1/2/08

l'art de l'entrevista, o quan els músics diuen coses interessants

No hi ha res més penós que sentir parlar a un futbolista o un entrenador de futbol, sobre tot si és un penjat com el Rijkaard, que a més sembla haver sortit d’un coffee shop del seu Amsterdam natal. El repertori de les seves frases és bastant limitat: "avui no ha pogut ser, hem lluitat per guanyar, l'àrbitre ha estat nefast, ha estat un toc d'humilitat" i una sèrie de tòpics que demostren que tenen molt poc a dir. Pel que sembla, els milions que guanyen - injustificadament - no els obliguen a estudiar unes respostes més intel•ligents i variades.

Tot el contrari dels músics. Per norma general, i llevat de algun tontolaba - dels sorgits en concursets televisius o d'aquests que van de grups contemporanis i diuen que els seus ídols són Sonic Youth o Pavement, una cosa que no es nota després en els seus discos - , els músics són molt agraïts a l'hora de fer declaracions, i ho dic per experiència després d'entrevistar-ne a més d'un centenar de tot estil, sexe, nacionalitat, raça, religió i ideologia: The Handsome Family, Jim White, Dr. John, Dave Alvin, The Raveonettes, Neko Case, Los Lobos, Maria McKee, Chris Hillman, Buddy Miller, Willy DeVille, Bryan Ferry, David Byrne, New Power Generation, Everything But The Girl, Pearl Jam, Jean Michel Jarre, Gipsy Kings, Roxette, Natalie Cole, k.d.lang, John Hiatt, Arrested Development, Defunkt, Run DMC, Living Colour, Afrika Bambaataa, Richard Branson, Kronos Quartet, Madredeus, Galliano, Omar, Chic, Candy Dulfer, Carmel, Robert Gordon, James Taylor Quartet, Dave Stewart, The Wailers, Combustible Edison, El Vez, Lisa Stansfield, Oyster Band, Bela Fleck, etc.

Amb tots aquests artistes he viscut anècdotes de tot tipus. Moltes d’elles, provocades pel caràcter creatiu dels realitzadors de l’Sputnik (tranquils, ja arribarà el meu relat sobre aquella època de la meva vida), que fugien del típic plànol de sofà i buscaven enquadraments originals. Uns quants exemples:

1. Terence Trent D’Arby em va fer asseure a terra amb ell perquè si li feia les preguntes dret (com volia el realitzador) li semblava “estar parlant amb Déu”;

2. Mick Hucknall de Simply Red no es va prendre massa bé respondre davant d’un mirall i ho va interpretar com una indirecta al seu egocentrisme;

3. Durant l’entrevista amb George Clinton va esclatar misteriosament un focus;

4. Gelosos de la seva imatge, els Kraftwerk només van permetre que enfoquéssim els robots amb les seves cares mentre gravàvem l’àudio de les seves respostes;

5. Un motivat Chris Isaak ens va demanar una guitarra per tocar durant l’entrevista. Llàstima que no la vam aconseguir, i es va perdre el que hauria pogut ser un bonic unplugged... però la cosa es va solucionar anys després, en una altra entrevista, quan ell mateix ja va portar la guitarra;

6. Un personatge aparentment tant simpàtic i accessible com Jonathan Richman va demostrar ser un borde integral quan li vam proposar fer una entrevista com si fos un càsting. Va dir que ell no havia de demostrar res a ningú, i a sobre es va entestar en respondre en un castellà macarrònic;

7. I la més perillosa de totes: quan la realitzadora li va demanar a Henry Rollins que es treiés la samarreta per lluir els seus bíceps i tatuatges, li va respondre un “I’ll do anything for you, baby”, però la mala llet no li va treure ningú. La cosa va ser tan greu que quan el càmera se’n va adonar que s’havia esgotat la bateria i no s’havia gravat gairebé res, el responsable de promoció de Rollins va “recomanar-me” que ni se m’acudís demanar-li de repetir l’entrevista, perquè el cantant ja estava “calent” i la cosa podia acabar a hòsties.

Altres moments dignes de passar a la història:

- amb els Pet Shop Boys em vaig quedar en blanc amb una pregunta;

- amb Martika em vaig quedar amb les ganes de robar-li una pandereta amb el símbol de Prince;

- un malentès idiomàtic va provocar una situació tensa amb Public Enemy, en un escenari tan xocant com la sala de musculació del gimnàs d’un hotel, quan Flavor Flav va interpretar una frase meva com “negres sense cervell”;

- l’immens atractiu personal de Marc Almond va estar a punt de fer trontollar la meva heterosexualitat;

En definitiva, sempre hi ha una frase saborosa que val la pena, que surt de la mecànica de l’"estic fent una entrevista promocional i responc de forma automàtica". No cal oblidar que els músics són artistes, i per això se'ls pressuposa una major sensibilitat i interès per moltes coses. I aquesta és la gran diferència amb els futbolistes, que tenen poc d'artistes (quin art hi ha en donar puntades de peu a una pilota?) i molt de mercenaris. Però aquesta és una altra història.

Com defenso que els músics no només s'expressen a través dels seus discos o cançons, m'interessen bastant aquells que mostren el seu talent en facetes literàries. Després de llegir els magnífics Rosas de redención de Steve Earle i Los malos tiempos ya han quedado atrás de Dave Alvin (ambdós publicats per l'editorial bilbaïna Gamuza Azul - , vaig seguir amb Cash. La autobiografia de Johnny Cash, coescrita per ell i Patrick Carr.

Una de les coses que més gràcia em va fer del llibre és que Cash enumera les tres preguntes que sempre li feien els periodistes:

1. per què va estar en la presó? (MAI hi va estar)
2. com escriu cançons?
3. per què vestia sempre de negre?

Aturem-nos en la darrera. Johnny dóna diverses raons: unes, pràctiques. En la seva primera actuació en públic, ni ell ni els components de la seva banda tenien un uniforme o vestit, però tots tenien una camisa negra i uns texans. Així que aquest es va convertir en el seu uniforme. A més, els va donar sort en aquest primer concert. "Vestia de negre perquè m'agrada el negre", diu Cash.

Però més interessant és l'altre motiu, més profund. "Encara és el meu signe de rebel•lió - contra un status quo estancat, contra els nostres hipòcrites temples, contra la gent amb ments tancades a les idees alienes".

Durant molts anys, molta gent m'ha conegut com "l'home de negre" per la meva tendència a vestir d'aquest color. En el meu cas també hi ha una raó pràctica: el negre combina amb tot i a més estilitza. Però també em sento identificat amb el missatge de Cash, un artista, un músic, algú amb idees en el cap, i no un pedant que guanya milions a cabassos només per córrer davant d'una pilota.