27/8/08

six strings down, un altre guitarrista al cel

Alpine Valley, in the middle of the night 
Six Strings Down, on the heaven-bound flight 
Got a pick, a strap, guitar on his back 
Ain't gonna cut the angels no slack 
Heaven done called another blues stringer back home

See the voodoo chile, holding out his hand
 
I've been waitin' on you brother 
Welcome to the band 
Good blues stringin', heaven-fine singin' 
Jesus, Mary and Joseph been lis'nin' to you playin' 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home

Albert Collins up there
 
Muddy an' Lightnin' too 
Albert King and Freddy playin' the blues 
T-Bone Walker, Guitar Slim 
Little Son Jackson and Frankie Lee Sims 
Heaven done called another blues stringer back home 
Lord, they called another blues stringer back home 
They called another blues stringer back home

Un retorn fugaç per a recordar Stevie Ray Vaughan, el millor guitarrista blanc de blues (només blues?) de la història, que va morir en accident d’helicòpter avui fa 18 anys.

A vegades el destí és massa cruel, i s'equivoca de víctima. Només així s'explica que mediocres com l’Eric Clapton segueixin vivint amb les seves cançons ploricaires.

Per cert, Six Strings Down és una cançó escrita per Jimmie Vaughan (germà del Stevie Ray), Aaron Neville i altres, dedicada al desaparegut guitarrista. El que podeu llegir a dalt és la seva lletra. I aquí podeu veure la seva interpretació en directe amb una formació estel·lar.


18/8/08

convertit en soci fundador de "No Depression"?

Ja vaig comentar fa temps que l’excel·lent No Depression – per a mi, la millor revista de música en general, no només d’Americana – havia plegat, al menys en la seva edició en paper.

També vaig explicar que en una carta ens comunicaven que els subscriptors es derivarien cap a una publicació similar. En el cas dels europeus, ens han passat a Maverick.

Bé, ja he rebut els dos exemplars d’aquesta revista britànica que em corresponien (juliol i agost) i la veritat és que, després de revisar-los, he decidit que no m’hi subscriuré.

L’explicació és ben senzilla: en primer lloc, en tractar-se d’una publicació anglesa, hi ha molts articles i crítiques de desconeguts artistes de country, folk i americana d’aquelles terres. Però potser el que més m’ha decidit és que no té el caràcter globalitzador que tenia No Depression: se centra més en el country pur i dur, i no parla d’artistes d’altres estils dels quals sí parlava la revista nord-americana. En definitiva, una decepció. Em volen donar gato por liebre, però no penso empassar-m’ho.

D’altra banda, aquest estiu he rebut una interessant carta de No Depression. A grans trets, explica que pensen renovar la web a partir de finals de setembre, amb blogs a càrrec dels seus editors, crítiques de discos i de concerts, notícies, articles i un arxiu amb gairebé tots els continguts dels 75 números editats.

Aquí teniu el text de la carta en la seva integritat:

"Plans for a major overhaul of NoDepression.com - the website of the former bimonthly alternative/roots-music magazine No Depression - are well under way this summer, with the new site set to be launched in late September.

NoDepression.com, which will be edited by the magazine's founding co-editor Peter Blackstock, will include regular blogs by many of the magazine's most frequent contributors, including Blackstock and fellow founding co-editor Grant Alden. The new site will also include record reviews and live reviews, features on emerging artists, news updates, the current website's popular upcoming-releases list, reader-participant discussion forums and, perhaps most significantly, a vast and cross-referenced archive featuring almost all the content from No Depression magazine's 75 issues published from 1995 to 2008.

In preparation for the September relaunch, the website is promoting the No Depression Founders Circle, a way for fans and supporters of the magazine to assist with its continued presence on the internet. In addition, those who sign up for the website's mailing list at NoDepression.com will be eligible to win an Epiphone DR-100 Vintage Sunburst acoustic guitar which has been provided by Epiphone.

New York-based web consulting firm Familiar is designing the site, with longtime No Depression co-publisher Kyla Fairchild helming the business operations. Plans are also in the works for a series of launch events in several American cities this fall.

A new No Depression "bookazine" (to be designated No Depression #76) also will be available in print-form on the shelves of bookstores nationwide in October. The publication, a joint venture between ND and the University of Texas Press, will be issued twice annually (every fall and spring). Blackstock and Alden will serve as co-editors, with Alden also reprising his magazine role as art director. A handful of book-release events at bookstores and record stores nationwide are also in the works."

Potser el més interessant és el que ells anomenen com The No Depression Founders Circle (el cercle de socis fundadors de No Depression), una fórmula de recolzament econòmic per als seguidors i fans de la revista. En definitiva, es tracta de pagar una quantitat determinada per contribuir a tirar endavant el projecte i gaudir d’una sèrie d’avantatges.

Hi ha tres modalitats de recolzament (imatge sobre aquestes línies):

- Contributor (150 dòlars): et donen una còpia del darrer número signada per Buddy Miller (l’artista que ocupava la portada), el llibre The Best of No Depression, una samarreta especial (a la imatge de dalt) del Founders Circle, accés a la nova web abans de la seva inauguració pública, i la inclusió del teu nom a la pàgina amb la llista de "socis fundadors".

- Benefactor (500 dòlars): a més de tot l’anterior, els llibres que No Depression editarà la tardor de 2008 i la primavera de 2009, i un paquet amb CD i samarretes d’algunes de les discogràfiques que sortien a la revista.

- Revelator (1000 dòlars): a més de tot l’anterior, dues entrades de concert amb accés a l’after show i a una trobada amb l’artista, i un retrat de Lucinda Williams pintat per Jon Langford, signat i numerat per l’autor.

