novament de la mà del meu àngel protector professionalment parlant, S.R., el meu antic cap de l’AVUI que després de sortir del diari català va anar a petar a Las Noticias.

Tot i que se suposa que havia de ser un diari sensacionalista, els qui hi treballàvem vam fer un producte molt més digne que alguns d’aquests que es reparteixen de franc avui dia. Això sí, el format del diari era curiós: primer, tenia l’avantatge que els mateixos redactors fèiem les maquetes de les nostres pàgines – bé, les adaptaven a unes plantilles ja elaborades que simplement havíem d’escollir.

Després, tenia la particularitat que la majoria de titulars eren d’una sola línia: això obligava a trencar-se el cap amb frases que gairebé eren eslògans publicitaris, una situació amb la qual vaig aprendre molt. Així per exemple, recordo que vaig titular una entrevista amb Azúcar Moreno amb la frase “Chicas Prince”, perquè elles confessaven que haurien volgut treballat amb el músic de Minneapolis. Però el millor de tot del diari era el que en conya anomenaven com “l’editorial”. I és que, en lloc d’un article d’opinió sobre un tema d’actualitat, consistia en una foto d’una tia en boles amb un peu de foto enginyós escrit pel director, en la línia dels diaris sensacionalistes anglesos.

A Las Noticias, i dins de la Secció d’Espectacles i Ràdio i Televisió, vaig exercir de redactor i crític musical. I com era un diari popular, vaig fer tota mena d’entrevistes, amb personatges del pop i el rock, però també amb El Fary, Joaquín Sabina o Las Xoxonees. També vaig cobrir grans concerts com els de Prince, Madonna i els Rolling Stones. Però sense dubte, una de les millors experiències va ser com enviat especial a la darrera edició del festival Ibiza’92, un pessebre del promotor Pino Sagliocco que durant un parell de dies reunia a diversos artistes en un festival a una macrodiscoteca d’Eivissa, la famosa Ku. Això sí, la majoria actuaven en playback.

Aquell any, el cartell reunia personatges tant diversos com el mític Ryuichi Sakamoto, Los Ronaldos, Ian McCulloch (d’Echo & The Bunnymen), Adamski, Ramoncín o Brigitte Nielsen, coneguda per ser l’ex de Sylvester Stallone. Amb aquesta experiència també vaig entendre perquè Televisió Espanyola va arrossegar dèficits durant molts anys: el festival estava patrocinat per TVE i en tenia l’exclusiva dels drets d’emissió, i va convidar els mitjans perquè ho cobrissin.

Però no només va convidar crítics musicals, sinó també de televisió. I no cal dir que et tractaven a cos de rei: a més de estar allotjats en un cèntric hotel de luxe d’Eivissa i de tenir tots els àpats pagats als restaurants que ens venien de gust, teníem a la nostra disposició una furgoneta per anar on volguéssim. Així, vam poder anar a la platja de dia i al festivals de nit. Un dels dies més surrealistes va ser quan vam anar a una cala de Portinatx: el fet de veure el prestigiós i desaparegut crític televisiu de La Vanguardia Josep Maria Baget totalment vestit a la platja és un record inesborrable.

Però pels problemes que ja he explicat Las Noticias va arribar a la seva fi. Després començaria una altra etapa encara més interessant i intensa... Sputnik. Però això és una història molt més llarga.

26/2/08

noies suïcides i noies amb ulleres

Ara sembla que estigui de moda criticar-la, però reconec que m’atrau molt l'Amy Winehouse i la seva estètica de suicide girl, amb tatuatges, pentinat complicat (el monyo marca de la casa), vestits retro, etc. Vaja, és el meu tipus de noia ideal... llàstima que estigui massa prima i s’entesti en lluir les seves cametes amb minifaldilles que no l’afavoreixen. Però què són aquestes noies suïcides? Un club de desesperades que expliquen com volen adinyar-la? Res més lluny de la realitat.

SuicideGirls
va néixer el 2001 com una comunitat virtual integrada per noies de tot el món amb una estètica que recorda les pin ups dels anys 40, barrejada amb elements gòtics i punk, tatuatges i pírcings.

Com explica la seva fundadora Missy Suicide, va començar “com un projecte de passió per celebrar la diversitat i la bellesa de les dones reals del món”, i “com una alternativa a l’obsessió dels mass media amb les Barbies plenes de silicona”. Una altra de les idees bàsiques de SuicideGirls és que la bellesa i la intel•ligència no s’exclouen.

Convertit en un fenomen a internet, ara és també un lloc on cal pagar per veure les fotos de les noies. Però que ningú s’esperi un lloc porno barroer: com alguns el qualifiquen, es tracta de porno alternatiu, o més pròpiament, només es queda en l’erotisme sofisticat. A més, s’ofereixen entrevistes amb icones de la cultura pop, des de David Lynch a Frank Miller, i han creat un extens merchandising que inclou llibres, samarretes i DVD com aquest:



De moment, jo ja tinc la samarreta (el model Vintage), i les dues revistes que han editat (és a dir tot el que es pot veure a les fotos de sota).

La pàgina de les SuicideGirls és plena dels perfils de les noies, i com deia se’n poden trobar de tot el món, fins i tot de l’estat espanyol. A part dels seus evidents encants físics, tenen curiosos noms de guerra com Manko, Zoli, Ember, Sorrow, o Eliska.

L’èxit de les SuicideGirls ha fet que fins i tot apareguessin a populars sèries de televisió com CSI: New York o la més recent Californication. A més, no cal dir que el món de la música també s’ha sentit atret per un lloc com aquest: diuen que la mateixa Courtney Love pertany a la comunitat. Les noies també han participat en algun videoclip, com aquest de Probot amb la cançó Shake Your Blood:



Però si SuicideGirls és una web que m’entusiasma, més morbós em resulta el concepte de Girls With Glasses, tot un regal per aquells qui ens sentim atrets per les noies amb ulleres. L’idea del projecte va néixer el 1996 quan el seu fundador Darren Walker va decidir donar sortida al seu amor per les noies amb ulleres, un sentiment que va descobrir gràcies a la cantant Lisa Loeb. Com explicàven al principi a la seva pàgina, Girls With Glasses “és un lloc dedicat a les noies amateurs més calentes que porten ulleres, i també un lloc per veure alguns dels millors fotògrafs i descobrir noves bandes”.

A l'esquerra Dani, una de les administradores de la web i la pàgina de Facebook de Girls With Glasses, i a la dreta Glo, una de les models més populars de la pàgina en una sessió de fotos de 2001
El lloc ha anat evolucionant: de fet, l’afició per l’estètica gòtica de Walker va provocar que deixés el projecte i en comencés un altre, TwistedLens, avui reconvertit en Eyesnap Photography.

Durant un temps, la web de Girls With Glasses va estar mig abandonada, es va reconvertir en un blog i el 2013 va ser rellançada amb una nova imatge i amb nous continguts com, per exemple, apartats dedicats a les pel·lícules i sèries de televisió amb noies amb ulleres i a les integrants de bandes i les celebrities que també en porten, consells per maquillatge i moda.

25/2/08

pirateria: i si miréssiu a casa vostra?

Quin és el pitjor mal que pateix la humanitat, a part del terrorisme que omple la boca de fanàtics com Bush i Aznar? Els conflictes bèl·lics? La fam? La sida? Res de tot això: la pirateria. Però molt pitjor és que, en nom d'aquesta pràctica "criminal" i "immoral", més lletja que pegar a un pare, els aprofitats de tota la vida cometen tota mena de malifetes per fer-se d'or, a costa del que sigui.

