16/4/08

el dia que em vaig enamorar de Lila Downs

No recordo molt bé com i quan la vaig descobrir. Potser va ser una crítica o un article que vaig llegir? No ho sé. El que sí tinc clar és que quan es va estrenar la pel·lícula Frida (2002), on ella apareixia com a actriu, ja tenia algun dels seus discos i fins i tot l’havia vist actuar. Estic parlant de la Lila Downs, és clar. Després de la seva participació en el biopic de la pintora, la seva popularitat va començar a pujar.

Si la memòria no em falla, la Lila ha actuat diverses vegades a la ciutat de Barcelona (sense comptar el seu pas per festivals de ciutats properes): la primera en el Grec, el 21 i 22 de juliol de 1999, a la Plaça del Rei, quan era una desconeguda. La segona, a la sala L’Espai, el 21 de novembre de 2001. La tercera, el 26 de novembre de 2002 a Bikini. La quarta, en el Fòrum el 30 de juny de 2004 (a la foto de l'esquerra). La cinquena, a la sala Apolo l’1 de desembre de 2004. La sisena, en el Teatre Grec el 26 de juliol de 2006. I la setena, a Razzmatazz el 23 de novembre de 2006. De totes aquestes ocasions, l’he vista la segona, la quarta i la sisena. A la darrera em vaig negar a anar-hi, perquè la seva música no és per a ser escoltada en una sala de concerts de rock (tot i que en un principi havia de tocar al Teatre Principal).

Des de sempre he estat fascinat per la cultura mexicana. La cosa va començar quan vaig llegir Bajo el volcán (1947), la novel·la de Malcolm Lowry. Tot aquell món decadent de mescal, el dia dels morts i un protagonista fet pols en un ambient que no era el seu em va atreure. En aquella època (mitjans dels 80), va obrir al barri de Gràcia la primera Cantina Mexicana, i em vaig convertir en un assidu, i des de llavors la cuina mexicana s’ha convertit en la meva preferida. Vaig provar també el mescal, però evidentment no em vaig menjar el cuc.

Ara que hi penso, la meva relació amb Mèxic va més enrere encara, quan era un nen i anava amb els meus avis al Balneari Prats de Caldes de Malavella. Allí vaig conèixer el meu primer amor, una nena mexicana que, me’n recordaré tota la vida, es deia Jasive Nicolau.

Des d’un punt de vista musical, pel que fa a Mèxic em vaig estrenar amb Los Lobos, i des del seu primer EP ... And A Time To Dance (Slash, 1983), he aconseguit tota la seva discografia, i encara guardo els vinils dels seus inicis.

Com deia, la cultura mexicana sempre ha tingut una especial atracció per a mi: el menjar, les cerveses Corona i Negra Modelo, el tequila añejo, la música, l’art (sobre tot Frida Kahlo, és clar), els lluitadors emmascarats tipus Santo, les seves dones (amb Salma Hayek al capdavant), la seva particular visió de la mort (amb una celebració que desdramatitza tant el tràngol com el Día de los Muertos), i el seu costum de construir petits altars domèstics on es barreja el record de les persones estimades ja desaparegudes, la religió catòlica i les ofrenes més terrenals.

Per tot això, no és estrany que estigui completament fascinat per una artista com Lila Downs. D’entrada, per la seva estètica que recorda a una Frida més femenina (sense el bigoti i les celles juntes, vull dir), amb la seva recuperació dels vestits tradicionals com el huipil i els seus pentinats: en definitiva, tota una bellesa morena mexicana (i això que el seu pare era nord-americà, però la seva mare era una india mixteca).

Després, és clar, si m’interessa Lila és per la seva música. Tot i que les seves primeres gravacions van ser cassettes on, fins i tot, interpretava jazz en anglès, el seu debut va ser La Sandunga, editat el 1999 en un segell independent mexicà.

En aquell primer disc, Lila va recuperar les seves arrels amb un repertori de cançons d’Oaxaca. Algunes molt conegudes, com els excel·lents boleros Un poco más i Sabor a mí; la ranchera Pobre Changuita; el vals La Sandunga; o la Canción mixteca que cantussejava Harry Dean Stanton a Paris Texas, i que aquí s'acompanyava amb una brass band infantil.