Sincerament, m’estic plantejant recolzar aquesta nova etapa de No Depression... això sí, amb la modalitat mínima, és a dir la de Contributor, que al canvi em surt per uns 100 euros. Evidentement, si la meva situació econòmica fos més bona no em faria res fer de Revelator. Amb tot, em sentiré molt millor que subscrivint-me a Maverick, sincerament.

15/8/08

és l'Alela o la Rita?

Em té el cor robat des que la vaig entrevistar – malauradament – per telèfon per a Rockdelux. La seva imatge de bona nena folkie em va fascinar des d’un primer moment.

I ara he descobert que l’aspecte d’Alela Diane (a la foto superior) no és nou. A veure, no vull dir que pretengui copiar ningú. Però oi que aquestes fotos antigues de Rita Coolidge (a sota) tenen més d’un punt en comú amb ella? El pentinat, els ornaments (arracades, collarets, anells, els texans, la mirada innocent però amb una promesa de coming attractions...)

I a sota, novament l’Alela en tota la seva esplendor. Compareu vosaltres mateixos...

14/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (7)

I arribem al final d’aquests dies especials de tribut a la ciutat de Nova Orleans, amb la imatge d’un dels edificis més bonics del barri francès. No recordo a quin carrer vaig fer la foto, suposo que a Bourbon street.

I ja que tots aquets dies he utilitzat el títol d’una cançó, res millor que transcriure’n la lletra:

Do you know what it means to miss New Orleans
And miss it each night and day
I know I’m not wrong... because this feeling’s gettin’ stronger
The longer, I stay away
Miss them moss covered vines... the tall sugar pines
Where mockin’ birds used to sing
And I’d love to see that lazy Mississippi... hurryin’ into spring

Moonlight on the bayou... a creole tune... fills the air
I dream... about magnolias in bloom... and I’m wishin’ I was there

Do you know what it means to miss New Orleans
When that’s where you left your heart
And there’s one thing more... I miss the one I care for
More than I miss New Orleans

Moonlight on the bayou... a creole tune... fills the air
I dream... about magnolias in bloom... and I’m wishin’ I was there

Do you know what it means to miss New Orleans
When that’s where you left your heart
And there’s one thing more... I miss the one I care for
More... more than I miss... New Orleans

Crec que un dels primers que la va interpretar va ser Louis Armstrong amb Billie Holiday, però un altre fill il·lustre de la ciutat, Harry Connick Jr, té una gran versió acompanyat de Dr. John. Però aquí podeu veure la primera:



I no podria deixar el tema sense recomanar alguna cosa de música. De fet, és tan amplia i variada la música de Nova Orleans que se’m fa molt difícil. Però hi ha una caixa que val la pena, perquè recull aquesta diversitat.

Es titula Doctors, Professors, Kings & Queens. The Big Ol' Box of New Orleans. Amb quatre CD i un excel·lent llibre, reuneix estils como el jazz, el soul, el funk, el rock, el rhythm & blues, el cajun i el blues, amb artistes com Fats Domino, Dr. John, Beausoleil, Neville Brothers, The Meters, Earl King, Johnny Adams, Jelly Roll Morton, Allen Toussaint, Professor Longhair i molts més.


13/8/08

la nova cara i el nou cos de Lara Croft

Ahir es va donar a conèixer el nou rostre (i el nou cos) de Lara Croft. No, no és que es faci una nova pel·lícula sobre el personatge de Tomb Raider, però cada vegada que es prepara el llançament d’un nou videojoc basat en l’arqueòloga, es tria una model que la representi en actes promocionals.

La nova Lara és la britànica Alison Carroll (a la foto superior), i ens la venen com una gimnasta. Aptituds físiques no li falten, d’això n’estic segur. I de totes les seves qualitats, en destacaria sobre tot una: la piga que té en el pit esquerra, molt més apreciable a la darrera foto d’aquest post.

Abans que Alison, diverses noies han donat vida a Lara. Totes tenen el que cal per representar un dels personatges creats per ordinador més sexy de la història. I com cadascú tindrà les seves preferències, us ofereixo un repàs perquè escolliu la vostra preferida.

Comencem: les primeres són Vanessa Demouy (1997, escollida per una revista francesa de videojocs per a una sessió fotogràfica) i Ellen Rocche (2000, contractada pel distribuïdor brasiler de The Lost Artifact):

Aquí tenim Rhona Mitra (1997-1998) i Nell McAndrew (1998-1999):

Aquestes són Lara Weller (1999-2000) i Lucy Clarkson (2000-2002):

Per acabar, Jill de Jong (2002-2004) i Karima Adebibe (2006-2008):

No podíem oblidar, és clar, l’Angelina Jolie, en dues imatges de la primera adaptació al cinema de Tomb Raider:

I com prometia al principi, aquesta és novament la Croft actual, l’Alison Carroll. A veure si trobeu la piga.

12/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (6)

Un dels llocs més curiosos que vaig visitar a Nova Orleans va ser el Museu del Vudú (a la foto superior). Si he de dir la veritat, no recordo com vaig descobrir-lo, però crec que va ser de casualitat. Està en el 724 de la Rue Domaine, un carrer que va a parar a Bourbon street, així que era fàcil trobar-lo.

Qui pensi que el museu és una cosa truculenta i gore, res més lluny de la realitat. De fet, l'anècdota va ser que una de les encarregades, en sentir-me parlar en català, em va prendre per canadenc. Així que em va començar a explicar detalls d'algunes peces del museu.

