La crítica (la d'aquí i la d'allí) sembla haver-se posat d'acord en carregar-se Little Honey (Lost Highway, 2008), el nou treball de Lucinda Williams. M’és igual: després del conyàs de West (Lost Highway, 2007), no havia escoltat res tan bo des de Car Wheels On A Gravel Road (Mercury, 98).
I la raó és senzilla: aquí hi ha més arrels i menys cantautorisme asèptic, més varietat de ritmes i menys lletanies amargades, més cançons a les quals clavar les dents i menys experiments.
Al gra: em venia de gust escoltar de nou l'expressiva i estripada veu de la cantant de Louisiana aplicada a country rock enèrgic i guitarrer de reminiscències dwightyoakamesques (Real Love), rock’n’roll brut d'alt octanatge (Honey Bee i el It’s A Long Way To The Top d’AC/DC), honky tonk amb tocs de rockabilly (Well Well Well), balades country (Circles And X's), blues (Tears Of Joy i el visceral Heaven Blues, amb metàl·lics cops de chain gang inclosos, una cançó que pot estar dedicada al cel però surt de les entranyes de la terra), i fins a preciositats com Little Rock Star, amb potencial spectorià d'haver tingut una producció ad hoc, i amb un perfecte equilibri entre l’austeritat folk i l’atmosfera malsana d’un David Lynch.
No m'oblido del magnífic Jailhouse Tears -a duo amb Elvis Costello, un dels convidats del disc a més de Matthew Sweet, Susanna Hoffs, Jim Lauderdale, Tim Easton i Charlie Louvin-, i que torna a aparèixer al final del disc en una versió alternativa sense Costello i amb un so molt més country, amb pedal steel inclosa.
Ho repeteixo: en el nou àlbum de Lucinda es pot clavar les dents a totes les cançons, i pot trobar-se molta xixa.
Aquí teniu la Lucinda en directe interpretant el Jailhouse Tears, però amb David Johansen en lloc d’Elvis Costello.
I aquí Real Love en el show de David Letterman el passat 2 d’octubre:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada