14/4/08

americana, un model de recuperació de les arrels

Un noi entra a la petita botiga de discos del seu barri i pregunta "té alguna cosa d’Americana?". I el dependent, que porta trenta anys despatxant els èxits de cada temporada, li respon amb un despectiu "escolta xaval, la sastreria és a la vorera del davant. Aquí venem música, saps?"

Aquesta situació és exagerada, però és il·lustrativa del desconeixement del fenomen musical conegut com Americana. Així que el primer que farem és consultar un diccionari com el Webster, on trobem aquesta accepció del terme: "Materials característics d’Amèrica, de la seva civilització, o la seva cultura". Un cas clar seria l’obra del pintor Edward Hopper, amb obres com la de la imatge superior, titulada Gas.

Això ja és una altra cosa: si parlem de cultura, la música és cultura. Per una regla de tres, l’Americana serà la música basada en materials característics d’Amèrica, és a dir, en estils d’arrels nord-americanes.

Un format radiofònic per a defensar-se

La denominació Americana aplicada a la música no és nova, i de fet ha patit una evolució des que va ser encunyada i registrada per Jon Grimson, un empleat del departament de promoció del segell discogràfic Warner/Reprise – Nashville. El 1994 va fundar CounterPoint Music Group, LLC, la primera companyia promotora independent de discos especialitzada en Americana. Grimson va ser decisiu en iniciar el format radiofònic d’aquest nom amb la revista Gavin Magazine el 1995.

I arribem a una de les característiques bàsiques d’això que s’anomena Americana: tot i que actualment s’utilitza per parlar d’un estil (o un grup d’estils), en realitat va néixer - i de fet encara ho és – com un format radiofònic als Estats Units, com pugui ser l’anomenat Triple A o AAA (àlbums alternatius adults, adreçat no pas als adolescents sinó als adults, amb una oferta que inclou rock i country alternatiu, jazz, folk, world music i blues, i que exclou el rap i el hard rock).

A diferència d’altres formats, en la gènesi de l’Americana hi van intervenir tots els sectors de la indústria, no només les discogràfiques, sinó també els propis artistes i compositors i fins i tot els mitjans de comunicació especialitzats. La publicació AllMusic Guide ho explica així: "L’Americana es va desenvolupar durant els 90 com una reacció orientada a les arrels davant els sons comercials que dominaven el country mainstream d’aquella dècada. Però mentre el country-rock alternatiu es va desenvolupar a partir del punk, el rock alternatiu i el country, l’Americana va sorgir d’unes fonts menys crues. De fet, moltes de les coses que s’engloben sota l’ombrel·la de l’Americana són un revival d’estils de country inactius o “adormits”, com el western swing i el rockabilly. Tot i ser considerat un format de ràdio alternatiu, no va trencar amb la tradició del country, sinó que la va incorporar".

L’estreta col·laboració entre tots els sectors que va donar vida al format, es va concretar el 1999 amb la creació de l’Americana Music Association (AMA), una organització amb seu a Nashville per a la promoció d’aquesta música, integrada per professionals de tots els àmbits: artistes, compositors, productors, managers, propietaris de locals, programadors de ràdios, segells independents, botiguers, periodistes, etc. En la seva junta directiva hi ha compositors, artistes, representants de segells independents i de mitjans de comunicació.

L’AMA ens dóna una definició molt més precisa de l’Americana: "Música d’arrels americanes basada en les tradicions del country. L’Americana combina els sons tradicionals del country amb influències de rock, blues, bluegrass, folk i molt més. Tot i que el model musical pot remuntar-se a la barreja que Elvis Presley va fer de hillbilly i rhythm & blues i que donaria lloc al rock & roll, l’Americana és un format radiofònic desenvolupat durant els 90 com una reacció al so massa polit que definia la música mainstream d’aquella dècada. En incloure influències que van del folk al bluegrass, el blues i més enllà, l’Americana salva la distància entre el format radiofònic AAA i el country mainstream. Un estudi sobre aquest format va establir que el perfil demogràfic dels seus oients correspon sobre tot a homes d’entre 25 i 44 anys, amb quatre o més anys d’educació universitària, amb uns ingressos superiors als 40 mil dòlars anuals, i molt actius pel que fa a la compra de CD i l’assistència a concerts".