Escoltant-la, em vaig adonar que el vudú, molt més que clavar agulles en un ninot, és una forma de pensar propera als rotllos new age i naturistes. Per exemple, en el museu s'exposa un tronc amb suposades propietats curatives. En realitat, la noia em va explicar que tot tenia una explicació: era un tronc que si s'acariciava, produïa una sensació de benestar, una relaxació. Però no havia res de màgic, només era el fet de tocar una cosa natural.

Recordo que en el museu destacava un cartell amb la foto d'una dona afroamericana jove, una reina del vudú local, amb referències al seu enterrament. Ingenu de mi, li vaig preguntar a l'encarregada de què havia mort, esperant una resposta del tipus "una maledicció" o alguna cosa similar. La seva resposta va ser clara: una embòlia. Així que tot l'element paranormal del vudú va acabar de caure.

Per si de cas, em vaig comprar dues coses a la botiga: el llibret de receptes vudú The voodoo cookbook of old New Orleans de C.M.Gandalfo, i un encanteri. Aquest últim mereix la seva explicació: en realitat és un rotllet de paper, com un pergamí en miniatura lligat amb un llaç. Segons el color del llaç, era un encanteri per a l'amor, la salut, els diners, etc. Si he de ser sincer, no recordo quin és el meu. La qüestió és que ho tinc des de llavors, i mai se m'ha ocorregut desenrotllar-lo per a veure si hi té algun missatge escrit. A vegades penso que el paper ha d'estar en blanc.

Seguint amb la màgia, en el mercadillo francès, en una paradeta que pertanyia al tipus de la targeta de dalt - J. E. Costello, joier, gemmòleg i mestre de collarets, del centre místic de collarets de Nova Orleans - vaig comprar un amulet. Tampoc vaig triar massa, va ser el primer que em va agradar. És una grapa d'ocell que té entre els seus dits una bola de cristall. Més tard vaig descobrir que es denomina "grapa del poder".

L'important és que des que ho vaig comprar, a l'estiu de 1992, MAI m'ho he tret. Ho porto per a dormir, per a dutxar-me, en el gimnàs, sempre. Només vaig tenir un incident: quan ho vaig comprar, duia una cadena de plata per a penjar-lo. Mesos després, durant un sopar amb la meva ex, vaig notar alguna cosa estranya en el coll: la cadena s'havia trencat sobtadament. Ho vaig prendre com un mal auguri i, en efecte, poc després la relació es va trencar. Vaig substituir la cadena per un cordó de cuir que no puc treure’m tret que el talli amb unes tisores. Ho podeu veure a la foto.

La quarta imatge pertany a un dels nens que es guanyen la vida amb les propines dels turistes ballant claqué... i una alguna cosa més. Perquè una d'aquestes criatures em va pispar 20 dòlars de la manera més ximple, amb una espècie d'aposta i joc de paraules sobre les meves sabates que no vaig arribar a entendre. Però com vaig reconèixer l'habilitat del petit triler de les paraules, vaig pensar que s'havia guanyat els diners.

I perquè la cosa no quedi tan seriosa, aquí teniu una altra recepta típica de Nova Orleans. Es tracta de l'anomenada Truita criolla o creole omelette.

Ingredients (per a 3-4 racions):

1 ceba gran, tallada a trossos fins.
25 grams de mantega.
1 dent d'all aixafada.
2 cullerades grans de pa rallat blanc.
4 tomàquets grans, pelats i tallats a trossos.
50 grams de pernil cuit fi tallat a trossos.
Sal, pebre negre i cayena.
6 ous.
Julivert per a adornar.

Elaboració:

1. Estova la ceba en la mantega en una paella de fregir, removent regularment a foc suau durant 10 minuts.

2. Afegeix l'all i el pa rallat, i segueix removent fins que aquest comenci a cruixir.

3. Afegeix els tomàquets, i cuina'ls durant 10-15 minuts, fins que es desfacin. Afegeix el pernil, i remou i salpebra la barreja.

4. Afegeix els ous batuts a la barreja i remou-ho tot.

5. Deixa la truita al foc fins que es faci del tot.

I acabarem amb una altra mena de cuina, la vudú, amb un consell extret del llibre abans citat. El consell explica com disposar una taula per a promoure l'amor i el sexe i, de regal, un còctel-poció amorosa. Per descomptat, per a ambientar aquest sopar no pot faltar la música de Dr. John.

11/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (5)

Seguim en el barri francès o french quarter, aquesta vegada en un dels llocs que em va recomanar la recepcionista de l'hotel. Es tracta de Napoleon House, en el 500 de la Rue Chartres, i és un local que mereix ser destacat.

L'edifici va ser la casa d'un antic alcalde de la ciutat, Nicholas Girod. Quan Napoleó estava desterrat a la illa de Santa Helena, la comunitat francesa de Nova Orleans (entre ells, Girod i el pirata Jean Lafitte), va idear un pla per a rescatar-lo i dur-lo a Louisiana. Per això, l'alcalde va arreglar la seva casa per a allotjar a l'emperador. Finalment, el pla no es va portar a terme, però l'edifici ha passat a la història com Napoleon House (la casa de Napoleó).

Bàsicament, Napoleon House és un bar restaurant, la peculiaritat del qual consisteix (a part de l'elegància dels seus cambrers), en que sona música clàssica. L’especialitat de la casa és el muffuletta, un entrepà típic de Nova Orleans.

Per als qui es preguntin com és aquest sandvitx, aquí teniu la recepta:

Ingredients (per a 4 racions):

- Per a la picada d'olives:

1 branca d’api, tallada a trossets.
1 dent d'all aixafada.
1 pebrot vermell, tallat a trossets.
75 grams d'olives verdes amb pinyol, tallades a trossos.
2 cullerades grans de cebetes, tallades a trossos.
2 cullerades petites de tàperes, partides per la meitat.
3 cullerades grans d'oli d'oliva.
2 cullerades petites de vinagre de vi.