Que un artista nou fracassa? La culpa és de la pirateria. Que cal acomiadar treballadors? La culpa és de la pirateria. Que només s'editen productes coneguts? La culpa és de la pirateria. Els fonamentalistes antipirateria aviat acusaran la pirateria de provocar l'assassinat de Kennedy.

Les discogràfiques no es cansen d’acusar tothom de la pirateria, i un dels seus blancs preferits som els periodistes. Recordo molt bé com quan, amb motiu de l’entrevista per email a Neko Case, em van enviar el seu CD de promoció. La còpia era demencial: en lloc de tenir les 12 o 14 cançons habituals, en tenia més de 50!!! El motiu és que estaven com fragmentades entre diferents talls. Em va sorprendre tant que vaig preguntar al paio de premsa de la discogràfica si era una ocurrència de l’artista, i la resposta em va ofendre: “No, és per evitar que els periodistes ho pengeu a internet”.

Però atenció, i aquí ve el més interessant, dissabte 23 de febrer El Periódico publicava aquesta notícia: Estopa denunciará a quien haya filtrado el disco 'Allenrok' en la red.

El millor de tot és que, en llegir l’article, on s’explicava que 15 dies abans de la publicació del seu nou CD Allenrok, ja s’havia penjat el disc a la xarxa i se n’havien fet més de 256 mil descàrregues, els Estopa declaraven el següent: "El sospechoso está en Suiza. Uno de la discográfica nos pidió de forma extraña el disco para ponerlo en una radio de allí y estuvo disponible 72 horas en una web".

O sigui que per primera vegada uns artistes acusen un paio d’una discogràfica de filtrar el seu treball a internet. No érem els periodistes els dolents, els responsables del top manta i d’enfonsar la indústria? A veure si resultarà que les discogràfiques són tant cegues que no veuen que és molt més probable que hi hagi una filtració per part seva (des d’un treballador de l’estudi de gravació al becari de torn que es considera mal pagat, o l’executiu que es vol treure un sobresou).

Així que, senyors de les discogràfiques, comenceu a escombrar a casa vostra!!!!

22/2/08

quan la política i l’economia tanquen publicacions

Com a periodista, però sobre tot com a ciutadà, em molesta el tancament de publicacions. I més encara, si es produeixen en una democràcia com la que se suposa que tenim a l’estat espanyol... tot i que, moltes vegades, ho poso en dubte. Per això, em va indignar el tancament del diari basc Egunkaria, clausurat fa cinc anys per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, sota l’acusació de formar part d’ETA. Per cert, dimecres va haver-hi a Barcelona una concentració de protesta i en solidaritat amb el rotatiu, com moltes altres a diverses ciutats basques.

Però ara toca parlar d’un altre tancament totalment diferent, i aquest no és precisament per raons polítiques, sinó per motius econòmics. Fa pocs dies explicava que la meva revista de música preferida és No Depression. Doncs tinc males notícies: la publicació nord-americana acaba d’anunciar el seu tancament amb una nota penjada a la seva pàgina web.

Amb el títol “La revista No Depression deixarà de publicar-se després del número de maig-juny”, s’explica que la revista bimensual, creada el 1995, arribarà a la seva fi amb el número 75. Amb tot, s’afegeix que els plans per ampliar la web de la publicació amb continguts addicionals s’avançaran, tot i que en cap cas substituiran l’edició impresa.

Les raons del tancament són sobre tot econòmiques: la més simple i directa, la progressiva i significativa reducció d’ingressos publicitaris; la més complexa, la caiguda de la indústria musical i la seva actual situació de transició. Tot això fa molt difícil la supervivència a una publicació petita adreçada, a més, a un públic molt específic com és el de l’Americana.

Bé, des d’aquí lamento profundament la desaparició de No Depression... i més tenint en compte que el desembre passat havia renovat la meva subscripció per a l’any 2008. En qualsevol cas, és una molt mala notícia per a tots els qui aprecien una premsa musical ben feta.

Però tranquils, segur que les publicacions de “més ampli espectre” com Rolling Stone o New Musical Express no desapareixeran, mentre segueixin amb la seva actitud de calaix de sastre i parlin de tota la morralla que està de moda o es ven més.

21/2/08

ràdios pirates i municipals, rústics i renegats

Tornem als flashbacks. La meva relació amb la ràdio sempre ha estat d’amor-odi. D’amor, perquè quan he fet ràdio m’ho he passat molt bé, i d’odi perquè mai no m’ha donat el que m’esperava.

Com molts, vaig començar de forma amateur, durant els anys de facultat. Allí tenia un cercle íntim d’amics que compartíem gustos comuns per la música, el cinema i la cultura en general. Aquest cercle estava integrat per Carles Santamaria, un expert en còmics que ha dirigit durant molts anys el Saló del Còmic de Barcelona; Javier Palacio, crític literari i de música clàssica i contemporània a La Vanguardia i traductor; i Lluís Barrios, una veritable rata de filmoteca, en el bon sentit de l'expressió.

La nostra primera experiència radiofònica conjunta va ser amb un magazine cultural anomenat La luna azotando esquinas, que vam fer en una emissora pirata del Poblenou, propietat de l’amo d’una botiga d’electrodomèstics. Després vam passar a Ràdio Sant Adrià (no la municipal, sinó una mena d’invent pagat pel propietari d’una botiga d’animals), on vam fer un espai titulat La mala hora. El pas per aquesta emissora va ser tempestuós: vam acabar literalment a hòsties amb un paio d’un altre programa i vam arrencar la bústia a patades. I aquí es va acabar l’experiència radiofònica conjunta dels quatre. Ens ho vam passar bé, vam riure molt, però he de reconèixer que els nostres programes eren un conyàs, fets amb guions massa carregosos i on cadascú de nosaltres vomitava els rotllos que ens agradaven. El millor de tot era quan patíem atacs de riure en directe.

Ja en solitari, l’any 1993 vaig tornar a la ràdio durant uns quants mesos, com a presentador i director del programa musical Letanía de los santos a Cerdanyola Ràdio. En aquells moments l’experiència em va servir com a teràpia per a superar una depressió per motius amorosos.

Però l’època radiofònica que més em va marcar va ser molt més llarga. Entre 1994 i 2002, sense cap interrupció, vaig ser el presentador i director a Ràdio Ciutat de Badalona de Rústicos y Renegados, un programa musical d’arrels americanes (el que avui es coneix com Americana, tot i que en principi només havia de ser un programa de country pur i dur).

Com a oient de la ràdio, educat pels mítics programes de Ràdio 3 dels anys 80, per locutors com Diego A. Manrique, Rafael Abitbol i Jesús Ordovás, vaig aprendre una cosa: és molt preferible saber de què es parla que tenir una veu perfecta. Per això odio els lloros repetitius de 40 Principales, Flaix FM i fórmules similars, perquè per molt bé que vocalitzin, per molt que posin la veu gutural i profunda, per molt que cridin, no en tenen idea del que posen i es limiten a ser missatgers dels objectius de les discogràfiques, sense cap criteri. De l’escola de Ràdio 3 també vaig aprendre una altra cosa: val més parlar poc, donar la mínima informació i deixar sonar les cançons, sense interrompre-les. L’oient sempre ho agraeix.

Així que en la meva experiència a Rústicos y Renegados vaig aplicar-me la lliçó: conscient de no tenir una veu perfecta segons els canons de Luis del Olmo, el meu fort era donar bona informació de la música que posava que, atenció, mai no procedia de discos promocionals, sinó de descobriments que feia un servidor.

Al llarg dels vuit anys que va durar el programa vaig tenir alguna sorpresa. No és que tingués molts oients (al menys, mai no m’ho van dir), però com el públic del country i aquests tipus de música és reduït i fidel, sí em van arribar alguns contactes, com el d’una noia que volia muntar una festa country amb el patrocini del programa, o un grup de bluegrass que va actuar en directe a l’estudi. Fins i tot vaig aconseguir que es parlés del programa a llocs tant “elitistes” i “moderns” com El País de las Tentaciones (l’any 1996), com es pot veure en el retall adjunt de dalt, al costat de la promo de l’emissora.

I per què vaig deixar de fer el programa? Molt senzill: durant aquests 8 anys no vaig cobrar ni un duro (bé, només al final unes testimonials 5 mil peles al mes, crec recordar), i em vaig sentir com quan portes molts anys amb una parella i la vostra relació no va enlloc. Si ets un becari, no et toca més remei que aguantar, però jo ja tenia una edat, i el temps que em treia la preparació i la gravació del programa deixava de fer altres coses per les quals sí em pagaven. Va ser doncs un acomiadament amistós, però sentia que ja havia complert un cicle. Si m’haguessin fet una oferta econòmica important potser la cosa hauria canviat.

Durant l’època de Rústicos y Renegados també vaig tenir el projecte de fer un portal basat en els continguts del programa, anomenat Yi-haa. M’hi vaig posar intensament durant uns mesos, però després el vaig deixar. Una llàstima, perquè em vaig avançar a tota la moda actual de l’Americana. Aquí podeu veure com era la portada d’aquesta (per avui) morta web.

El setembre de 2002 vaig fer una maqueta en castellà i una altra en català del programa, i la vaig enviar juntament amb una explicació del programa i el meu currículum a totes les emissores de Barcelona (bé, a Radio Taxi no). Encara espero alguna resposta.

20/2/08

la bellesa en la distància d’Alela Diane

Quina casualitat. Fa un parell de dies parlava de les entrevistes telefòniques i la poca gràcia que em feia fer-les, i ahir en vaig haver de preparar una a corre-cuita. La cronologia dels fets va ser la següent:

11.59: m’envia un e-mail el coordinador de redacció de Rockdelux i em diu que a les 18.30 del mateix dia (o sigui, ahir), hi ha un phoner amb la cantant nord-americana Alela Diane. I clar, em pregunta si la puc fer, perquè com vaig escriure la crítica del seu disc The Pirate’s Gospel...

12.55: arribo a casa del gimnàs (això és sagrat, i més quan tinc classe de bodycombat), llegeixo el missatge i responc que sí, que faré l’entrevista.

13.01: em passen un e-mail amb el número de telèfon de Los Angeles on he de trucar.

13.25: Envio la crítica del concert de Joe Henry que ahir vareu poder llegir aquí, això sí, en una versió molt més extensa que la que es publicarà a Rockdelux.

A partir d’aquell moment, comença una carrera contra rellotge per preparar l’entrevista amb Alela, només interrompuda per la parada per dinar.

18.00: Dono per bo el qüestionari de l’entrevista, i penso que aquesta és una d’aquelles vegades que maleeixo no haver-la pogut fer en persona. Perquè mentre buscava informació a la xarxa sobre la noia, m’he anat enamorant cada cop més d’ella: no només és el seu aspecte físic, d’una bellesa “inquietant” com alguns la descriuen, però amb una certa candidesa. Bé, el millor és veure la foto de dalt i jutjar un mateix. Però és també la seva música, arrelada en el folk més primitiu, i la seva manca de pretensions.

18.30: Truco al número de Los Angeles i em surt Alela a l’altre costat. Li dic bon dia i ella em pregunta si aquí és per la tarda. Li dic l’hora i ella em diu que s’acaba de llevar. Bé, l’entrevista dura uns vint minuts (per primer cop acabo amb totes les preguntes del qüestionari, perquè no s’estén massa amb les respostes), i la conclusió és que l’Alela és molt simpàtica, tot un encant. I encara lamento més no haver-la pogut fer en persona. Sí, ja sé que només té 24 o 25 anys i podria ser la meva filla, però què hi farem... Ara, tenint en compte el nerviós que m’he posat per telèfon (pronunciant l’anglès pitjor que mai), ja m’hauria agradat veure el que m’hagués passat si l’hagués tingut davant meu...

En fi, perquè comproveu que no exagero, aquí podeu veure l’Alela en una breu entrevista:

I aquí la podeu veure interpretar en directe la cançó Pirate’s Gospel:

Per cert, suposo que l’article amb l’entrevista es publicarà a Rockdelux el mes d’abril.

19/2/08

la guerra civil de la parella segons Joe Henry

Desenganya’t. Per molt que ho intentis i ho desitgis, saps que aquella noia que tant t'agrada mai no caurà en els teus braços. Encara que és probable que en el camí a la recerca d'aquesta dona perfecta et trobis a algú molt millor. Desenganya’t també si esperes veure actuar a la teva ciutat al teu admirat Tom Waits: és més probable que es geli l'infern abans que el cantant de veu rovellada vingui per aquestes terres. Però com amb les dones, no descartis conèixer a algú que et faci somiar com l'autor de Swordfishtrombones.

Comparar Joe Henry amb Waits és el recurs fàcil. Tots dos han begut de les mateixes fonts: els gèneres d'arrel Americana – country, folk, jazz, blues, soul - , el cançoner de Tin Pan Alley, el cabaret… Encara que hi ha una petita diferència: el segon no només ha begut, sinó que s'ha embriagat amb aquestes fonts, fins a arribar al deliri alcohòlic.

Henry representa tot l'oposat, el que hauria estat Waits si no s'hagués passat al costat fosc, si no hagués macerat la seva veu en licors d'alta graduació, si no s'hagués convertit en el penós protagonista de les seves pròpies cançons. I això es nota més en directe que en disc, com va demostrar en el cicle Caprichos de Apolo.

L'excusa era presentar el seu recent Civilians, un treball en el qual compta amb col·laboradors com Bill Frisell, Grez Leisz o Van Dyke Parks, i que en viu defensa acompanyat només pels magnífics Jay Bellerose (bateria) i David Piltch (contrabaix), ambdós també presents en els crèdits del CD. Aquesta mínima formació permet a Henry despullar les seves cançons i ressaltar la seva bellesa.

En un ambient intimista a la llum d'un piano il·luminat amb espelmes, alternant-lo amb un parell de guitarres acústiques, el cantant de Carolina del Nord va interpretar gran part del repertori de Civilians: l'atmosfera vodevilesca de Civilians, la lletania de Civil War, el rhythm & blues desdibuixat de Time Is A Lion, l'exercici d'inflexions soul de You Can’t Fail Me Now (escrita amb Loudon Wainwright III per al film Knocked Up), l'excelsa balada digna d'un Cole Porter I Will Write My Book (només amb guitarra, sense el gir ragtime que té en el disc), o aquell God Only Knows que va compondre per a Mavis Staples encara que ella va respondre amb un “I Don’t Think So”.