La tasca desenvolupada per l’AMA pel coneixement i l’expansió de l’Americana constitueix un model molt interessant que fins i tot es podria aplicar a altres latituds (i penso per exemple en el mercat català). Entre els seus projectes hi ha l’edició d’àlbums recopilatoris com This Is Americana, la llista Americana Airplay Chart, l’Americana Conference (una fira amb seminaris i concerts), i els Americana Honors & Awards, creats per reconèixer i celebrar els mèrits dins d’aquest gènere i que el 2007, per exemple, van premiar a Patty Griffin, Buddy Miller, Lyle Lovett, Mavis Staples, Ry Cooder, Joe Ely, Willie Nelson o Townes Van Zandt, entre d’altres. A la foto de l'esquerra, un moment de l’actuació d’Elizabeth Cook a la cerimònia d’aquests guardons del 2007.

Més que un estil, un conjunt d’estils

Si deixem de banda el format radiofònic i ens centrem en l’aspecte musical de l’Americana, trobem que també ha canviat des que va començar a fer-se servir aquest terme. En un principi, es va emprar com a sinònim del country alternatiu. El 1990, una banda anomenada Uncle Tupelo (a la dreta) va editar el seu debut, titulat No Depression, on barrejava temes amb energia punk i balades acústiques de sabor country. De fet, el títol era una versió de No Depression In Heaven, una cançó dels anys 30 de la mítica Carter Family, un dels grups pioners del country tradicional.

Pocs anys després, l’expressió no depression va donar nom a un fòrum d’internet, i el 1995 sorgiria una publicació amb el mateix nom. Per extensió, va aplicar-se aquesta denominació al creixent moviment de country alternatiu, així com altres etiquetes: country insurgent (encunyat pel segell de Chicago Bloodshot), alt. country o Americana.

Així, l’Americana al principi es centrava sobre tot en aquest country alternatiu que pel seu caràcter rebel i poc acomodatici amb el Nashville més comercial estava desterrat de les emissores de ràdio i les llistes d’èxits. Però poc a poc va passar de ser una etiqueta excloent a integradora, en abastar qualsevol estil musical d’arrels característic d’Amèrica del Nord: no només country, sinó tot el que hi ha entre el blues i el bluegrass. Això inclou folk, country alternatiu, tex mex, cajun, zydeco, rockabilly, cantautors, així com el pop que prové del folk, el rock amb arrels, fins i tot jazz.

I és que en el fons tot és música folk, si considerem com a tal un potipoti de tradicions transmeses. Aquesta voluntat d’integració, aquesta tret no excloent, fa possible que fins i tot artistes europeus s’hi puguin veure acceptats, com ha passat amb Elvis Costello, Graham Parker o The Mekons, o amb artistes nord-americans com Lee Wolfe, que viu a l’Estat espanyol i grava amb músics gallecs. Per donar una mesura de la diversitat d’aquest fenomen, no seria molt aventurat imaginar que si tots els músics del món que fan qualsevol cosa excepte Americana morissin demà, el rock gaudiria de sobte del seu millor estat de salut en molts anys.

Així, es pot considerar com Americana tant els Rolling Stones quan canten Dead Flowers, Bruce Springsteen quan evoca Pete Seeger a We Shall Overcome: The Seeger Sessions, Gerard Quintana i Jordi Batiste amb Els miralls de Dylan, o la basca Ainara LeGardon amb In The Mirror, així com a Neil Young, Ryan Adams, Bob Dylan – acústic o elèctric –, i Steve Earle.

La reivindicació del cantautor

A més del seu caràcter integrador, i per sobre d’estils i etiquetes, i el fet de combinar el respecte pel passat amb un desig de dir alguna cosa nova, l’Americana se centra sobre tot en la composició i la instrumentació. Això és un tret molt important, perquè recupera i dignifica la maltractada figura del cantautor. De fet, els artistes més representatius d’aquest moviment són cantautors que no encaixen en cap estil concret perquè n’utilitzen més d’un, i a les multinacionals no hi ha res que les molesti més que un músic que és difícil d’encabir en un sac concret. La llista és molt llarga: Jimmie Dale Gilmore, Delbert McClinton, Guy Clark, Lucinda Williams, Buddy Miller, Emmylou Harris, Lyle Lovett, Joe Ely o Butch Hancock són storytellers, narradors d’històries que la indústria ha arraconat, tot i que porten anys de carrera a la seva esquena.

Però és que fins i tot l’Americana introdueix un concepte innovador de cantautor: aquell que en un mateix concert pot interpretar cançons tradicionals en format acústic en solitari, i a continuació liderar una potent banda de rock, sense ser crucificat pel seu públic, com li va passar a Dylan el 1966 durant la seva primera gira elèctrica. El màxim exponent d’aquesta dualitat és Steve Earle (a la foto de l'esquerra).