- Per al sandvitx:

1 barra de pa francès.
4 rodanxes fines de pernil de Parma.
50 grams de formatge Provolone o Emmental, en rodanxes fines.
Pebre negre.
50 grams de Salami, en rodanxes fines.

Elaboració:

1. Barreja tots els vegetals i ingredients trossejats per a la picada d'olives, després afegeix oli i vinagre, remou-ho i posa'l a la nevera.

2. Talla la barra de pa per la meitat. Posa en la seva base les rodanxes de pernil de Parma, damunt les de formatge, una mica de pebre negre, i per a acabar el Salami.

3. Finalment, espargeix per damunt la picada d'olives.

Espero que ho proveu, val la pena.

Aquí teniu un vídeo on se’n parla:



mala notícia de darrera hora: adéu a Isaac Hayes

Aquest matí ho he llegit a internet:

Isaac Hayes dies at US home
7 hours ago

MEMPHIS, Tennessee (AFP) — American funk-soul legend and Academy Award-award winning musician
Isaac Hayes was found dead Sunday at his home in Memphis, Tennessee, officials said. He was 65.

The talented singer, songwriter and composer, who won the Oscar in 1972 for best original song for the theme from "Shaft," was found unresponsive at his house by family members, Shelby county sheriff's spokesman Steve Shular told AFP.


Hayes was discovered at about 1:00 pm (1800 GMT) collapsed on the floor of a bedroom in his home next to a treadmill that was still running, he said.


"We don't believe there was any foul play," Shular said. "Based on the statements by family members that Mr. Hayes had been treated of late for a number of medical issues, we believe that led to his death today. There are no plans for an autopsy."


Hayes suffered a stroke in early 2006.


Born August 20, 1942 in Covington, Tennessee, Hayes' humble beginnings with his sharecropper family were never far from his mind. At the height of fame, he bought an estate in East Memphis overlooking the same cotton fields where he grew up.


He began singing in church at age five and in high school caught the attention of a guidance counselor who persuaded him to enter a talent show.


"When I finished, the house was on its feet, man, and I was a hit ... So I started pursuing music big time," Hayes said on his official website.


He was renowned for his characteristic baritone voice and mastery of several instruments, including the saxophone and the piano.


After graduating high school in 1962 and winning seven college scholarships for vocal music, Hayes turned down higher education to launch his music with Stax Record, where he worked with some of Rhythm and Blues biggest names at the time, including Sam & Dave, Otis Redding and Booker T & the MG's.


Hayes became Stax's rising star starting in 1966, and over the next few years some 200 Hayes-David Porter compositions became standards.


His career took off in 1969 with the landmark "Hot Buttered Soul" album, which stayed on the pop chart for 81 weeks and forced the music industry, for the first time, to conceive of soul music as an album art form.


At the time of emerging Black Power and with the death of Martin Luther King as a conscience building experience, Hayes transformed his image into a revolutionary statement, dressing in black leather, draping his bare chest in rows of gold chains and shaving his head completely.


After his career-defining soundtrack for the 1971 movie "Shaft," for which Hayes picked up an Oscar, three Grammy awards, a Golden Globe award, and an Edison award, Europe's highest music honor, Hayes began acting in scores of movies and television series.


His guest star appearances included TV shows "The Rockford Files" and "Miami Vice." He also appeared in feature films such as "Escape from New York" and "Hustle & Flow."


Musically, he returned to the charts in 1986 with a new record deal with Columbia and a new album, "U-Turn."


In 1997 he began voicing the role of chef in the animated Comedy Central cable ' series "South Park," but quit in 2006, apparently because of a conflict with Scientology, a religion he followed since the mid 1990s.


During a 1991 trip with Barry White to Africa, Hayes became fascinated with his African roots, and began his philanthropic devotion to spreading the message that education is the key to freedom.


He started the Isaac Hayes Foundation in 1993 and after being crowned king of a small community in Ghana, he returned in 2000 to open an education center that provides literacy, computer technology and health courses.


In 2002, Hayes was inducted into the Rock and Roll Hall of Fame and moved back home to Memphis, Tennessee, where he pursed business interests that flowered into two restaurants, a best-selling cookbook and top secret barbecue sauces.


He wrote a self-help book, "The Way to Happiness," and summarized his life experience in an interview: "At the end of the day, we are responsible for our own lives.


"If anything happens to us, don't blame somebody else. Backtrack and look at what you did to contribute to that. You also contribute to your successes. Once you learn that, you're on your way."


Hayes was married four times and fathered 12 children, according to Us magazine. He is survived by his current wife Adjowa, whom he married in 2005 and with whom he had one child.


No cal dir que és una gran pèrdua per a la música.

10/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (4)

Ja som al barri francès, en el seu carrer més famós, Bourbon Street, o com recorda la placa de la primera fotografia, calle de Borbón: "quan Nova Orleans era la capital de la província espanyola de Luisiana (1762-1803), aquest carrer duia el nom Carrer de Borbó".

Llàstima que cap dels meus avantpassats s'aventurés per aquestes terres...

Com deia, Bourbon Street és el carrer més conegut de Nova Orleans, on es concentra tota la turistada. Probablement és el lloc amb més locals de concerts per metre quadrat, un al costat de l'altre. I no només sona jazz, no. Per exemple, en un on em vaig ficar, en un minúscul escenari actuava un power trio de blues a l’estil de Stevie Ray Vaughan, i malgrat la precarietat del local el so era impecable. Bars i més bars, locals de strip-tease, la gent bevent pel carrer (crec que és l'única ciutat nord-americana on això es permet)... En alguns moments, em va fer l'efecte d'estar en ple estiu a Calella de la Costa o una d'aquestes ciutats infestades d'alemanys o anglesos borratxos.