Altres composicions eren menys populars, com Naila o Pinotepa, i la resta eren temes de Lila, com el bolero Tengo miedo de quererte, el corrido Ofrenda o l'adaptació d'un poema en llengua mixteca, Yunu yucu nicu. Un esment especial mereixien dues cançons tradicionals, més o menys relacionades amb Frida Kahlo: La llorona (que Lila va tornar a interpretar en una altra versió a Frida), i el corrido El venadito (títol d'un quadre de la pintora mexicana de 1946).

Ja en el seu debut, Lila lluïa la potència de la seva veu (de les notes més greus a les més agudes, de la força a la sensualitat, del dramatisme a la caricatura), la seva capacitat per a viure amb intensitat les lletres de les cançons, i la seva habilitat per a reconstruir els temes populars amb arranjaments jazzístics i procedents d’altres estils. Després de La Sandunga, Lila ha tret treballs com Tree Of Life (2000), Border/La línea (2001), i Una Sangre/One Blood (2004).

El seu darrer disc fins el moment és La Cantina (Entre copa y copa...) (2006). Des dels seus inicis, Downs ha integrat en la seva actualització de la música folk mexicana alguna mostra d'estils més tradicionals, i en els seus discos no han faltat les versions, encara que sempre amb una perspectiva una mica irònica, per no dir desmitificadora.

Això canvia en aquest disc, on la cantant s’endinsa de forma gairebé monogràfica en les rancheras, les balades que parlen de ruptures amoroses, traïcions, alcohol i nostàlgia, i que habitualment es canten en les cantines, entre copa i copa de tequila.

No obstant això, que ningú s'esperi un disc ortodox, a l'estil de les turístiques excursions de Rocío Dúrcal o fins i tot Linda Ronstadt. D'acord, Lila aborda tremendes i esquinçadores rancheras clàssiques compostes pel mestre José Alfredo Jiménez com Tu recuerdo y yo, Pa’ todo el año, La Noche de mi mal o Amarga Navidad, o popularitzades per grans artistes de la cançó mexicana com Lola Beltrán (La cama de piedra, La Tequilera), o Pedro Infante (Entre copa y copa, rebatejada com Traigo penas en el alma). Però encara que conti amb l'acordió de Flaco Jiménez i altres instruments tradicionals, encara que llueixi una veu espectacular i un sentiment a flor de pell, sempre introdueix elements que sorprenen agradablement i ofereixen una nova perspectiva d'estils tan trillats com la ranchera, el corrido o la cúmbia. Així, s'entrecreuen programacions, guitarres elèctriques estridents, recitats poètics, ritmes trencats, efectes de so ambientals, veus manipulades, metalls tronadors i rap.

En aquesta evocació de cançons tradicionals, Lila no oblida el caràcter reivindicatiu dels seus anteriors treballs. Així, La cumbia del mole és un tribut a la màgia de la cuina mexicana a través de la recepta del mole, Tacha és la història d'una noia que deixa el seu poble per a triomfar en la gran ciutat, El relámpago és una celebració de la fertilitat de la terra, i El Centenario és un narcocorrido en tota regla. La Cantina és, sens dubte, el disc que consagra definitivament a Lila Downs com la gran dama del folk mexicà del futur.

Una última recomanació: Loteria cantada (2007), un excel·lent DVD que només es pot aconseguir a través de la botiga de la seva web, on a part d’oferir un concert inclou diversos curt-metratges realitzats per artistes visuals mexicans i documentals. En aquesta pàgina hi podeu trobar diversos extractes.

I pels qui no hagin tingut el plaer de veure i escoltar Lila en directe, aquí teniu un vídeo gravat durant una actuació en petit comitè al FNAC de Barcelona, on interpreta la clàssica Paloma negra. Tot i que la qualitat de la imatge no és molt bona, aviat entendreu perquè Chavela Vargas la considera la seva única successora.