Henry també va abordar temes dels seus àlbums anteriors: de Tiny Voices (2003) va rescatar This Afternoon, Sold i Flag (escrita després de l’11-S, sobre “el perill de confondre patriotisme amb nacionalisme”); de Fuse (1999), Like She Was A Hammer i Fuse; i de Trampoline (1996), la cançó que li dóna títol. Però les sorpreses van arribar amb el record de Scar (2001): primer amb el Stop amb aires de tango que va escriure per al seu cunyada Madonna* (i que ella va convertir en Don’t Tell Me), i finalment, amb l’Edgar Bergen en el qual va incrustar un fragment de I’ve Got You Under My Skin.

Lluny d'etiquetes i estils, Joe Henry és més que un Tom Waits d'un univers paral·lel, i la seva música, carnosa com la de John Hiatt, Elvis Costello i T-Bone Burnett, posseeix la mateixa grandesa d'un Gershwin o un Porter, com un apassionat retrat de la vida on el polític es confon amb el personal, la guerra civil es desencadena en parella i la teva noia pot resultar, de vegades, tan aterridora com el teu país.

La llista sencera de cançons del concert:

Civilians Scare Me To Death
Civil War
Time Is A Lion
You Can’t Fail Me Now
This Afternoon
I Will Write My Book
Sold
Stop

Like She Was A Hammer
God Only Knows

Fuse
Trampoline
Flag
Edgar Bergen/I’ve Got You Under My Skin

Per a tots aquells que no poguéssiu anar al concert de l’Apolo, aquí podeu veure Joe Henry en una actuació del passat 12 de febrer al Paradiso d’Amsterdam, on pràcticament va interpretar el mateix repertori.

*NOTA: Joe Henry està feliçment casat amb Melanie Ciccone, germana de Madonna. A part de Don’t Tell Me, va col·laborar amb ella a la cançó Jump de Confessions on a Dance Floor. Una relació ben curiosa per a un cantautor com Henry.

18/2/08

el telèfon, eina de treball o tècnica d’espionatge?

En un missatge anterior ja vaig parlar del tema de les entrevistes amb els músics. Em vaig deixar una cosa: les meves preferències sobre el tipus d’entrevista. Què vull dir amb això? A veure, normalment les discogràfiques t’ofereixen tres tipus d’entrevista: presencial, per telèfon (el que tècnicament anomenen com un “phoner”), o per e-mail (aquesta modalitat és relativament més recent).

En el meu rànquing de preferències, no cal dir que la que més m’agrada és la presencial, perquè tens l’artista davant teu, i aquest aspecte visual (com va vestit, com es mou, quina cara posa segons les preguntes, etc.) també et pot ajudar a l’hora d’escriure un article. Per no parlar de la possibilitat de deixar anar la meva faceta de fan fatal (si es dona el cas) perquè em signi els seus discos. Aquest és el tipus d’entrevista que més vegades he fet al llarg de la meva carrera.

En el segon lloc del rànquing, la meva preferida és la feta a través d’e-mail. Sí, ja sé que aquí el contacte encara és més fred, i que ningú no m’assegura que sigui l’artista el que respon (potser ho fa un paio de la discogràfica en el seu lloc). Però què hi farem, la trobo molt còmode. Només té un problema: no a tothom li agrada escriure tant com a mi, i per això, per molt bones que siguin les preguntes, no tothom es presta a escriure grans textos i més aviat pot limitar-se a respondre amb una o dues frases. Que jo recordi, per e-mail només he fet dues entrevistes, curiosament amb cantants d’Americana: Laura Cantrell i Neko Case (a la foto superior).

Per últim, les entrevistes que menys m’agraden (i malauradament, són les que més ofereixen les discogràfiques) són les telefòniques. D’aquestes potser n’hauré fet unes deu (o potser no hi arriben), i crec que la primera va ser amb la canadenca k.d.lang, quan encara gravava discos de country. I quin són els motius pels quals no m’agraden els phoners? El primer és més aviat psicològic: tot i que amb l’anglès em defenso més o menys bé, perdo una mica la confiança en les meves possibilitats en una conversa telefònica. El segon és tècnic: la parafernàlia que has de muntar per poder gravar l’entrevista.

Fa pocs dies em van proposar entrevista la cantant nord-americana Mavis Staples (a la foto inferior) per a Rockdelux... per telèfon. La qüestió és que vindrà a actuar al proper festival Blues & Ritmes de Badalona el 25 d’abril, i la revista vol publicar-la en el número d’abril (suposo que per animar la gent que vagi al concert). Així que com darrerament la feina no em sobra, vaig acceptar.

Fins ara, per a gravar les entrevistes telefòniques utilitzava un mètode molt cutre: connectava un vell contestador Panasonic que permetia enregistrar en una cinta de cassette. El problema és que, per raons que desconec, cada cinc o deu segons emetia un pip que enterbolia el so.

Així que vaig pensar que havia arribat l’hora de canviar de mètode. Sabia que existien aparells específics per gravar entrevistes telefòniques. Ara només em faltava trobar-los. A través d’una recerca amb el Google, vaig descobrir sorprès que la majoria de llocs on venien dispositius d’aquest tipus era a les anomenades “botigues per a espies”. O sigui, que el que jo necessitava per a treballar era utilitzat per a fer espionatge o com a element de protecció.

Com no en treia l’aigua clara, vaig optar per preguntar-ho a la llista de correu del Grup de Periodistes Digitals (GPD). Per sort allí vaig trobar la solució. Vaig descartar la possibilitat d’utilitzar la telefonia via internet amb Skype i un programa anomenat Pamela, perquè reconec que encara no he provat aquest sistema alternatiu de trucades, però si la proposta d’una companya que em donava els links de dues botigues on line on comprar un senzill i barat dispositiu que permet connectar una gravadora. Bé, m’estalvio els detalls tècnics. La qüestió és que el trasto aquest funciona, i m’ha evitat haver de treure de l’armari el vell contestador Panasonic i, sobre tot, el sorollet de fons.

Ara he recordat el tercer motiu pel qual no m’entusiasmen els phoners: la incertesa. A vegades et diuen: et trucarem nosaltres al número que ens diguis. Llavors esperes tranquil·lament a casa a que soni el telèfon, resant perquè a la mateixa hora prevista no et truqui un comercial pesat per oferir-te passar-te a Tele2 o qualsevol altra xorrada. El més surrealista que em va passar una vegada va ser amb el grup G. Love & Special Sauce. Van venir a un festival (crec que era el FIB, no ho recordo bé), i m’havien de trucar: sí, ho van fer, però era el paio de la discogràfica per dir-me que els havia perdut i no els trobava!!!

L’altra opció és que et donin el número de telèfon i truquis tu. Això és com una ruleta russa, perquè encara que saps que el número és correcte, no saps a on truques: a un hotel, a les oficines d’una discogràfica, a una casa particular? Et sortirà directament l’artista, o primer hi haurà un intermediari o el recepcionista? I tot això encara et posa més nerviós.

Amb el cas de Mavis Staples, i com no em van aclarir d’on era el número on havia de trucar, vaig decidir fer indagacions. Primer, segons el calendari de la gira de la cantant, aquell dia no tenia concert (ni els dos anteriors ni els dos posteriors). Per tant, la possibilitat que fos a un hotel es reduïa. Segon, en una d’aquestes webs on poses un número de telèfon i et diu a qui pertany i a on viu, vaig descobrir que era una línia fixa de Chicago. Deducció: era el número de la casa de Mavis, ja que viu a aquella ciutat.