Però fins i tot Bourbon Street té les seves joies amagades, i si es té la paciència de travessar la zona més concorreguda, al final del carrer, cantonada amb St. Philip Street, es troba una meravella com Lafitte's Blacksmith Shop, considerat com el bar més antic dels Estats Units. Lafitte és aquesta casa tan destartalada de la segona foto, i en teoria va ser un dels habitatges o amagatalls del cèlebre pirata Jean Lafitte.

El lloc en qüestió és un bar bohemi, amb veles en lloc de llums, punt de reunió de poetes, músics i altra gent de mal viure. Una espècie de bar Marsella a Barcelona, per a entendre'ns. El vaig descobrir en la meva primera nit allí: el més curiós és que, jo que havia fugit de Barcelona per culpa dels Jocs Olímpics, aquella primera nit, mentre prenia, com no, un Jack Daniels sense gel, el cambrer mirava en un petit televisor una competició olímpica.

Vaig tornar al lloc un parell d'ocasions. El millor va ser que, tres anys després, el 1995, Willy DeVille va publicar el seu disc Loup Garou, i a la portada (la tercera foto) apareixia al costat del bar Lafitte, una cosa que em va omplir d'orgull, perquè vaig pensar que havia estat en un d'aquests llocs que només uns pocs tenen el privilegi de conèixer.

Per cert, al mateix Bourbon Street hi ha un altre bar molt més conegut anomenat Cafe Lafitte in Exile, però es tracta d’un local gay amb karaoke, res a veure amb el veritable Lafitte que jo vaig descobrir.

8/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (3)

Un altre tòpic que no podia faltar en la meva visita a Nova Orleans era el viatge en el vaixell de vapor o steamboat, com li diuen.

Així que em vaig dirigir al port de la ciutat per a agafar el Natchez (així s’anomena aquest). Abans de res, cal explicar que muntar en aquest vaixell no és com passejar en una golondrina del port de Barcelona, sinó que és més semblant a agafar el ferri per a anar a Palma de Mallorca. No es tracta només de les dimensions de l'andròmina, sinó que la magnitud la perceps quan navegues pel Mississippi.

Personalment, la meva idea dels rius era molt diferent, vull dir la típica del rierol en el qual pots veure ambdues ribes i tot sembla molt a mà. Però quan veus el Mississippi... això és un mar, més que un riu. De sobte entens per què ha generat tanta literatura i tanta música, entens l'essència del blues, perquè això no és un simple riu.

I ara, després de la tragèdia de 2005, entens millor el dany que va poder provocar un riu com aquest en desbordar-se.

A la imatge superior, una de les xemeneies del Natchez en ple viatge, i a sota, el bitllet d'entrada. Per cert, que com si muntessis en una atracció, en pujar al vaixell et fan una d'aquelles fotos que després emmarquen i et venen a un preu desorbitat. Reconec que vaig caure-hi, però el meu pudor m'impedeix reproduir-la aquí.

En una altra fase del mateix viatge, quan vaig anar a Memphis, vaig tornar a veure el Mississippi, però allí no semblava tan amenaçador.

7/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (2)

La meva visita a Nova Orleans no hagués estat completa sense un recorregut pel pantà o bayou. Així que a través d'una agència local anomenada Macchu Picchu Tours (bàsicament perquè el guia era peruà), vaig anar amb un grup de turistes en un recorregut que va incloure un passeig per llanxa en els pantans per a veure els alligators i altra fauna, a prop del poble de Kraemer.

Em va sorprendre que els turistes ianquis al·lucinaven en veure ocells... com es nota que en les seves ciutats no pateixen la superpoblació dels coloms, les cotorres argentines i altres espècies! Només va haver un moment de perill en la barca, quan es va acostar un mosquit kingsize (uns 10 cm), i una família d’afroamericans també kingsize, digna de telesèrie còmica, va començar a córrer per la barca. Per un moment, ja la veia bolcada, amb tots a l'aigua i els cocodrils envoltant-nos.

El recorregut va acabar quan vam atracar en un lloc anomenat Zam's Swamp, una espècie de supermercat, restaurant i sala de concerts cutre. Un xiringuito de fusta en els pantans, vaja. Allí, després de provar la cèlebre hamburguesa cuinada a l'estil cajun o l’alligator en salsa (tenia gust de pollastre), vam sortir al pati, on una orquestra cajun de nom Frisson va començar a tocar.

Els vilatjans eren d'allò més pintoresc, amb la seva cervesa Miller a la mà, trontollant. Em va cridar l'atenció un cartell en el qual es podia llegir "Sou benvinguts al pati amb vestit de bany. Si entreu al restaurant, si us plau poseu-vos una samarreta. Gràcies, Mr. Zam".

En les fotos es pot veure a un servidor a la barca al costat del patró, l'entrada de Zam's Swamp, l'orquestra Frisson en acció, i a un vilatjà cajun ballant el two step amb una turista (casualment la meva acompanyant, però aquesta és una llarga història que algun altre dia explicaré).

L'experiència en els pantans em va inspirar un relat titulat Madame Sosthene (un conte d'estiu a Louisiana), i que aquí podeu llegir, si us interessa:

"Mai no m'hauria imaginat que indirectament seria l'instigador, la causa o el desencadenant d'una cançó: bé, jo mateix exactament no, sinó més aviat una amiga meva.

Després dels dies que vam passar junts a Nova Orleans, em va entrar una comprensiva i a l'hora obsessiva febre per la música que tenia a veure amb aquella ciutat, i el cajun hi entrava. Per això, quan després vaig trobar a Londres l'últim elapé de Zachary Richards, va ser un motiu de satisfacció.