I com una herència dels cantautors dels 60, l’Americana ha recuperat el seu esperit reivindicatiu. Tot i que aquest nom podria induir a equívocs patriòtics i ultradretans, és un fet que des de les files d’aquest moviment han sorgit les veus més crítiques amb George Bush i la seva política. Tothom recorda les polèmiques viscudes per les Dixie Chicks per dir que s’avergonyien de ser texanes com el president – el que les va convertir en blanc dels fonamentalistes que cremaven els seus discos - , o per Steve Earle quan va dedicar la cançó John Walker’s Blues al talibà nord-americà, el que li va valer ser acusat d’antipatriota.

Una altra gran diferència de l’Americana respecte a altres etiquetes és que designa a estils que ja existien des de molt abans. El grunge o el hip hop, per exemple, van crear-se per referir-se a uns sons nous i inèdits que van revolucionar la cultura popular. Però aquest no és el cas de l’Americana. El 1996, el músic de bluegrass Tim O’Brien va declarar en un seminari que l’Americana existia molt abans que el format radiofònic o el nom: "L’Americana valida tot el que he estat intentant fer durant molt temps. És l’evidència més concreta de que estàs aconseguint els objectius que t’has proposat". Per la seva banda Buddy Miller assegura que "està bé que hi hagi una etiqueta, un nom. Però la música sempre ha estat allí, encara que no tingués un nom. Sempre han existit grans cantautors i grans músics".

Tot i l’extensa varietat d’estils que abasta l’Americana, es podria dir que es basa en dos grans pilars: el rock i el bluegrass. De fet, alguns dels artistes amb més volum de vendes i més gires de l’Americana són els músics influïts pel bluegrass, com Alison Krauss i Gillian Welch. Un dels senyals de canvi esperançadors per l’Americana va ser l’èxit de la banda sonora de la pel·lícula O Brother, Where Art Thou? (2001), una col·lecció de bluegrass i cançons tradicionals que va encapçalar les llistes de vendes el 2001 i va guanyar cinc Grammys, inclòs l’Àlbum de l’any. Es podria considerar una casualitat, però l’AMA ho va veure com un signe de que existia un mercat per música adulta més sofisticada.

I les xifres canten. Mentre gran part de la indústria musical ha estat perdent beneficis en els darrers anys, alguns segells d’Americana com Lost Highway, Rounder, Sugar Hill, Vanguard, Hightone, Bloodshot, Yep Roc, i New West als Estats Units, i Munich, Fargo, Blue Rose, Glitterhouse o Trocadero a Europa aguanten el tipus. I igualment, algunes de les seves icones com Steve Earle, Emmylou Harris i Lucinda Williams han venut àlbums i omplert concerts durant anys sense tenir singles d’èxit ni gaire difusió radiofònica.

Quan una publicació com The Wall Street Journal diu que "l’Americana és el més excitant que li ha passat a la música popular en moltes dècades", no és casual, i per això se’l considera el moviment musical sorgit als Estats Units més fort des del grunge. Potser no és una coincidència que molts dels compositors que van fer rock dissonant a principis dels 90 hagin utilitzat les eines de l’Americana com una forma més eloqüent d’expressar la seva angoixa: Mark Lanegan, líder dels Screaming Trees de Seattle, ara fa cançons acústiques; i el mateix podem dir d’Evan Dando, cantant de Lemonheads, i de Steve Turner, guitarrista de Mudhoney.

Si d’alguna cosa es pot acusar l’Americana és de ser una mena de calaix de sastre. Però atenció, perquè aquest és un calaix de sastre ple de continguts, no de deixalles inútils.

El pare, el sant patró i l’inspirador

La majoria de segells i artistes d’Americana tenen una cosa en comú: les emissores de ràdio comercial no programen la seva música. Justament això és el que li va passar a Johnny Cash (a la foto del costat): fins a la seva mort, les seves cançons van estar durant 20 anys sense sonar a la ràdio. Però va ser la seva barreja distintiva – un híbrid de folk, rock i country, escrit i cantat amb sinceritat, saviesa i humor – el que va donar a l’Americana la seva identitat.

I si Cash és el pare espiritual del moviment, Gram Parsons està considerat el sant patró, perquè va créixer com un rocker però sempre va sentir amor pel country pur i tradicional. Per això se’l cita com l’arquitecte còsmic de l’Americana.

Ara bé, posats a buscar paternitats, també podríem atribuir-li el mèrit a Dave Alvin (a la foto inferior), cantant i guitarrista del grup The Blasters, i autor de la cançó American Music, un himne de 1980 que preconitzava el seu estil, una barreja d’arrels de country, rhythm & blues, rockabilly i blues, amb una lletra que deia: "we got the Louisiana boogie and the Delta blues/We got country swing and rockabilly, too/We got jazz, country-western, and Chicago blues/It's the greatest music that you ever knew/It's American music."