En fi, no cal dir que va ser ella la que em va respondre al telèfon, i que l’entrevista va anar força bé. Per a mi era un honor parlar amb una dona que ha conegut i ha treballat amb tres personatges als quals admiro per diferents motius: Martin Luther King, Prince i Ry Cooder. A més, resulta que va a la mateixa església que Barack Obama. I no només això, va estar a punt de col·laborar amb Chuck D de Public Enemy.... però tot això ja ho llegireu al número d’abril de Rockdelux.

15/2/08

la nit que vaig signar un autògraf en nom de Steve Earle

Una recomanació per aquest cap de setmana: el concert de Steve Earle i la seva companya Alison Moorer a la sala Bikini, el dissabte dia 16 de febrer.

Cantautor polèmic, activista anti pena de mort, ex addicte a l’heroïna, ex convicte, veterà de sis divorcis, actor i escriptor, i profundament crític amb la política de Bush, Earle és un artista al que val la pena veure, ni que sigui una vegada a la vida.

Per aquí ha vingut diverses vegades i en formats diferents, sol o amb banda, acústic o elèctric, més orientat al folk o al rock. Vaig tenir la sort de veure’l el 14 d’agost de 2003 a un lloc tant pintoresc com la Lonja Medieval de Sos del Rey Católico (Saragossa), en la seva primera gira per l’estat espanyol que només passava per aquell poble i també per Bilbao.

Tot i que estic enamorat de Bilbao en particular i d’Euskalerria en general, quan em vaig assabentar que Steve venia, vaig decidir anar a veure’l a Sos, un poble que els cinèfils recordaran perquè allí Luis García Berlanga va rodar la seva pel·lícula La vaquilla. Vaig pensar que seria millor (i més autèntic) veure’l en un indret com aquell que en una sala de concerts normal. A més, Earle actuava en el marc d’un festival que fan allí tots els estius anomenat Luna Lunera i que reuneix cantautors de tota mena.

I no em vaig equivocar. En primer lloc, el concert es va celebrar a hores raonables, a les onze en punt. Després, el lloc era una meravella: a l'aire lliure, l'escenari en un edifici històric, graderies per a veure el concert asseguts (com ha de ser en un concert d'aquestes característiques), so perfecte, agradable brisa d'estiu, etc.

L’excursió a Sos va estar plena d’anècdotes. Aquí en recullo unes quantes:

1. Loquillo va veure el concert d’Earle en el backstage i després es va fer les fotos de rigor al costat del nord-americà. Que ningú pensi malament: el Loco estava a Sos per a participar en el festival Luna Lunera i, d’altra banda, diu molt al seu favor veure’l com a espectador: demostra que té molt bon gust i que escolta música, a diferència de la majoria d’artistes de l’estat espanyol, que rarament van a concerts i només coneixen els discos dels seus companys de segell.

2. L'endemà, al migdia, Steve passejava per la plaça de l'ajuntament de Sos, com perdut, observant als nens que jugaven i somrient. Si no fos perquè sabia qui era, semblava el “tonto del poble”. La casualitat va fer que un grup d'amics i jo ens trobéssim en una taula del bar de la plaça, i com no quedaven taules lliures i Earle mirava contínuament com si esperés que alguna es buidés, el vam convidar a prendre alguna cosa amb nosaltres, i va acceptar: cafè amb llet i aigua amb gas.

Vam poder conversar amb ell prop d'una hora, i va ser molt interessant: ens va parlar del nou CD i DVD (Just An American Boy), en el qual s’incloïa una cançó del seu fill Justin (l'única gravada en estudi), al costat de monòlegs sobre temes polítics, el bonus que realment feia interessant al disc, perquè en realitat es tractava d'una espècie de grans èxits en directe complementari al documental d'Amos Poe; de la pròxima edició del seu llibre de relats en castellà (Rosas de redención, publicat per Gamuza Azul), moment que va aprofitar per a queixar-se de com n’és de lenta a vegades la indústria editorial; dels seus fills i especialment de la carrera musical de Justin (segons ell, una meravella, al que ha ajudat produint-li un disc: “toca millor la guitarra que jo, i a més és més atractiu”); de la novel·la que està escrivint, I’ll Never Get Out of This World Alive, sobre un suposat metge que acompanyava a Hank Williams (de fet, va confessar que aprofitaria els seus dies a l’estat espanyol per escriure); del seu canvi d'aspecte físic (s’havia aprimat, havia perdut pèl, portava ulleres de disseny modern i s'havia afaitat la barba, cosa que confessa fer cada any, encara que va prometre tornar a deixar-se-la); d'un concert que havia de fer a Badalona en aquella gira, però que finalment es va frustrar; del seu fugaç pas per Barcelona fa anys, camí de Mallorca on havia de ser entrevistat per la BBC; de la seva infància en una ciutat on la majoria parlava espanyol, San Antonio, d'on li ha quedat el record d'alguna paraula; de les seves arrels irlandeses i els seus viatges a Irlanda, explicant històries de mariners i pescadors, i del descobriment d'Amèrica – la teoria que un mariner irlandès va arribar abans que Colom, i que va trobar a Irlanda el testimoniatge d'aquest viatge en un diari o alguna cosa similar que es conserva en un museu...

Earle també va mostrar interès pel poble de Sos i la seva arquitectura; es va queixar d'haver d'actuar al dia següent a la una de la nit a Bilbao ("m'avorreixo, a més ja no bec”). I clar, també va exposar algunes idees polítiques: li vam preguntar per què en el concert va dir que "tinguéssim cura dels sindicats", i això va dur a una llarga explicació en la qual va arribar a destacar la importància de les associacions de consumidors... En fi, en qualsevol cas va demostrar tenir el cap molt bé moblat. Alguns tics nerviosos, com el fet d'encendre l'encenedor de forma compulsiva, eren potser els darrers rastres de les seves addiccions, a més de la seva incontinència verbal, que em van recordar Willy DeVille, un altre ex de tot l’imaginable.

3. El moment freak de l’estada a Sos el vaig protagonitzar jo mateix. Després del concert, i quan era a un bar, un individu una mica begut em va confondre amb Earle i, malgrat que li vaig jurar i perjurar que no era ell, em va fer signar el programa del concert com si fos Steve, perquè estava en joc el seu ligue per a aquella nit. Així que vaig signar com imaginava que podia fer-ho Steve Earle, i més tard vaig veure al tipus acompanyat d'una rossa. Almenys la meva petita mentida li va servir per dormir calent aquella nit.

4. Més moments freaks: el matí del dia del concert, prop de la Lonja Medieval, voltava un tipus d'aspecte molt semblant a l’Earle de les últimes fotos d’aquella època (barbut, panxut, etc), trontollant com si estigués tocat per algun tipus de substància. Naturalment no era ell, va ser només una coincidència, encara que a la nit va acudir al concert com espectador.

5. I per acabar, una de l’España profunda: Earle i el seu equip s’allotjaven en el Parador Nacional de Sos. A la recepció, un guàrdia civil (l'únic del poble) es queixava que el cotxe del “grup de rock” (sic) obstaculitzava el pas, i que havien d'avisar-los perquè el retiressin.

Quan al concert, Earle va escollir la via difícil del cantautor, amb l'única companyia de guitarres acústiques, harmònica i mandolina. A la Lonja Medieval, va obrir amb I Feel Alright, una declaració de principis per si algú encara ho dubtava. Durant aquella nit memorable van sonar Christmas In Washington, Ft Worth Blues (fosa amb el Rex’s Blues de Townes Van Zandt), Hometown Blues, Goodbye, Valentine's Day, John Walker's Blues, Guitar Town, The Devil’s Right Hand, Copperhead Road i moltes més.