La meva sorpresa va venir més tard, en tornar a Barcelona i estudiar detingudament el disc. I una cosa em va cridar l'atenció especialment: la cançó número 8. El seu títol era 'Sunset On Louisianne' (Vespre a Louisiana), i la peça incloïa un interludi anomenat 'My French Blues', amb el subtítol -i aquí comença la sorpresa- de 'Madame Sosthene'.

¿Qui era aquesta Madame Sosthene? Encara que no ho tenia clar, vaig pensar que 'sosthene' podia referir-se a sostenidor. Ja sé que en un francès correcte seria 'soutien', però com els cajun parlen un francès adulterat, seria probable que 'sosthene' fos la derivació de la paraula original.

Però la incògnita continuava: qui era Madame Sosthene, o la Senyora Sostenidor? La resposta era a un local anomenat Zam's Swamp, als pantans de Louisiana, prop de Nova Orleans.

Claude Thibodeaux s'ho passava força bé, tot i que la seva vida no era, precisament, excitant. La seva activitat es limitava a pescar quatre 'crawfish', o més aviat 'ècrevisses', que després venia als restaurants de Nova Orleans. El seu món es reduïa al bayou, les ècrevisses i els alligators, i poca cosa més. Tot i estar molt a prop, a Claude no li agradava massa anar a N'awleans: massa gent, massa negres, massa jazz i massa edificis. A més s’afegia un problema pràctic: el seu anglès no era precisament allò que se'n diu correcte (encara que el seu francès tampoc).

Per això, Claude preferia la vida tranquil·la del bayou, i entre pesca i pesca tenia temps per anar a beure cervesa amb els seus amics. El seu punt de reunió habitual era Zam's Swamp, una mena de bar-restaurant-magatzem-botiga de souvenirs, situada al costat de l'embarcador d'on sortien les barques que recorrien el bayou.

L'interès principal de Can Zam eren els turistes. El local acollia l'arribada dels visitants i els oferia menjar (com la cèlebre hamburguesa cuita a l'estil cajun o l'alligator en salsa) i una petita mostra de música cajun. A Claude li agradava veure arribar els turistes, i entre Miller i Miller no es cansava mai d'escoltar les velles cançons de l'orquestra Frisson.

Claude ja no era un home jove: la vida havia estat dura amb ell, o potser era ell qui l'havia maltractada. Quan es mirava al mirall - un tros de vidre trencat a la paret de la seva cabanya -, veia una espècie de vagabund com aquells que, segons diu la tele, viuen als carrers de Nova York i Los Angeles entre cartrons. Però no l'importava: al bayou no necessitava res més. I si li faltaven les dents, si portava una barba mal arreglada, uns texans mig trencats i una gastada camisa de quadres, no passava res.

Aquell xafogós dia d'agost, i després de la seva rutina diària de pescar quatre ècrevisses, Claude va arrossegar-se cap a Zam's Swamp. Sota un sol justicier que havia atret tots els mosquits mida familiar del bayou, contemplava els autocars aparcats: bona senyal, hi havia turistes.

Claude va travessar la porta de Can Zam i va veure alguns dels seus amics, a l'entorn d'una taula plena de cerveses buides. Després va fer un gest per saludar Zam i a l'hora demanar-li una ronda de Miller per a tots. Un cop amb les cerveses a la ma, Claude i els seus amics van sortir per la porta de darrera, la que donava a la terrassa amb vistes al bayou.

Hi havia força gent, la majoria turistes. Era l'hora del ball: el grup Frisson, a un extrem de la terrassa i en un improvisat escenari, era a punt de començar a tocar. Claude havia sentit milers de vegades aquelles cançons, però encara l'emocionaven. Així, va asseure's amb els seus amics en un banc davant de la banda.

La veritat és que la curiosa barreja de vals i country convidava al ball, i tot i que Claude es considerava massa vell, li agradava veure la gent ballar. Però aquell dia, durant les dues primeres peces, ningú no va sortir. Fins que el guia d'un reduït grup de turistes, un paio amb cara d'indi que Claude havia vist alguna vegada, va començar a animar la seva gent.

Per això, va treure a ballar la seva companya de l'agència de viatges, per donar exemple al seu aturat grup de turistes. Mentre seguia amb els ulls l'evolució de la parella, Claude va fixar-se de cop en una de les turistes, una rossa, una 'jolie blonde' com diria la cançó, i va pensar que li agradaria veure-la moure's.

El seu desig va complir-se quan el guia va convidar-la a ballar. I en aquell moment, Claude va començar a creure que aquell dia seria inoblidable.

La rossa, una 'petite fille' estilitzada i simpàtica, es movia amb la sensualitat d'un gat. Una cinta negra retenia els seus preciosos cabells enrinxolats. Però el que més va cridar l'atenció a Claude va ser com anava vestida: uns pantalons curts cenyits que li arribaven per sobre dels genolls (després els seus amics més espavilats li explicarien que eren com els que porten els ciclistes, aquells paios que gaudeixen corrent en bicicleta) i, encara que no s'ho acabava de creure, la jolie blonde només duia uns sostenidors de color morat (més tard, els mateixos espavilats també li deixarien clar que no eren ben bé el que semblaven, sinó que es tractava d'una peça esportiva).

A la terrassa de Can Zam hi havia un cartell que no portava a confusions: 'Sou benvinguts al pati amb vestit de bany. Si entreu al restaurant, si us plau poseu-vos una samarreta. Gràcies. Mr. Zam'. Però la rossa havia anat molt més enllà: no és que portés un banyador, no, és que només duia uns sostenidors!

