fascinat per un fuet

Ja en vaig parlar en aquestes mateixes pàgines en recordar els meus anys a la universitat: la única matrícula d’honor que vaig treure a la carrera de Periodisme (i de fet, en tot el meu historial acadèmic) va ser a l’assignatura de Història del Cinema. El que no vaig explicar és com va anar: de fet, havíem de fer un treball de tema lliure per arrodonir la nota final. Tot i que el meu professor, el Tomàs Delclòs, em va dir que ja tenia matrícula pels meus exàmens, el vaig fer igualment. El tema? En busca del arca perdida. Per això entendreu la meva emoció a l’espera de la nova pel·lícula d’Indiana Jones que s’estrena aquesta setmana, Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull.

Avui dia, pensar en fer un treball sobre aquell film de 1981 pot semblar molt fàcil. Però us posaré en antecedents:

1. En aquella època no existia internet, per la qual cosa havies de tirar de biblioteca per documentar-te. I la bibliografia que es podia trobar no era massa extensa (pensem que tampoc no hi havia tant accés a obres en anglès com ara).

2. I per acabar-ho de complicar, en aquella època no tenia vídeo a casa. Això em va obligar a recórrer a l’amic d’un amic que en tenia, i haver de fer excursions a casa seva per poder visionar la pel·lícula una i altra vegada (crec que és el títol que he vist més cops). I ara un incís: el tipus del vídeo era un freak amb totes les lletres, un d’aquells que es gravava els programes de l’Eva Nasarre i altres presentadores. Anys després, sembla que va acabar internat en un manicomi...

Si a les dificultats abans esmentades li afegim que en aquella època no utilitzava ordinador sinò màquina d'escriure, i que si volia incorporar imatges no em quedava altre remei que retallar-les, enganxar-les i fer fotocòpies, ja podeu imaginar el que em va costar fer un treball com aquell, que actualment es faria amb un cop de polla.

És una llàstima perquè no conservo cap còpia d’aquell treball ( o si la tinc, deu estar molt amagada). Pel que recordo, a part de centrar-me en la pel·lícula i analitzar els seus antecedents i referències cinematogràfiques i les influències del còmic (de Doc Savage a Tintín), vaig dedicar una part a parlar del què en aquella època es coneixia com a nou cinema nord-americà, la generació de George Lucas, Steven Spielberg, Martin Scorsese, Francis Ford Coppola i altres. I repeteixo, era molt difícil trobar llibres que en parlessin. Les meves obres de capçalera van ser Nuevos directores norteamericanos (Anagrama, 1973) d’Augusto M. Torres, i El nuevo cine americano (Zero, 1979) d’Antonio Weinrichter.

Potser a les noves generacions, tan acostumades als efectes digitals i a passades com Matrix, els hi costi d’entendre per què em va fascinar tant Raiders of the Lost Ark (el títol original del film). És fàcil d’explicar: allò era (i encara és) cinema d’acció en estat pur, descendent de les pel·lícules d’aventures de sèrie B però amb una qualitat tècnica excepcional, amb tots els ingredients necessaris: nazis, arqueologia, paisatges exòtics, elements sobrenaturals, noies fortes a l’estil de Howard Hawks...

I és clar, per sobre de tot hi havia un personatge tant genial i ben elaborat com l’Indiana Jones, amb el seu fuet i barret com a trets distintius, moltes vegades heroi per obligació, però un heroi humà, que era apallissat, torturat, s’emborratxava i, el més important, tenia un sentit de l’humor més aviat cínic. Escenes tant divertides com aquella en la que, cansat de lluitar, es carrega d’un tret a un paio que fa exhibicions amb una espasa (a la foto superior), són d’aquelles que es recorden sempre (per cert, en una recent entrevista el mateix Spielberg deia que la citada escena avui dia podria provocar protestes, en tractar-se d’un tiu amb un turbant, per les connotacions islàmiques).

Les següents pel·lícules de la trilogia em van agradar, però potser no tant: Indiana Jones and the Temple of Doom (1984, a la foto sobre aquestes línies) tenia un inici brillant amb una escena musical combinada amb l’acció d’un James Bond, però a partir de l’aparició del nen protagonista la cosa s’afluixava. En canvi, em va resultar molt més interessant Indiana Jones and the Last Crusade (1989), on la química de Harrison Ford amb el seu pare a la ficció, Sean Connery, era increïble.

Amb la quarta part de la nissaga molts posaran en dubte la credibilitat d’un Indiana interpretat per un actor de 65 anys. Aquest és un tema del qual en parlaré un altre dia: la punyetera mania de la indústria cinematogràfica i televisiva actual de voler rejovenir els seus herois. Per sort, Spielberg ha passat d’aquesta tendència... o potser no...

Una darrera recomanació: la pàgina de la comunitat de fans de l’estat espanyol d’Indiana Jones, una veritable meravella amb una gran quantitat de continguts sobre el personatge i la nissaga. De moment, aquí teniu el tràiler d’Indiana Jones and the Kingdom of the Crystal Skull.