En definitiva, una generosa i representativa mostra de tota la seva obra, amb un brillant desplegament de country, rock, folk i bluegrass com mai s'havia vist per aquestes terres. I un públic entusiasmat (corejant amb tota la seva ànima l'I Ain’t Never Satisfied, suplicant el Billy Austin), i un Steve sorprès pel fervor dels espectadors. Per cert, que la revista Rockdelux va escollir aquesta actuació com el millor concert internacional del 2003.

En els temps que corren, la veu de trobador emprenyat de Steve Earle és més oportuna que mai. I encara que en els seus concerts a l’estat espanyol moltes vegades no es prodigui amb els discursos, n’hi ha prou amb el seu magistral cançoner, el seu tarannà compromès a l’estil d’un Woody Guthrie del segle XXI, amb la força d'un Neil Young i el carisma d'un Springsteen.

14/2/08

la millor revista de música no parla de psiquiatria

Un dels petits plaers de la meva vida, és a dir una d'aquestes coses que posaria en la llista d'"el que m'agrada", és rebre correu convencional (no em refereixo als emails, amb els quals també gaudeixo). I sobre tot això em passa quan cada tres mesos m'arriba No Depression, per a mi la millor revista musical que pot trobar-se avui dia. Que consti, és només la meva opinió personal com afeccionat a la música, no pretenc convèncer ningú ni fer una d'aquestes recomanacions que van a missa inflant el pit i fent-me el xulo com si hagués descobert la cura del càncer. Sí, ja sé que els mitjans estan plens de personatges així, però jo no sóc un d'ells.

Anem al gra: a pesar del seu nom, la revista no és el butlletí del col•legi de psiquiatres freudians, sinó la primera publicació que va emprar el terme Americana. El nom de la revista també té la seva història. El 1990, una banda anomenada Uncle Tupelo va editar el seu debut, No Depression, on barrejava l’energia punk amb les balades acústiques de sabor country. De fet, el títol era una versió de No Depression In Heaven, una cançó dels anys 30 de la mítica Carter Family.

Pocs anys després, l'expressió no depression va donar nom a un fòrum d'internet, i el 1995 sortiria la publicació amb aquest nom. Per extensió, durant un temps es va aplicar aquesta denominació al creixent moviment del country alternatiu, al costat d'altres etiquetes: country insurgent (encunyat pel segell de Chicago Bloodshot), alt. country o Americana.

No Depression és la Bíblia del moviment, i en les seves pàgines s'han pogut llegir articles sobre un ventall molt ampli d'artistes: de tex mex (Flaco Jiménez), de rhythm & blues (Dr. John), de gospel (Holmes Brothers), de bluegrass (Alison Krauss), de rock (The White Stripes), de soul (Al Green), de jazz (Cassandra Wilson) i fins i tot de hip hop (Michael Franti).

A No Depression també han aparegut figures venerades per les revistes de tendències “modernes” (Devendra Banhart, Josh Rouse) i veterans inqüestionables (Neil Young, Warren Zevon, John Hiatt, Tom Waits), al costat de clàssics del country (Johnny Cash, Loretta Lynn).

La mostra no es limita a artistes ianquis, sinó que també inclou a britànics (Billy Bragg, Graham Parker, Joe Strummer, Elvis Costello) i australians (Nick Cave). I si afegim que personatges tan diversos com Norah Jones, Solomon Burke i Elliott Smith han estat distingits en la categoria de Disc del Mes, queda demostrat el caràcter integrador de la publicació i, per extensió, de l'Americana.

Què per què m'agrada No Depression? Doncs perquè parla dels artistes que a mi m'interessen, perquè no margina (només deixa fora el que no té qualitat), perquè no segueix les modes, perquè no té una estètica moderna ni pretenciosa que ofengui pel seu esnobisme, i perquè em recomana bons discos. Es pot demanar més?

13/2/08

gràcies, Tony Silver, el hip hop et trobarà a faltar

Si dic que el passat cap de setmana va morir Tony Silver, probablement la gent es quedarà igual. Qui? Potser si aclareixo que va ser el director de Style Wars, algú sabrà de què parlo.

Estrenat el 1983, Style Wars està considerat el primer i millor documental sobre els inicis del moviment dels graffittis i el hip hop a Nova York. Quan la majoria de gent veia aquest estil com una mostra de vandalisme, i creia que el rap només era una moda efímera o una cançó de l’estiu més, Silver va arriscar-se a documentar el fenomen i es va convertir en un visionari, en retratar el que possiblement es pot considerar com el darrer i més influent dels moviments artístics contemporanis.

Per a portar endavant el projecte de Style Wars, Silver va treballar conjuntament amb el fotògraf Henry Chalfant, coproductor del film. I aquí és on comença la meva història.

L’any 1985, l’Institut d’Estudis Nord-americans (IEN) de Barcelona va muntar una mostra titulada Hip Hop. Urban Folk Culture USA, un programa d’activitats multimèdia per donar a conèixer aquest fenomen cultural urbà nascut als carrers de Nova York que abastava aspectes com el rap, el graffitti, i el breakdance.

Al llarg de quinze dies, aquesta iniciativa va oferir conferències (entre elles, la de l’antropòloga Barbara Kirshenblatt-Gimblett i la del locutor i raper Gary Byrd), exposicions de fotografies i projecció de vídeos i documentals.

En aquella època, jo ja coneixia el rap a través del disc de Grandmaster Flash & The Furious Five The Message, publicat (encara que sembli mentida) a l’estat espanyol el 1982. Per tant, quan vaig veure anunciada la mostra de l’IEN, vaig decidir anar-hi.

D’entrada, em va sorprendre la poca assistència de públic. On eren tots aquells nens que feien breakdance i començaven a pintar graffittis a les nostres ciutats? On eren els rapers del futur, aquells representants del hip hop fet aquí que ara presumeixen d’autèntics?

Sigui com sigui, vaig assistir a les diferents conferències i projeccions, però vaig tenir molta sort. El primer dia, i encara no sé com, vaig fer-me amic de dos dels convidats que havien vingut expressament des dels Estats Units: un era el grafiter Lee Quinones, conegut com a Lee, un paio que va començar pintant vagons de metro i va acabar exposant les seves obres a galeries d’art. L’altre era el fotògraf Henry Chalfant, el coautor del documental Style Wars, que es va projectar en el cicle. A més, també es presentava una exposició de les seves instantànies.

La qüestió és que la primera nit vam acabar un grup integrat pel director de l’IEN (John S. Zvereff), Quinones, Chalfant, una noia que també havia anat a la mostra i un servidor, recorrent els bars de tapes dels carrers de darrera de Correus.

No cal dir que Quinones i Chalfant van quedar encantats amb les patates braves, el jamón canario i les altres exquisideses dels bars que vam visitar, i es van mostrar com excel·lents persones. El grafiter encara conservava el seu caràcter de noi sorgit de barri conflictiu, una mica sorprès i aclaparat per l’èxit que ara tenia, mentre que el fotògraf era el típic intel·lectual novaiorquès, molt afable i gens pedant. De fet, durant un temps vaig estar cartejant-me amb Chalfant, i fins i tot em va enviar el meu primer llibre sobre la cultura hip hop, Fresh. Hip Hop Don’t Stop (1985), de Nelson George i altres. En aquella època en la que no hi havia internet, ni Amazon, ni llibreries com FNAC, aconseguir una obra com aquella era tot un prodigi!