Claude va començar a fer comentaris amb els seus amics. Qui era aquella rossa? D'on vindria? D'una ciutat moderna com Nova York o Los Angeles? O seria alemanya? O potser francesa: no deien que allí les dones eren molt atrevides? Però a sobre, ballava molt bé, com si hagués viscut tota la vida al bayou i el cajun corres per la seva sang.

La cosa s'animava i l'ambient era cada cop més calent. Els turistes seguien la música amb atenció, i els Frisson s'engrescaven. La terrassa era plena de parroquians habituals, ampolla en ma, observant com ballava la rossa dels sostenidors.

Al final, Claude no va poder resistir-se i, després de fer un glop de cervesa, va anar a buscar la noia per treure-la a ballar. D'a prop encara era més maca: quan la va estrènyer entre els seus braços, va sentir el seu olor, una curiosa barreja de perfum i tabac que li donava un atractiu molt especial i que no oblidaria mentre visqués. I després estava el seu somriure, i els seus ulls de color indefinit, i el seu cos, i el que amagaven aquells sostenidors... Claude va llençar-se i, a cau d'orella, li va preguntar en un anglès mal pronunciat allò típic de 'do-you-speak-english?', en un intent d'establir conversa. Ella va respondre que no massa, i ell, amb la boca sense dents, va replicar que tampoc. I la conversa, com el ball, es va acabar aquí.

Però Claude era un home feliç: havia trobat la mítica 'jolie blonde' dels seus somnis. El grup de turistes es preparava per marxar, i la rossa també, i llavors Claude va adonar-se que anava acompanyada d'un paio, un tipus tímid amb ulleres: massa dona per un mitja merda com aquest, va pensar. Però ara ja estava clar: era com si la lletra de 'Jolie Blonde' l’haguessin escrit expressament per a ell, i això el va fer sentir molt bé.

Mentre bevia un glop de cervesa, Claude recordava els versos de la cançó, i la taral·lejava mentalment:

'Oh, jolie blonde
oh, chère bébé
Tu m'as quitté pour t'en aller avec un autre,
quel espoir et quel avenir
que moi je peut avoir?

Eh, ha, ha
Oh, chère bébé
S'en aller aussi loin aussi longtemps.
Comme tu connais ça me fait du mal
Juste à jongler.

Oh, jolie blonde,
C'est mourir mais c'est pas rien.
S'en aller dans la terre aussi longtemps.
Tant que c'est dans la belle Louisianne
ça me fait rien'.

En el fons, Claude estava satisfet. Se sentia el rei del bayou: havia conegut la mítica jolie blonde, havia ballat amb ella, l'havia tingut entre els seus braços, havia parlat amb ella i havia viscut la cançó en la seva pròpia carn. Aquella nit, quan va tornar a la seva cabanya, Claude va recordar-ho tot i va adormir-se pensant en la rossa. L'endemà tornaria a la seva vida rutinària.

Dies després, Claude va rebre la visita del seu nebot Rufus, un exponent del jovent que no vol saber res del bayou i se'n va a viure a la gran ciutat. Bé, tampoc es tractava de que Rufus renegués dels seus arrels, perquè tocava el violí amb Zachary, un cajun que s'havia fet famós a tot el món tocant el seu acordió de l'Acàdia.

Entre cervesa i cervesa, i davant la claror de la lluna reflectida al bayou, Claude va explicar-li emocionat a Rufus la història de Madame Sosthene, la jolie blonde dels sostenidors."

6/8/08

do you know what it means to miss New Orleans (1)

Ja que estem en ple mes d’agost, i la majoria està de vacances, avui començaré una sèrie dedicada a un dels viatges que més em va marcar. Estic parlant del meu (fins ara) primer recorregut pels Estats Units, i per Nova Orleans més concretament. I com aviat farà tres anys des que el Katrina va devastar aquesta ciutat, aprofito per retre-li tribut amb els meus records en aquell indret únic.

Cal retrocedir a 1992: justament quan començaven els Jocs Olímpics a Barcelona, vaig decidir posar terra pel mig per a fugir de l'eufòria, de l’Amigos para siempre i tota aquella ximpleria. El viatge el vaig batejar com "la ruta del rock & roll", encara que avui seria més correcte denominar-lo "la ruta de l'Americana". En lloc d'anar a les típiques ciutats on tots van (Nova York, Los Angeles, San Francisco, etc), vaig dissenyar la següent ruta: Dallas-Nova Orleans-Memphis-Nashville. En el mes que va durar el viatge, on vaig passar més dies va ser a Louisiana, en concret dues setmanes a l’anomenada The Big Easy.

El meu hotel era el Le Meridien (avui JW Marriott), en el 614 de Canal Street: només calia creuar el carrer per a endinsar-se en el barri francès. Una amable recepcionista de l'hotel em va assenyalar en un mapa (a la imatge superior) alguns llocs interessants per a visitar (bàsicament, restaurants i locals de concerts): el mexicà Vera Cruz, Greco's, Pat O'Brien's, Preservation Jazz Hall, Cafè du Monde, Hard Rock i Old Nawlins Cookery, especialitzat en menjar cajun.

La gràcia del barri francès és que es pot recórrer a peu sense problemes. En la foto inferior, agafada des de la finestra de la meva habitació, pot observar-se la vorera d'enfront de Canal Street i els carrers laterals que duen al barri francès. Fa tres anys, l'aigua cobria aquests carrers.

3/8/08

i l'Elvis Costello, a on el poso?

Bé, esperem tornar a la normalitat poc a poc. Comentava en el anterior post que aquest estiu tenia diverses tasques. Una era el canvi de router: si estic escrivint això, és que vaig poder instal·lar-lo sense cap més problema. L’altra era posar ordre en els CD.