Per a Alvin, aquesta música americana té una base idealista: "Amèrica és un país construït sobre un ideal, i aquest ideal és difícil d'aconseguir; per això té una història brutal i violenta. Però la música és l'únic lloc on viu aquest ideal: el jazz és la barreja de l'africà amb la música clàssica europea; el folk és de tot arreu: d'Anglaterra, Escòcia, Irlanda, Espanya; el cajun té les influències franceses... Aquest és l'ideal americà per a mi".

Antecessor involuntari de l’Americana, Alvin té molt clara la seva opinió sobre el fenomen: "Crec que el format és més positiu que negatiu. És negatiu en l'aspecte en el qual tendeix a excloure a la música negra, al blues, i tendeix a concentrar-se més en el country i en els cantautors. Però està bé, ha ajudat a molta gent i a la indústria a descobrir que "alguna cosa està passant". Ho podrien anomenar "rostbeef", com vulguis. En certa forma la música americana està més viva que mai. Hi ha més gent en els Estats Units tocant variacions de la música americana tradicional ara que en els últims 20 anys".

Pistes i recomanacions

1. Bibliografia:
- No Depression: An Introduction to Alternative Country Music. Whatever That Is (Dowling Press, 1998), de Grant Alden i Peter Blackstock.
- Modern Twang: An Alternative Country Music Guide and Directory (Dowling Press, 1999), de David Goodman (a la foto de la dreta).
- South by Southwest: A Road Map to Alternative Country (Sanctuary, 2003), de Brian Hinton.

2. Revistes: No Depression no és la revista d’una associació de psiquiatria, sinó la primera publicació que va emprar el terme Americana. Fundada el 1995, és la bíblia del moviment, i a les seves pàgines s’han pogut llegir articles sobre un ventall molt ampli d’artistes. Malauradament, i com ja vaig comentar en aquest bloc, No Depression deixarà d’editar-se després del número de maig-juny.

3. Discografia: Més que aconsellar treballs d’artistes concrets, el millor és recórrer als recopilatoris que ofereixen acurades seleccions de les figures més representatives de l’Americana. Aquests són els més interessants:

- Insurgent Country, Vol. 1: For a Life of Sin (Bloodshot, 1994)
- Insurgent Country, Vol. 2: Hell-Bent (Bloodshot, 1995)
- American Songbook (Volume, 1996)
- Exposed Roots: Best of Alt. Country (K-Tel, 1999)
- Down To The Promised Land: 5 Years Of Bloodshot (Bloodshot, 2000)
- Rough Guide To Americana (World Music Network, 2001)
- Making Singles, Drinking Doubles (Bloodshot, 2002)
- Lost Highway: Lost & Found 1 (Lost Highway, 2003)
- This Is Americana (Narm Recordings, 2004)
- No Depression: What It Sounds Like 1 (Dualtone, 2004)
- Borderdreams: La ruta del Americana (Dock, 2004)
- This Is Americana, Vol. 2 (Narm Recordings, 2005)
- For a Decade of Sin: 11 Years of Bloodshot Records (Bloodshot, 2005)
- No Depression: What It Sounds Like, Vol. 2 (Dualtone, 2006)

4. Filmografia:
- Heartworn Highways (1975) de James Szalapski, documental imprescindible per entendre la renovació de la música d’arrels a càrrec d’artistes com Guy Clark, Townes Van Zandt, Rodney Crowell, Steve Earle i John Hiatt. El 2004, va ser publicada en DVD per Snapper/Dock amb una hora de rodatge inèdita.

- També és molt recomanable el DVD Bloodied But Unbowed: Bloodshot Records Life in the Trenches (2006), una recopilació d’actuacions en directe i videoclips del segell Bloodshot, amb artistes com Ryan Adams, Old 97s, Detroit Cobras, Alejandro Escovedo, Waco Brothers, Deadstring Brothers, Bobby Bare Jr, Graham Parker, Wayne Hancock i molts més.

5. Segells: Les discogràfiques més importants es troben a ciutats com Austin, Nashville o Chicago. Les més destacades són Back Porch, Bloodshot, Compadre, Dead Reckoning, Dualtone, Hightone, Lost Highway, New West, Rounder, Sugar Hill, Telarc, Vanguard i Yep Roc. A Europa tenim companyies com Munich, Fargo, Blue Rose, Glitterhouse o Trocadero. Molts d’aquells segells estan distribuïts a l’Estat espanyol per Discmedi, Naïve i Dock.