Per cert, amb motiu de la mostra, l’IEN va editar un petit catàleg on, a part de les biografies dels participants i de les fitxes dels vídeos projectats, s’incloïa una bibliografia i una discografia i, potser el més interessant (estem parlant de 1985!!!!), un lèxic de termes de la cultura hip hop.

Tornant a Style Wars, la versió original del documental durava uns 70 minuts. Recentment, va sortir una edició de luxe amb dos DVD: a més de la pel·lícula, incorporava més de tres hores de material inèdit amb entrevistes actualitzades amb rapers i grafiters i moltes coses més.

Considerat el clàssic per excel·lència del documental sobre el hip hop, Style Wars va provocar després la realització d’altres títols com Wild Style o, ja passat per l’òptica de Hollywood, Beat Street, però ja eren visions més edulcorades del fenomen. Com diu el raper KRS-One, “tothom que vulgui entendre de què va el hip hop necessita veure Style Wars”. Per cert, ja m’agradaria saber quan dels actuals rapers, grafiters i b-boys de casa nostra l’han vista. S’admeten apostes?

Unes darreres recomanacions: la web oficial de Style Wars, una meravella que ha guanyat diversos premis, i també el seu espai a MySpace.

D’altra banda, a YouTube també podeu veure aquesta entrevista amb Tony Silver:

I, finalment, en el servei de vídeos de Google podeu veure tot el documental Style Wars (la seva versió de 70 minuts):

12/2/08

qui vigila als vigilants, qui critica als crítics?

Si avui és dimarts, avui toca Telemonegal a BTV. Per a mi, és l’únic programa de televisió que aconsegueix treure’m de polleguera després de 59 segundos de TVE-1 (especialment amb els acòlits del PP i els ultres de la COPE i La Razón).

Segueixo la columna de Ferran Monegal a El Periódico des que va començar a fer-la, i he de reconèixer que al principi el seu estil no em va agradar, perquè el llistó estava molt alt (amb antecedents com Ramon Miravitlles o Manuel de Luna qui, per cert, va ser company meu de classe a la facultat de Ciències de la Informació, com a alumnes del gran Josep Maria Baget). Però poc a poc m’he anat acostumant als seus tics, tot i que no sempre coincideixo amb les seves opinions.

Però bé, anem al gra: el programa de Monegal es basa en una gran fal·làcia: la suposada intel·ligència del públic que mira la televisió. Si això fos veritat, ¿com s’explica el fracàs d’audiència d’excel·lents sèries com Vientos de agua a Tele 5, i el triomf de tot el contrari? Els números (de les audiències) canten, i això és una data objectiva. Potser els espectadors de Telemonegal són diferents i més intel·ligents del normal, però “visto lo visto”, això no és així. Ja ho deia Jordi Estadella quan es preguntava quins programes, quins discos i quines pel·lícules eren número 1 a l’estat espanyol... amb això està tot dit, tenim el que ens mereixem, i si existeix l’anomenada tele-escombraries, és perquè la majoria de la gent la mira.

Com molts altres que ell mateix critica, Monegal ha caigut en el parany d’una de les llegendes urbanes que s’ensenyen a la facultat de periodisme, la participació del públic, tant perillosa com allò de l’interès humà (que ha degenerat en els espais tipus El diario de Patricia). Com en el futbol, qualsevol persona es creu autoritzada per fer comentaris sobre la música, el cinema i la televisió. Tothom és un entrenador en potència, tothom és un programador de televisió en potència, i en el fons no aporten cap idea intel·ligent.

Amb això vull dir que la participació a Telemonegal es queda com un simple element decoratiu, per molt que ho anunciï a bombo i plateret, perquè ningú no diu res realment interessant ni trencador. La crítica (de qualsevol mena) no deixa de ser una opinió subjectiva, però sempre es basa en referents, en un background que no tothom té.

Per això estic en contra de les associacions d’espectadors i similars, perquè el seu criteri sempre és exagerat. Només fa falta observar els casos en que aquestes associacions s’han queixat per determinats anuncis o programes de TV: la majoria són ridículs, amb arguments puerils i agafats pels pèls. La susceptibilitat dels espectadors i de determinats col·lectius està arribant a uns límits que censura la creativitat de guionistes i creatius publicitaris.

El segon punt és que he comprovat amb horror com, al llarg de les setmanes, Monegal està agafant els pitjors tics de tot allò que tant critica:

- La reiterada referència a la xifra del cost del programa és una “muletilla” tant irritant com quan Xavier Sardà recordava cada nit la seva audiència milionària.

- Les preguntes que fa basades en informacions “del què els meus espies m’han dit”, lluny del rigor periodístic s’apropen més al groguisme d’Aquí hay tomate.

- La tan criticada “teoria de l’impacte” dels informatius també la utilitza en les seves entrevistes, quan manipula deliberadament (ja sigui a través del muntatge o de l’elecció de les imatges) els fragments que utilitza per desacreditar o atacar al convidat.

- El seu protagonisme a les entrevistes (especialment quan troba algun contrincant dur) l’està convertint en el “Pedro Ruiz de la mossegada”. No es pot portar a algú a un programa per deixar-lo verd i, el que és pitjor, no deixar que es defensi. En símils pugilístics, està vist que davant un convidat amb caràcter i idees clares com pugui ser l’Albert Om o l’Alfons Arús, el Monegal no aguanta ni un assalt, i la manera que té de sortir-se’n és mossegar l’orella com va fer el Tyson, interrompre al convidat i no deixar-lo parlar, limitant-se a repetir els arguments demagògics que evidencien la seva manca de fons i de tècnica. En una paraula: perd els papers.

- Lligat a això, el programa s’hauria de dir Monegal y sus muñecos, perquè el que l’interessa és que els convidats només parlin quan ell vol o diguin el que vol sentir. Per no parlar del públic del plató: quin sentit té que surti un paio per dir que el programa de Patricia és fastigós? És aquest el minut de glòria que es mereix? És una mostra de la intel·ligència i del rigor crític dels seus espectadors, expressar una cosa tan òbvia com aquesta? Quin valor aporta al programa donar la paraula a gent que es limita a repetir el que el presentador pensa i repeteix setmana rere setmana, si no és reforçar el seu ego?

- I queda el tema de la propaganda, de la sinèrgia, i de la publicitat encoberta. Si es mirés els grans late shows de la televisió nord-americana (Jay Leno, Jon Stewart, etc.), veuria que el 99% dels entrevistats són actors, escriptors, músics, periodistes o polítics que tenen alguna cosa per vendre (un llibre, una pel·lícula, un disc, un ideari, etc.). I en aquestes entrevistes s’acostuma a parlar 1 minut del producte a la venda, i la resta es basa en preguntes més aviats personals i anecdòtiques, més enllà de les entrevistes a fons. Els nostres late shows estan a anys llum dels americans, i el nostre star system és penós si el comparem, però no és just criticar l'Andreu Buenafuente quan fa conyetes en una entrevista amb Ben Gazzara perquè el Jay Leno probablement fa el mateix. Una altra cosa és que el Leno és molt millor i , malgrat la lleugeresa, sabrà treure-li punta. I ja que parlem de propagandes i promocions, ¿no és Telemonegal una propaganda de les columnes de TV de Monegal a El Periódico, i a l’inrevés?