Aquesta darrera tasca encara no l’he començada, però el comentari de l’amic Quim m’ha fet pensar en escriure alguna cosa sobre el tema. A veure, quan un té una col·lecció de 100 o 200 CD, fruit de les compres nadalenques o de regals d’aniversari, no té gaire problemes ni d’espai ni conceptuals a l’hora d’ordenar-los. Però quan un té col·leccions de més de quatre xifres (seria el meu cas), la cosa es complica.

Un primer element a tenir en compte és com es classifiquen. El pensament més lògic et diria que per estils, i dins dels estils, per ordre alfabètic. Vaja, com al FNAC o a qualsevol botiga. Però una cosa que sembla aparentment tant senzilla té la seva dificultat.

I és que cadascú pot establir les categories que vulgui. I es pot fer de manera molt genèrica (per exemple, amb grans etiquetes com rock, blues, música negra, etc), o de forma més específica (la que jo he triat, que també té en compte factors geogràfics). Ja vaig comentar aquí la dificultat d’establir etiquetes i estils.

Així, jo he establert les següents categories per classificar els meus CD:

- BANDES SONORES (el seu nom ho indica).

- BLUES (fet a Chicago, Memphis, Califòrnia o Europa, a més de subestils com el sacred steel. En definitiva, inclou tot el blues que no es fa ni a Texas ni a Nova Orleans, amb categories pròpies).

- COUNTRY (alt.country, Americana, western swing, bluegrass, honky tonk, hillbilly, folk, cowpunk, roots rock, cantautors i totes les variants del country. Aquesta categoria ocupa tant volum que estic pensant en rebatejar-la com AMERICANA).

- ESTATAL (música feta a l’estat espanyol de tots els estils).

- FUSION (black rock, funk metal, funk mutant, rap metal, free funk, etc.)

- HARD ROCK (heavy, hard rock, thrash, etc. Aquesta és gairebé residual, per la poca quantitat de CD que tinc d’aquest tipus).

- HIP HOP (rap, raggamuffin, electro, turntablism, old school, gangsta, latin rap, etc).

- JAZZ (jazz, crooners, jazz fusion, lounge, chanson, swing, jump, latin jazz, etc. Fa temps va absorbir la categoria ACID JAZZ, dedicada al jazz-rap, free jazz, i acid jazz).

- MINIMAL (new age, minimal, clàssica, etc. Una altra categoria residual).

- NEW ORLEANS (dedicada a tots els estils fets a aquella ciutat o a Louisiana, per extensió: blues, zydeco, cajun, brass bands, etc).

- FUNK (conceptualment, equivaldria a música negra, amb elements d’electrònica: funk, soul, dance, house, go go, tecno, chill out, etc).

- POP (la més evident: pop, grunge, pop electrònic, industrial, etc).

- PRINCE (pot cridar l’atenció dedicar una categoria a un únic artista, però quan es tenen tants CD d’ell, es pot comprendre. A més, inclou els dels seus amics/amigues i col·laboradors).

- ROCK & ROLL (rock'n'roll clàssic, rockabilly, southern rock, etc).

- TEXMEX (dedicada a tots els estils fets a Texas i també a Mèxic: blues, tex mex, fronterers, etc).

- TROPICALIA (tot i el seu nom, no només es dedica a indrets com Brasil o Cuba, sinó també a Portugal, Perú, Argentina, Àfrica, Índia, Europa de l’est, països àrabs, etc. Vindria a ser com músiques del món).

Tot i que pugui semblar fàcil amb tantes categories, a vegades és difícil decidir a on posem determinat CD. Per exemple, hi ha artistes als quals tinc classificats en diversos llocs: és el cas de Willy DeVille, ubicat a NEW ORLEANS (pels seus darrers àlbums), però també a ROCK & ROLL (en la seva etapa com a Mink DeVille). O l’Elvis Costello, present a COUNTRY (amb Almost Blue), JAZZ (Piano Jazz), ROCK & ROLL (Kojak Variety), NEW ORLEANS (The River In Reverse) i POP ROCK (All This Useless Beauty). És a dir, que sovint tinc en compte l’estil del disc.

A més, moltes vegades és difícil recordar on he posat determinat CD. Per això, utilitzo un document de word on vaig afegint totes les referències classificades per estils, i així em resulta més fàcil trobar-ho.

Naturalment, les meves preferències musicals cap a determinats estils fan que unes categories augmentin més de volum que altres: per exemple, COUNTRY (en el seu concepte d’Americana) creix molt més que ESTATAL. I això és el que provoca problemes logístics, perquè és imprevisible calcular l’espai físic que necessitaràs.

No cal dir que dins de cada estil la classificació és per ordre alfabètic (per cognom) i que al final van els de “Diversos Autors”.

La cosa també es complica amb els formats: per exemple, les caixes de diversos CD, tot i estar classificades en el document word abans citat, físicament estan totes juntes en un lloc apart, perquè les seves mides impedeixen col·locar-les a les seves categories corresponents.

Amb els DVD musicals, no tinc aquest problema, perquè en tenir-ne un centenar, els he ordenat només alfabèticament. Una altra cosa són els DVD de pel·lícules, en una quantitat més gran i, aquests sí, classificats per gèneres. O els àlbums en vinil. Però aquesta és una altra història.

En definitiva, que sovint envejo aquells que només tenen 50 o 100 discos, perquè no han de trencar-se el cap pensant com i a on col·locar-los. Al final, un dia tiraré pel dret i els posaré tots en ordre alfabètic, i a córrer.

Una darrera observació: el sistema que he descrit és el meu sistema. Per tant, no és perfecte ni pretén ensenyar res.