I per últim, és un costum molt lleig criticar a les persones que no són davant per defensar-se (encara que tampoc no podrien, com ja he explicat abans). La razzia particular contra Mercedes Milà, Patricia i tots els altres personatges que reiteradament ataca, cada cop perd més força, per repetitiva i evident.

Però aquestes no són les úniques coses que em posen dels nervis quan miro Telemonegal. N’hi ha més:

1. Són lamentables els errors que setmana darrera setmana comet quan parla d’alguns programes, i és del tot imperdonable en una persona que pretén dedicar-se a la crítica confondre canals de televisió, noms de programes i de persones. Li donaré el benefici del dubte i pensaré que aquests errors són fruit del directe.

2. Està molt bé que critiqui alguns programes per emetre imatges escandaloses, escatològiques o que puguin ferir sensibilitats. Però una cosa és parlar-ne en un diari i descriure-les, i l’altre és tornar-les a emetre, i a més, congelar les imatges en la pantalla mentre critica al programa de torn. Això no és caure en el mateix pecat que tant condemna, i a sobre recrear-s’hi?

3. Les seves preteses mossegades s’estan quedant en pessics. Moltes vegades ha perdut ocasions d’aprofundir en temes que haguessin merescut més atenció. Per exemple, en el cas del Pitu Abril i la informació esportiva, va perdre l’oportunitat de preguntar per què els locutors esportius són tan cridaners, o per què utilitzen alegrament mots en anglès, o per què són tan tendenciosos, especialment en alguns mitjans catalans.

4. D’altra banda, també me n’he adonat que tant en els seus articles en el diari com a la televisió gairebé mai no critica programes de BTV, el qual no deixa de ser sospitós. ¿Hi ha alguna mena de “pacte de no agressió” per no criticar els espais de la mateixa cadena? I això de dir que “només parlem de cadenes que es veuen a tot arreu” no em serveix, ara que gran part de programes de BTV es veuen a tot Catalunya a través de la Xarxa de Televisions Locals.

En resum, que moltes vegades seria d’agrair que presentés el programa el seu canari Papitu, que sembla tenir millor esperit crític i més sentit de l’humor.

La crítica no només ha de ser destructiva: ha de destacar els valors positius i fer descobrir coses que potser la gent no veu, i també ha de condemnar els valors negatius, però no es pot basar només en això últim. Perquè si no, es converteix en una xarlotada com el programa que feia Deborah Ombres a MTV España, on presentava videoclips desqualificant els artistes, o en una arenga demagògica com el programa de Jiménez Losantos a la COPE.

No m’agrada la paraula "crític", prefereixo la de "comentarista" (i no sóc l’únic d’aquesta professió que renega de la primera denominació). El mot "crític" està massa sobrevalorat i denota una certa postura d’estar per sobre del bé i del mal que no comparteixo.

Fins i tot si féssim una accelerada anàlisi semiòtica de Telemonegal arribaríem a la conclusió que tot té un sentit: la iconografia del personatge dolent amb bigoti i celles amb punta, clàssica de les pel·lícules de cinema mut, i que el presentador encarna; per no parlar de la careta de presentació amb el dit acusador (el J’accuse de Zola) o adreçat a l’espectador per reclutar-lo com els cartells del Tío Sam en la seva guerra contra la televisió; i el paisatge de fons (suposo que el Poblenou), entre industrial i desastrós (la TV és una indústria, la TV és una porqueria). Visca la manipulació!

I ara, després de tota aquesta argumentació, algú em pot dir: si tant dolent és Telemonegal, com és que li acaben de donar un premi Ciutat de Barcelona? Bé, dues cosetes: una, quan jo treballava a l’Sputnik també ens van donar aquest premi; i dos, l’èxit del programa consisteix en la seva excepcionalitat, en el fet de ser l’únic. Però això no garanteix la seva excel·lència, necessàriament.

I ara, al final d’aquest article, me n’adono que he caigut en el parany del Monegal: només he fet una crítica destructiva, parlant dels aspectes més discutibles i per a mi erronis del seu programa.

I és que la seva concepció apocalíptica de la crítica com a atac - tan simplista com la dels que consideren tota la publicitat com a propaganda (en el seu aspecte negatiu), sense tenir en compte que moltes vegades pot tenir molt d’art - es contagia.

11/2/08

jo de gran vull ser com el Hank Moody

Mai no he estat una persona d’aquelles que tenen herois a qui admirar o a qui imitar. Però les experiències dels darrers anys de la meva vida (personal i professional) i la bona salut de les produccions televisives nord-americanes m’han portat a trobar els meus herois... o més aviat antiherois, perquè tenen poc de convencional.

El primer és Earl Hickey (el de la butaca a la foto de dalt), protagonista de la sèrie My Name Is Earl, un penjat de l’Amèrica profunda amb el qual m’uneixen algunes coses. Interpretat per l’actor Jason Lee, un habitual de les pel•lícules de Kevin Smith, representa el típic perdedor, la persona que, com diria el blues, ha nascut under a bad sign, sota un signe fatídic, i és víctima d’un destí cruel que el porta a viure una vida de fracassos (amorosos, laborals, familiars i de tota mena).

El fil conductor de la sèrie és el que ell anomena el Karma: un cop descobreix que el destí es porta bé amb ell quan fa bones accions, Earl fa una llista per arreglar coses que ha fet malament durant la seva vida. Crec en el destí o karma o el que sigui, però de moment encara no tinc cap llista per arreglar males accions, perquè jo he estat sempre més aviat la víctima que rep els cops que el cabró que fa les putades.

El meu altre heroi actual és Hank Moody (el de la butaca a la foto de la dreta), el protagonista de Californication. D’entrada, em sembla genial el títol de la sèrie, tret de l’àlbum i la cançó del mateix nom dels Red Hot Chili Peppers. Una paraula que combina Califòrnia amb formicació, i que resumeix molt bé l’esperit d’aquesta producció. No és la única referència: un dels personatges, la secretària del representant de Moody, es diu Dani California (i casualment és una suicide girl, un interessant fenomen del que parlaré en un altre moment). El que passa és que al grup d’Anthony Kiedis tot això no li va fer massa gràcia i va demandar la productora Showtime.

D’altra banda, per a mi té un significat especial que el protagonista sigui David Duchovny, tenint en compte que jo era un freak d'Expediente X. I si tot això no fos prou, una sèrie que comença amb una escena a una església amb una monja que li fa una fel•lació al protagonista, enganxa per força. Aquí la podeu veure, dedicada a la conferència episcopal i a tots els bisbes espanyols:



Amb Hank Moody tinc alguna cosa en comú: és un escriptor en crisi creativa que subsisteix escrivint un blog. Bé, no sóc escriptor ni puc subsistir amb aquest blog, però entenc el seu estat d’ànim.

Ara bé, el que em diferencia totalment del personatge és que ell es passa el dia cardant, i en això és digne d’admiració. A més, té un entorn familiar que jo tampoc no tinc: una ex-dona i una filla adolescent que sembla una rèplica d’Emily The Strange. Per cert, que en aquesta pàgina es pot escoltar la banda sonora de Californication (amb èxits dels Rolling Stones, My Morning Jacket i Bob Dylan, entre d’altres).

En qualsevol cas, i per raons molt diferents Earl i Hank són els meus herois actuals: el primer, perquè em recorda la vida penosa que porto, i el segon, perquè és el que voldria arribar a ser.

Ah! I recordeu que avui el canal Fox emet els dos darrers episodis de la primera temporada de Californication. Esteu avisats...